Massa silenci obligat

Llibre ‘Oscura es la habitación donde dormimos’, de Francesc Torres.

Quan escric aquestes ratlles per tal de farcir esta secció de la revista degana de les que es fan i es desfan en valencià, acabem d’arribar a l’any que fa 90 des que un grup de generals exaltats africanistes, van pensar que havia arribat el moment de derrocar i extirpar el règim de llibertats i millores que la Segona República Espanyola, havia aconseguit establir sobre el conjunt de les terres peninsulars.

Ara fa 90 anys que sobre les nostres comarques (especialment) però també sobre el conjunt de la resta de nacionalitats i països de la península Ibèrica, es va imposar una cortina negra i fosca de silenci que va atrapar, a més dels actors principals del conflicte, a les seues famílies i successors fins la tercera generació.

Des d’aleshores fins ara, els nostres avis van haver de callar per no fer patir els seus fills i, aquests van continuar amb aquest silenci ignominiós sobre els seus avantpassats que van saber defensar l’ordre establert o sobre aquells que van actuar del costat dels revoltats. Res no s’ha parlat i res no s’ha dit més alt del que tocava o del que podia traspassar els murs de cada casa.

“No et signifiques en res” ens deia la nostra iaia, temorosa sempre que aquella manta gris i trista que havia cobert la societat, tornara a afectar qualsevol altre membre de la família. Mentre això passava, hi havia massa gent que visitava terrenys erms vora el poble o al poble veí o a un altre poble on se sabia que podien estar els seus.

Els nostre pares han hagut d’aplicar una gran cortina de silenci sobre allò que passà, perquè la por ho havia ocupat tot. Gràcies que els nets del principals protagonistes ens hem preocupat per la desaparició d’aquell avi del que no se sap per on para o d’aquell altre que dinava o sopava amb una cadireta de vímet i una tauleta minúscula, darrere la porta de ca la seua filla, on hi havia l’altra part de la família que pertanyien al bàndol dels vencedors.

Escric aquestes quatre ratlles, en la data del 90é aniversari de l’alçament d’uns quants militars als que, la institució eclesial  cobria sota pali amb excessiva afinitat i sovint incorrent amb actes de delació.

Ara que han faltat tots els nostres avis i fins i tot hi ha pares i mares que també han fet el seu traspàs, és el moment de reconèixer, reparar i dignificar les biografies dels milers i milers de persones que encara resten a les cunetes de massa carreters o a les fosses comunes a les portes de cementiris o al seu interior.

Ara és moment d’explicar el passat; perquè la història no es pot construir des de l’oblit i el silenci dels vençuts pels insurrectes colpistes. Explicar el que va passar sense ungüents, ajudarà a assentar la convivència sobre bases més fermes, perquè l’oblit no ha de ser cap opció per a el desenvolupament de la nostra democràcia.