‛Matèria de Bretanya’, la partitura d’Altea

16/07/2021

Moltes vegades, llegint una tensó, un lai o una cançó de trobador,

he pensat que, quan el joglar cantava o recitava a la plaça o al saló d’un castell,

era una incipient representació teatral.

Carmelina Sánchez-Cutillas

Ens proposem donar notícia de com, quan i amb quina rellevància literària emprava Carmelina aspectes o elements de referència musical en els seus escrits.

N’hem trobat notícia en els poemaris Un món rebel (1964), Conjugació en primera persona (1969), Els jeroglífics i la pedra de Rosetta (1976), en alguns d’inèdits i en les nadaletes que escrivia (1993-2008); i, com una experiència, pròpia o aliena, en la ‛novel·la’ Matèria de Bretanya (1976). També en els seus articles en el diari Levante (1960-1970) i en revistes: Pensat i Fet, Assumpta… Comencem per les «memòries» de la infantesa, l’edat que Carmelina tenia quan va viure els fets que conta, poematitza o explica.

La Matèria de Bretanya, que veiem com una guia, una partitura del seu poble (i el seu País?). Hi veiem les situacions i els moments en què la xiqueta Carmelina vivia i com usa la música per a contar-nos-ho: domèstiques («Vivíem en uns carrers plens de cançons de mares dormint els fillets». «Quan en el rellotge de mon tio Miquel sonaven les hores, se sentia una música, que semblava la d’una caixeta», o «quan la mare preparava berenar a les senyores: ja em tenien torcant la pols del piano»); escolars («Les oracions i els números i el dos més dos fan quatre els apreníem cantant»); municipals, religioses (la salpassa del dimecres sant: «una colla de xicons seguia la comitiva, tots cantant, “Ous, ous, bones Pasqües, bons dijous…”»), polítiques (fent memòria «dels “forasters” que anaven pels pobles cantant “España, España, tu valentía, la monarquía, ya se marchó…”; prohibida a les cases dels rics, tremolava en les aspres goles dels altres»), educacionals («em venia a la memòria una cançó molt ximple: “Maria la xerevia,[/ trencadora de setrills/ sa mare li llava les anques/ davant de tots els fadrins…]”, i la cantava baixet perquè ma mare deia que era “una canción muy ordinaria”»)… La intenció hi és ben manifesta: «Volia salvar de l’oblit un món de coses viscudes del regne agredolç de la infantesa.» I, és clar, la música hi era ben present.

Parlant de la tensió civil del moment: «una xiqueta va tremolar en sentir cantar a la plaça la història dels fets». I «encara em recorde de la inauguració del local social, amb banderes tricolors, i traca i música». Sort que també recorda distraccions: «Un dissabte de matí, havia aplegat una companyia d’artistes, i un simi i un ós vell. L’ós ballaria i els nens farien giravolts. A l’endemà, hi havia una cançó de la plaça…». «Una vesprada de maig —diu més avant—, de la capella m’arribava la veu de les xicones que repetien “Oh María!… huerto cerrado… jardín florido…”, un ressò rítmic i monòton».

Finalment, fa memòria d’«Angelita, la costurera, cantora de l’església». I del mestre de música, que «repartia uns papers plens de ratlletes i de taques negres, però volien dir do re mi i tot això… S’asseia a l’orgue que era com un piano xicotet, i, per a fer-li treure la música del fons, necessitava els dits del músic sobre el teclat, i l’aire que li entrava gràcies a unes manxes».

Ho heu vist: totes les situacions ens venen empaquetades en paper musical. Sorprén l’absència de la banda de música, ben popular; en la seua revista Altea, l’avi —Francesc Martínez— va fer alguna publicació, en el període 1931-1936, en què se suposa que passen els fets narrats de la Matèria…

Els poemaris són matèria ja adulta: Un món rebel (1964), Conjugació en primera persona (1969), Els jeroglífics i la pedra de Rosetta (1976), alguns d’inèdits i les nadaletes (1993-2008) per a felicitar amistats. Són versos amb ressonàncies musicals: en presentem tres de diferents moments i poemaris; la música hi té funcions diferents: fer presents els instruments de les cançons del Nadal, mostrar la soledat d’un home cansat i demanar ajuda a la natura tota per lloar el sant valencià més històric.

 

Nadaleta (2000) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Cristians, soneu els ferrets, els llaüts i el guitarró, dolçaines i tabalets, per fer-li festa al Nadó.

«Gran Via» H i havia cada tarda el mateix home tocant l’acordió cansat i pobre. Tocant cansades melodies de port. També hi havia la pressa de la gent.

«Himne a Sant Vicent» Per poder cantar les teues glòries, Pare Vicent Ferrer, demanarem el color a les roses, demanarem fragància als tarongers, a la mar la simfonia de les ones, i la veu, immensa i profunda, al vent.

 

En d’altres també escoltem expressions sonores: l’himne com a triomf; el crit, com a queixa; el cant dels cantors naturals («els pensaments vagarejaven… com el cant dels ocells»). O sentiments humans («Dolor de silenci on mor la veu i l’himne»; «Cant rebel que esdevé clausura d’antics precs»).

En Els jeroglífics i la pedra de Rosetta —la poesia més elaborada—, n’apareixen altres al·lusions: «ressò dels cants èpics»; «La Crònica rimada descriu tot açò, que trobadors van posar-hi música»; «El cant gregorià s’amaga al cor del Gran Mestre». «Petits ocells aguarden el toc de l’anafil sagrat»; i, finalment, «Vine i canta els himnes d’alegrança, oh fill meu…».

Amb els articles de premsa i alguns discursos, tindríem una visió de conjunt de l’ús que l’escriptora d’Altea feia de la música. Una presència molt insistent hi era la dels trobadors. Presentant una fallera major, concloïa: «Jo ara no trobe paraules per a cantar la vostra feminitat i la vostra bellesa; per això voldria emprar, si no la veu del trobador, almenys la d’aquell joglaret qui deia: Senyor, jo sóc un hom entregat / a joglaria de cantar».

Amb la seua obra completa, disposarem d’una versió més exacta del seu pensament musical.