Carlos Mazón, el Lluís XVI de València, continua governant un any després de la dana

Carlos Mazón saluda a Felip VI abans de l’acte. Foto: Generalitat Valenciana.

El funeral d’Estat va commemorar les víctimes de la DANA d’octubre de 2024, mentre la província encara arrossega les restes d’inundacions històriques i promeses buides.

Ha passat un any des que la DANA d’octubre de 2024 va colpejar València, arrossegant vides, llars i somnis sota un mantell d’aigua i fang. Ahir, el funeral d’Estat va recordar les víctimes, però la memòria del poble no es podia contenir. Entre les llàgrimes, els familiars cridaven amb ràbia: “Traïdor!”, “Rata!”, “Assassí!”. Cada paraula ressonava en l’aire solemne, un eco de la indignació davant del poder que mira des de la distància.

Carlos Mazón, el Lluís XVI de València, continuava allí, amb sabates netes, impassible, mentre el fang de la DANA encara s’aferrava a carrers, cases i records. 229 vides humanes, incontables vides d’animals i més de 70 municipis continuen comptant dany.

La infraestructura viària i ferroviària continua malmesa, i les promeses polítiques floten com escuma sobre les aigües, sense arribar mai a tocar terra.

L’acte, presidit per autoritats i membres de la Casa Reial, estava ple de silenci oficial, però aquest silenci es trencava amb crits i reprotxes. Les espelmes enceses i les flors dipositades sobre les restes del que quedava no bastaven per tapar l’evidència.

La distància entre els qui van patir la DANA i els qui prenen decisions continua sent un abisme que els diners, els discursos i les corones no poden salvar.

El funeral va acabar, però el dol continua. La província de València continua sagnant per la negligència, i el Lluís XVI modern, el president Carlos Mazón, continua assegut, amb el poder intacte, mentre els qui van veure les seues vides arrossegades per la pluja saben que la justícia, l’atenció i la memòria veritable encara no han arribat.

Hui no es tracta només de recordar, es tracta de senyalar. Un any després, la DANA no sols va deixar aigua i fang, va deixar un recordatori de la indiferència del poder, i que el tron continua ocupat per qui mira des de lluny mentre la tragèdia persisteix sota els seus peus.

Queda clara una veritat incòmoda: ningú hauria de governar amb sabates netes sobre el fang que va arrasar vides.