Tan poca vergonya com coneixement: Mazón, entre els selfies i l’espenta cap al passat

 Imatge del selfie de l’equip rector de la UPV amb Carlos Mazón.

És difícil no sentir vergonya aliena quan veus al president Mazón fent-se selfies amb l’equip rectoral de la Universitat Politècnica de València, mentrestant, just fora, la ciutadania li crida que se’n vaja a casa. I no és per a menys: no va saber estar a l’altura el passat 29 d’octubre de 2024, durant la dana que va colpejar greument el nostre territori. La seua resposta institucional va ser nul·la, inexistent, com si la pluja també haguera esborrat qualsevol rastre de responsabilitat política.

Des de llavors, la ciutadania valenciana ha eixit al carrer fins a sis vegades exigint la seua dimissió i la de la seua quadrilla d’obra. A qualsevol acte públic al qual assisteix, el reben amb crits clars i directes: “Mazón dimissió!” Però ell, com si res. Per una orella li entra i per l’altra li ix. No és només desconnexió: és menyspreu. Un menyspreu absolut per les veus crítiques i per un poble que ja no tolera més impostura.

Aquest individu, que sembla tindre el coneixement just per a passar el dia, ha convertit cada aparició pública en una escena de propaganda buida, mentre per darrere retalla, destrueix i privatitza. Amb el suport entusiasta de Vox, està desmantellant polítiques públiques que van costar anys de lluita, resistència i compromís: educació, igualtat, serveis socials, drets bàsics… tot allò que fa d’un país un lloc habitable per a totes i tots, i no només per als de sempre.

Fa olor de ranci. A una dreta de manual, que es fa fotos amb el saber mentre intenta emmudir-lo. Perquè el que realment li molesta no és el soroll del carrer, sinó el pensament crític; no li incomoden les pancartes, sinó les idees. Per això tant li fa la universitat compromesa, l’alumnat despert, el professorat que no abaixa el cap, les feministes que no callen i la gent que no oblida.

Però que prenga nota: som molts i moltes les que no estem disposades a callar. Les que estem fartes de veure com es buiden les paraules de “llibertat”, “igualtat” i “progrés”, mentre es buiden també les aules, els serveis públics i les butxaques de la gent treballadora. I si cal cridar-ho als quatre vents, ho farem. Amb veu ferma, amb dades, amb carrer i amb memòria.

Perquè el futur no es construeix a colp de selfie. Es construeix amb drets, amb responsabilitat política i amb valentia per estar on cal quan més se’t necessita. I això, precisament això, és el que Mazón no té.

Per aquest motiu, per molt que el senyor Mazón vulga fer com que no passa res, nosaltres continuarem recordant-li: MAZÓN DIMISSIÓ.