Mazón, president… de Mestalla

El president de la Generalitat, Carlos Mazón. Foto: Generalitat Valenciana.

Vaig a arriscar-me a parlar de futbol, malgrat que açò resulte un desprestigi intel·lectual. No és propi d’una persona d’elevades aspiracions abaixar-se’n a la més terrenal de les manifestacions populars, però em defensaré al·legant que molts pensadors i notables de les arts han usat el futbol al seu discurs. Pasolini, Camus i Sartre mai no van apostatar del seu passat futbolístic, i Vázquez Montalbán i Galeano van escriure llibres sobre aquest esport. El català va definir el futbol com una religió laica, i l’uruguaià va dir que el futbol és l’única religió sense ateus. Amén.

En realitat, em cal ser sincer. No vaig a parlar dels onze contra onze, ni a dissertar al voltant de la regla del fora de joc. Tampoc pense dedicar aquest article a identificar les variables socials que converteixen l’esport rei en un negoci milionari, ni concloure que el futbol és un espectacle d’una magnitud semblant a la del circ a temps de Roma. Ben pensat, potser el futbol no és el tema d’aquest article, sinó una excusa per a parlar d’altres coses més greus. Això sí, em cal emprar el camp de Mestalla i la propietat del club per a establir determinades comparacions i dotar d’arguments el meu discurs.

Mestalla és un estadi vetust i desgastat, propietat del València CF, on pelegrinen els aficionats cada quinze dies per a gaudir o patir amb el seu equip. L’estadi, però, és alguna cosa més i, sociològicament, aporta dades que podrien servir (partint de la mostra representativa que acull) per extreure conclusions sobre la realitat social valenciana. Per exemple, a Mestalla hi ha una zona reservada per als més animosos (abans els deien ultres) que inventen càntics sobre l’honor que suposa lluir la samarreta i l’escut. En aquesta part de l’estadi onegen pendons de tots els colors, però hi ha nombroses banderes espanyoles. Aquests aficionats, segons quin és l’equip contrari, xiulen al Reial Madrid (que representa el centralisme) o canten “puta Catalunya” quan ens visita el Barça, mostrant així la perplexitat que domina els seus cervellets. L’equip és rebut amb clamor per vora quaranta mil persones al ritme de l’himne regional que, com ja sabeu, és l’únic himne que ofrena noves glòries a Espanya. A la llotja d’autoritats hi trobarem exjugadors, alguns convidats i representants de la propietat (aquests últims no saben de futbol, ni els cal). No hi ha, però, cap representació de la burgesia valenciana perquè a Mestalla no es tanquen negocis, com sí ocorre al Bernabeu. L’amo del club mai no hi és, perquè viu a Singapur i tot açò no li interessa.

Al fil del què he exposat, sense necessitat d’una anàlisi en profunditat, cal suposar que un percentatge elevat dels espectadors podrien votar al partit popular. Potser els més fanàtics s’aproparien a una opció ultradretana que, com sol acórrer en el llevant espanyol, mostra actituds contradictòries (entre el complex d’inferioritat i la frustració inconscient) quan han de rebre als representants de la capital. A la llotja, els asiàtics són persones sense arrel ni sentiment de pertinença al club, ni a la ciutat, ni al territori. I el que més mana, quan hauria d’estar, amb la coartada de la diferència horària i per la mancança d’interés, hi és esmorzant a un restaurant exòtic, i sense cobertura.

Hi ha qui no entén els motius pels quals un senyor oriental és propietari del València. Però l’explicació és senzilla: és el mateix cas d’aquell senyor de Cartagena que va ocupar la presidència de la Generalitat després d’haver dit que només estava en política per omplir-se les butxaques. Peter Lim (el de Singapur) ha comprat el club per a fer els seus negocis. És d’aquesta manera que el València CF s’ha convertit en un mitjà per enriquir-se, sense cap valor simbòlic per al propietari i que, consegüentment, és usat per a satisfer els seus interessos. La gestió de Lim al capdavant de l’equip de Mestalla és nefasta per al club perquè, en uns pocs anys, ha assolat el patrimoni i ha deixat el València CF a les portes de la segona divisió. Per a molts aficionats, el propietari menysprea els valencianistes. Pren decisions contràries als interessos generals i no li importa el que ocorrerà en el futur, que s’anuncia obscur. Per fer una comparació amb l’àmbit de la política, és com un representant electe contrari a l’evidència del canvi climàtic que, lluny d’invertir en mesures preventives, desmantella els projectes aprovats per tal de respondre a situacions d’emergència.

Lim ens parla en anglés. No li cal emprar altre idioma perquè hi existeix una greu desafecció cap al seu club de futbol, cap al territori on hi és i cap als seus costums i cultura. En aquest cas, si insistim en l’analogia amb el món polític, caldria trobar un partit polític format per persones poc interessades en els elements fonamentals de la cultura valenciana. Eixe menyspreu no pot existir, ni a l’ideari de cap partit ni als seus càrrecs públics, perquè demostraria una desafecció impròpia d’un representant d’eixe territori.

La realitat, però, és que el partit que ens governa s’ha atrevit a impulsar lleis contràries a la cultura del seu poble: un conseller pretén acabar amb el valencià a les escoles; una alcaldessa va sol·licitar el perdó dels seus, pel fet de parlar la nostra llengua… Qui sap el nom del pontífex maximus d’eixe partit del desafecte, al nostre país? Efectivament, s’anomena Carlos Mazón.

Al llarg dels anys, al minut dinou de cada partit a Mestalla, el públic entona el “Lim Go Home”. Als darrers temps, ha estat notícia que l’afició ha buidat el camp o s’ha manifestat multitudinàriament contra el propietari del València. Els mitjans de comunicació i els especialistes en gestió del futbol opinen que la crisi del club valencià només respon a la política interessada del seu propietari, i que el club apunta a la seua desaparició. Malgrat les protestes dels aficionats, Lim no marxa.

En només quatre mesos, des del fatídic octubre de la DANA i sota el lema de “Mazón Dimissió”, centenars de milers de persones han sortit al carrer per tal que el president de la Generalitat marxe a sa casa, o a la presó (President a Picassent, canten els manifestants). Ell, però, no pensa dimitir.

Mai no s’esgoten els paral·lelismes entre l’un (Peter) i l’altre (Carlos), entre la deriva del club de futbol i el desgovern a la Generalitat, entre l’afició i la ciutadania valenciana. Tan semblants són ambdós dirigents que podríem imaginar Mazón de president, però del club de futbol i, efectivament, no ho faria millor que el de Singapur:

“Arribem al minut dotze de la segona part sobre la gespa de Mestalla. Un dels nostres migcampistes, l’argentí, amb gran esforç i audàcia, pugna pel baló i guanya la possessió de l’esfèrica. El contrari, del Valladolid, no observa la possibilitat de que el nostre opte per una passada llarga, de tiralínies. El baló arriba al nostre davanter centre que, amb més gosadia que talent, colpeja superant el porter dels de Pucela. El públic crida embogit, l’àrbitre atorga validesa al gol i l’equip abandona, momentàniament, els llocs de descens en la taula classificatòria”. Mazón pensa que, a la fi, pot presumir d’un èxit davant la premsa. Només cal encreuar els dits i esperar que l’equip sàpiga mantenir el resultat. Cas contrari, estaríem novament amb l’aigua al coll.

Quan el partit finalitza, Mazón somriu per primera vegada en mesos. Pensa que potser ha canviat la seua sort. Hem guanyat al cuer de la primera divisió!  Podria acostumar-se a acudir, després del dinar, a la llotja de Mestalla.

Mentrestant, el conseller Rovira ha observat que gairebé el 50% dels espectadors han cridat gol en castellà.