Mazón se’n va com va governar: evitant les paraules clares i fugint de la responsabilitat

Carlos Mazón anuncia la seua marxa sense dir “dimissió” ni convocar eleccions i deixa el futur del govern de la Generalitat en les mans de PP i Vox: “Ja no puc més”.

El president de la Generalitat Valenciana i del Partit Popular valencià, Carlos Mazón, ha comparegut aquest dilluns davant els mitjans per anunciar -sense pronunciar mai la paraula- la seua dimissió encoberta.

La posada en escena ha sigut el millor resum del moment polític: ni reconeixement explícit ni voluntat de debat públic.

L’acte, convocat a última hora i amb una durada de 20 minuts, ha tingut un to formal i quasi escènic: Mazón ha entrat, ha llegit un comunicat preparat i no ha permés preguntes dels periodistes acreditats. Ha evocat “responsabilitat”, “servei al país” i “necessitat de renovació”, però en cap moment ha esmentat el terme “dimissió”.

El president en funcions de la Generalitat -ha signat la seua dimissió més de sis hores després de la seua compareixença, però no ha entregat la seua acta de diputat- ha indicat que la majoria parlamentària (formada pel PP i per Vox a les Corts Valencianes) haurà de “decidir un nou lideratge” i que ell actuarà “en espera i seguint els procediments que corresponguen”.

També ha anunciat que entrarà en baixa mèdica i es farà “una revisió personal i professional”.

La posada en escena ha sigut el millor resum del moment polític: ni reconeixement explícit ni voluntat de debat públic. Mazón ha parlat de “deixar pas” i d’”atendre un nou compromís amb el seu partit”, en clara al·lusió a la direcció nacional del PP i a la crida de Núñez Feijóo, però sense concretar res.

Les seues paraules, més calculades que sinceres, han deixat un buit institucional immediat i un escenari obert a totes les interpretacions.

Finalment, ha signat la seua dimissió més de sis hores després de la seua compareixença, però no ha entregat la seua acta de diputat.

Pel que sembla, la seua renúncia respon a pressions internes del PP estatal, que busca reordenar lideratges després de les últimes setmanes de tensió entre Madrid i València. Des del Consell, fonts pròximes confirmen que la crisi amb Vox i el desgast acumulat en la gestió del govern autonòmic han accelerat una sortida que ja es negociava en silenci des de feia dies.

Una marxa amb lectura valenciana

Però més enllà del titular, el llegat de Mazón al capdavant de la Generalitat és clar: una política de gestos identitaris buits, un discurs recentralitzador i una visió culturalment limitada del País Valencià.

Durant el seu mandat, el valencià ha retrocedit en presència institucional, la relació amb el món educatiu i cultural s’ha tensat, i les entitats civils han denunciat reiteradament la manca de diàleg.

La seua marxa, per tant, no és només la fi d’una trajectòria personal, sinó el tancament d’una etapa de política autonòmica orientada més a Madrid que al territori.

El discurs de Mazón ha generat reaccions immediates: Diana Morant, secretària general del PSPV, ha qualificat la seua marxa de “bones notícies” però ha afegit que és “insuficient” perquè manté l’acta de diputat i no s’ha aclarit la data de cessament.

Des de Vox, la clau serà si accepten o no un candidat proposat pel PP o imposen un perfil propi com a condició del futur pacte. Si no s’arriba a un acord dins dels 50 vots que fixen la majoria absoluta de les Corts, l’escenari d’eleccions anticipades esdevé real i obre una incògnita per al projecte autonòmic del partit. Els noms de relleus que es valoren són el de Vicente Mompó o María José Catalá, encara que tot dependrà de Vox.

Per a les víctimes de la DANA, aquesta actuació de Mazón no és suficient i arriba tard: “Volem explicacions, volem responsabilitat i volem que no quede només un canvi de cares”. Aquestes associacions han declarat que, mentre Mazón conserve l’acta de diputat, “no ens representarà ningú” i consideren que el moviment és “una maniobra per guanyar temps”.

De fet, Rosa Álvarez, presidenta de l’Associació de Víctimes Mortals Dana 29-O ha sigut contundent: “les víctimes se senten menystingudes”.

Des de diversos sectors socials i culturals, la sensació és de desconcert i prudència. Entitats com Acció Cultural del País Valencià o Plataforma per la Llengua han recordat que, més enllà dels noms, caldrà veure si el nou Consell aposta realment per la pluralitat i la defensa del nostre autogovern.

A més, Acord Social Valencià, una de les que més s’ha mobilitzat al llarg d’aquests mesos -amb les manifestacions exigint la dimissió de Mazón, entre altres-, ha convocat per aquesta mateixa vesprada, a les 19 hores, una concentració a la plaça de la Mare de Déu de València:

“Mazón no dimiteix, entre totes l’hem fet fora. Honrem la nostra lluita no abandonarem els carrers fins que hi haja veritat i justícia.”

El final d’un cicle dins del PP valencià

Amb Mazón, es tanca el cercle iniciat amb Zaplana i Camps: el d’un Partit Popular que mai no ha acabat de reconciliar-se amb la diversitat del País Valencià ni amb la seua identitat pròpia.

El seu estil -de comunicació constant i contingut feble- ha intentat recuperar la imatge d’un PP “modern”, però la seua gestió ha estat marcada pel desequilibri entre propaganda i política real. La seua “no dimissió” n’és la culminació simbòlica: parlar molt, però dir poc.

La compareixença de Carlos Mazón té un punt escenogràfic evident: ha tancat un cicle personal i institucional, però no ha tancat els comptes amb la ciutadania ni amb les víctimes.

El fet que no haja utilitzat la paraula “dimissió” -intencionadament o no- i que mantinga l’acta de diputat, deixa oberta la porta a un joc de poder que té com a protagonista el territori valencià i la seua gent.

En aquest moment, el País Valencià exigeix més que una presidència nova: exigeix una política nova. I en aquesta nova etapa, la presència de Vox com a actor clau -o la possibilitat de coordinar-se amb el PP, però sota condicions- serà decisiva.

El PP pot optar per imposar relleu intern o apostar per una elecció anticipada; tot dependrà de com es llegisca aquest anunci i de com es trasllade al si de la cambra autonòmica.

Per al nostre territori -per a la llengua, la cultura, la societat valenciana-, aquesta crisi suposarà una sacsejada: o bé un govern que entenga realment el País Valencià, o un govern que arribe al poder només per gestionar una situació de foscor política latent.

Mentre el partit busca successor i el Consell queda en mans provisionals de la vicepresidenta, el País Valencià torna a mirar-se al mirall del poder autonòmic.

La pregunta, ara, és si aquesta crisi servirà per a replantejar quin model de govern vol la societat valenciana: un executiu al servei de Madrid o un projecte que recupere la confiança en la nostra pròpia veu.

Les conseqüències són clares: l’estabilitat del govern es veu compromesa, el PP valencià ha de gestionar un relleu immediat i el règim institucional s’enfronta a una autèntica crisi de confiança. Si no hi ha un projecte clar i amb participació ciutadana, el buit de lideratge pot obrir el camí a eleccions anticipades o a un gir inesperat en la política valenciana.

Mazón se’n va com va governar: mentint, evitant les paraules clares i fugint de la responsabilitat. En un moment en què el País Valencià reclama identitat, autonomia i un projecte de futur, la marxa del president marca el final d’una etapa i l’inici d’un repte major: reconstruir una política que pose el poble i la cultura valenciana al centre, i no sols com a escenari de gestos.

El silenci que envolta aquesta “no dimissió” diu més que qualsevol discurs.