Mecanismes agnotològics o de producció d’ignorància (1)

L’agnotologia és l’estudi de la producció i la difusió deliberada de la ignorància, especialment quan aquesta es genera per interessos polítics, econòmics o culturals. El terme va ser encunyat pels historiadors de la ciència Robert N. Proctor i Londa Schiebinger al seu llibre Agnotologia: La creació i la destrucció de la ignorància, que el va utilitzar per descriure com certes indústries, com la del tabac, sembraven dubtes sobre evidències científiques per protegir els seus interessos. L’agnotologia ens ajuda a entendre que la ignorància no és sempre accidental. Pot ser construïda, dirigida i utilitzada com a eina de poder. Estudiar-la és clau per enfortir el pensament crític, la transparència i la democràcia. Per això, analitzarem els principals mecanismes de producció d’ignorància. Els dos primers serien la creació de dubte i controvèrsia artificial i la producció activa de desinformació

1) Creació de dubte i controvèrsia artificial. És una estratègia en què s’exagera, es fabrica o perllonga una sensació d’incertesa, fins i tot quan l’evidència científica o històrica és molt clara. L’objectiu no és tant demostrar que alguna cosa és falsa, sinó convèncer el públic que “no se sap amb seguretat” i, per tant, endarrerir decisions polítiques, reguladores o socials. En paraules de Proctor es tracta de “fabricar dubte on hi ha consens”.

Funciona exagerant les discrepàncies menors, com si el camp estigués dividit al 50/50. O donant el mateix pes mediàtic a la postura minoritària que al consens majoritari (falsos equivalents), quan en un debat als mitjans apareixen dues persones, una per a cada postura. I ressaltant resultats aïllats que semblen contradir el consens (selecció interessada de dades). També emprant “experts a sou”: es financen investigadors o think tanks (fàbriques d’idees) que publiquin informes alternatius. O un llenguatge d’incertesa: frases com “encara no hi ha proves concloents”, “calen més estudis” o “els científics no es posen d’acord”. I per últim amb campanyes mediàtiques: difonent aquesta sensació de “dubte” en mitjans massius per arribar al gran públic.

Alguns exemples: A la indústria del tabac (dècades 50–80), tot i que hi havia consens sobre l’enllaç entre tabac i càncer de pulmó, les tabaqueres van finançar estudis que sembraven dubtes, fins al punt que un memoràndum intern deia que “el dubte és el nostre producte” o es difonia en mitjans la idea que “no estava provat al 100%” que fumar causés càncer. El canvi climàtic (anys 80–actualitat), on grups de pressió de la indústria petroliera van impulsar la idea que “el clima sempre canvia” i que “els científics no hi estan d’acord”, quan el consens científic supera el 95% i malgrat l’evidència del Panel Internacional del Canvi Climàtic (IPCC). El plom a la gasolina i pintures, on les indústries van endarrerir durant dècades la prohibició argumentant que no hi havia proves concloents de la seva toxicitat. En el debat sobre la memòria històrica alguns discursos insisteixen que “les dues Espanyes van cometre els mateixos excessos” o que  “tots van ser igual de culpables”, creant un fals equilibri que oculta la repressió sistemàtica del règim franquista. Durant la pandèmia del COVID-19 van circular discursos de suposats experts que sembraven dubtes sobre les vacunes o l’ús de màscares, presentats en mitjans com si fossin equivalents a l’evidència científica oficial.

Aquest mecanisme no busca convèncer una veritat alternativa, sinó paralitzar l’acció col·lectiva, retardar regulacions (ex. medi ambient, salut pública), protegir interessos econòmics (tabac, petroli, farmacèutiques) i afavorir narratives polítiques que eviten responsabilitats (revisionismes històrics).

2) Producció activa de desinformació. Consisteix en la fabricació intencional d’informació falsa, parcial o manipulada per tal de generar ignorància, confusió o engany. A diferència del “dubte artificial” (que exagera incerteses), aquí es tracta de crear directament continguts falsos o distorsionats per instal·lar una narrativa alternativa.

Les estratègies principals son: dades inventades o tergiversades i fabricació d’estadístiques falses;  estudis científics finançats i esbiaixats per afirmar que “l’energia nuclear no genera residus” o que “el tabac no afecta la salut si es consumeix amb moderació”; empreses o governs que encarreguen investigacions amb metodologies dissenyades per donar el resultat desitjat; think tanks i experts a sou o creació d’institucions que semblen independents, però estan finançades per interessos privats (per exemple, la Fundació Heritage als Estats Units defensant interessos d’indústries contaminants); l’ús de propaganda massiva i la repetició contínua de missatges falsos fins que adquireixen aparença de certs (per exemple, el franquisme repetint que “Espanya era una democràcia orgànica”, negant la realitat de la dictadura); la manipulació d’imatges i testimonis, les fotografies alterades i cites tretes de context o directament fabricades (per exemple, les notícies falses difoses a les xarxes socials sobre l’arribada d’allaus de migrants  en altres països presentades com si fossin a Ceuta o Melilla); la creació de teories conspiratives i narratives alternatives que expliquen un fet real amb causes inventades i desvien l’atenció de l’evidència (per exemple, teories que neguen l’Holocaust o que asseguren que la COVID-19 va ser “fabricada com a arma biològica” sense proves).

Altres exemples: campanyes publicitàries amb metges que “recomanaven fumar” marques concretes; informes manipulats minimitzant la relació entre combustibles fòssils i canvi climàtic; la difusió d’un article fals d’Andrew Wakefield que relacionava la vacuna triple vírica amb autisme (retractat després); la propaganda que presentava l’Espanya franquista com a “aïllada per enveja internacional”, ocultant sancions per la dictadura; notícies falses o bulos sobre que “els migrants reben més ajudes que els espanyols”, afirmació desmentida per dades oficials; afirmacions com “no hi ha consens sobre el canvi climàtic” o “les energies renovables són més contaminants que el carbó”; circulació de notícies falses sobre COVID-19 com que les vacunes “modifiquen l’ADN” o que “el virus no existeix”.

La seua funció social i política és protegir interessos econòmics (indústria del tabac, petroliera, alimentària), legitimar règims polítics (dictadures, autoritarismes), polaritzar i dividir la societat (ús de bulos en campanyes electorals) i erosionar la confiança en la ciència i els mitjans perquè la ciutadania quedi desorientada.

Vist que és un tema tan vigent en l’actualitat continuarem en propers articles amb més mecanismes de la producció d’ignorància.

El còmic descriu diferents estadis i conductes del negacionisme del canvi climàtic des de (1) “Què és això del canvi climàtic?”, passant per (2) “S’ha exagerat molt” i (3) “No s’ha demostrat res” a (4) “Tot són fluctuacions naturals” i fins i tot (5) “I si de cas existeix…” (6) “És una grandíssima oportunitat per a fer negocis”.

By Lommes – Own work, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=129182541

 

Revista Saó Núm.518, pàgs.12-13. Novembre 2025.