Melangia

melangia [melanʤía]

1. f. Tristor profunda i duradora.
2. f. PSIC./PSIQ.   Estat depressiu intens, caracteritzat per astènia, prostració i inhibició psicomotriu.

Al diccionari s’hi amaguen veritables tresors. No ho sap gairebé ningú, i per això hom ha anat deixant-los a un costat, objectes que molesten, que ocupen espai, que no serveixen. Què ens poden aportar? Coneixement? Un referent del món que ens acull (i ens suporta)? El rastre de què som i l’explicació de com som? Al cap i a la fi, què seríem sense les paraules? Però el dia a dia ens ha forçat a deixar de costat els nostres antics amics. Encara me’n recorde dels anys d’estudi de llatí, amb el diccionari com a aliat, tractant de resoldre el trencacaps que s’hi amagava, aquells textos tan antics que se’m brindaven, secrets per descobrir, una història que podria haver estat la meua si el destí m’haguera fet nàixer uns quants segles abans… Quin tresor, dic, el diccionari…

I m’ha vingut al cap la paraula melangia. Perquè possiblement podria ser una paraula que hauria d’estar de moda, tant que hom la té en ment, sense dir-la… I ens posem a pensar i ens venen al cap un bon grapat de persones que, molt probablement, pateixen de melangia. I em dec deixar un bon grapat…

Com ara, els joves, que han de mirar el futur amb desconfiança. Ells no es poden permetre el luxe de creure que tot anirà a millor. Segons les estadístiques, els joves viuran en pitjors condicions que els seus pares i, si les coses continuen així, que els seus avis. Sense un treball digne o que els aporte la seguretat que esperaven. Sense un espai (no dic, casa, no dic apartament, de vegades no dic ni habitació, que podríem dir cub sense finestra, a penes un llit i poca cosa més, o un sofà per hores, o un llit calent, perquè quan hom el deixa ja hi ha una altra persona que hi ocuparà el seu lloc…). Quin és el futur a què podran aspirar? Què els queda, si no és una profunda melangia…

I els més joves, adolescents, incompresos per tothom. Van als centres educatius, però no tenen la certesa que el que aprendran els servirà per a alguna cosa. Hom, els adults que intenten formar-los, els van posar al seu abast un aparell que prometria que ens ho resoldria tot. I aquest objecte ha passat d’aliat o amic a subjugador, a esclavitzador. Els prometien que tot seria gratuït, però han acabat pagant un alt preu. Com diu la frase, no recorde qui la va dir per primera vegada, quan alguna cosa és debades, la mercaderia ets tu. I han basat el seu món a partir d’aquesta pantalla de plasma. Han cregut que el que hi apareixia era veritat (perquè, recordem, aquest objecte els el van regalar els adults, i com entendre que una cosa que provenia dels seus pares podria contingut un perill per a ells?). Clar, el que no sabien, ells, pobres, és que els mateixos adults hem sigut els primers enganyats, en aquesta confiança cega cap a la tecnologia, com si una innovació haguera de ser necessàriament bona. Com si els inventors vingueren directament del cel, àngels no caiguts, dipositats delicadament al nostre planeta per il·luminar-nos la vida, per fer-nos-la molt més fàcil.

No vam caure que aquest era un negoci com qualsevol altre. Que la mercaderia érem nosaltres. Jo hi vaig arribar tard, però qui ha fet entrar un mòbil en edats primerenques, haurà de confessar que li serà molt dur prescindir-ne. Aquesta pantalla brillant els encadenarà per sempre, com qui hagueren de pujar una pedra dalt d’una muntanya, per acabar veient com rodola, sempre, cap a les valls més profundes.

I tampoc sabien que aquesta aparent felicitat que el mòbil, i el que s’hi conté, ofereix no deixa de ser precària. Sempre estem a punt de perdre-la. O mai no l’acabem de guanyar del tot. Amb el clic a frec de dit que marcarà el nostre futur. I la nostra vida en les mans d’autèntics desconeguts, si no és que són aplicacions informàtiques per crear tendències d’opinió i de conducta. I ara que hom ha pensat que calia limitar aquest accés a la jungla, tot s’ha mostrat com una guerra sense pietat… Quina melangia més gran que se’ns apareix al rostre, al dels adolescents que són, als que ho vam ser quan veiem el seu patiment al rostre. Quin desig irrefrenable de llançar l’aparell a la fossa abismal més fonda del planeta, amb l’esperança que no n’inventen un de pitjor, si això és (que segur que sí) possible…

Hi ha les melangies de qui perd el tren. O el tren no acaba d’arribar perquè la infraestructura no funciona. I s’ha de justificar en el treball. I fer hores perdudes (hi hagué un llibre poètic que tenia un títol perfecte per l’ocasió: Dies perduts als transports públics[i]) que el sistema no ens podrà tornar ni tampoc no podrà justificar, perquè les coses són, malauradament, així, inexplicables. Però no són les hores només, els dies. Són totes les coses que deixarem de fer, el temps que deixarem de compartir amb les persones que ens estimem. I la contaminació que augmentarà, perquè si els trens no funcionen, hom ha de fer servir camions, llançant a l’atmosfera tones i tones de gasos contaminants. I els responsables, com sempre, mirant a una altra banda o tractant que no els esguite… Melangia multiplicada per mil·límetre quadrat.

Hi havia melangia en la veu de les persones que van haver d’acceptar l’exili, en un documental que he començat a veure sobre el règim de Nicaragua. Hom decideix i el sistema no només els aparta, sinó que decideix deixar-los sense nacionalitat. Apàtrides forçats pel pecat de dissentir. Hom havia de tolerar els abusos. Sense abús no hi ha sistema, no hi ha avanç global ni humanitat. I els que alcen la veu, els que s’organitzen, els condemnem a ser menys que zero. Fins i tot els més pobres tenen almenys una nacionalitat de la qual malparlar o indignar-se. Els 222 presos polítics d’aquest sistema nefast no tenien dret ni a això. Sortosament, hi hagué per ells una solució d’emergència. Però qui desitja haver de renunciar a la terra que l’ha vist nàixer. Qui ha d’entendre que les coses van com van i que no importen, que la seua presència senzillament molesta, no pot tindre una altra mirada. I melangia. Sobretot, això. En gallec en dirien morriña. En valencià, no en conec un terme semblant. Potser perquè estem en la millor terreta del món.

Però no us preocupeu, que la tindrem. Com la van tindre els valencians d’al-Àndalus, possiblement descendents de ciutadans de l’Imperi Romà, i abans fills i nets dels pobles ibers, o comerciants vinguts d’altres terres que, d’un dia per a l’altre, hagueren d’abandonar les seues terres. Amb melangia, segur. I s’endugueren les claus, amb l’esperança de poder-hi tornar, algun dia. I els segles han passat. I els descendents continuen somiant i sentint aquest sentiment, melangia. I nosaltres, hereus dels qui els expulsaren, desconeixedors dels tresors que hi deixaren, ens empenyem en anar desfent el seu paisatge. I contaminem. Clar, això del canvi climàtic, com creure que existeix… mentre hom puga fer l’esmorzaret al bar el diumenge… però ja hi ha qui ha d’eixir de casa, perquè la mar puja cada any, i les tempestes arriben allà on abans hi havia l’arena, desenes o centenars de metres entre les cases i la riba… ara tenim la cimentació a l’aire. Encara caldrà construir un mur. Però qui pot posar portes al camp. Com podem contindre una natura descontrolada a causa de les nostres equivocades decisions, com sempre. I com sempre, aquesta mirada plena de melangia es va estenent. I què em dieu dels que ham d’abandonar les cases abans no se’ls caiguen al damunt. Abans que el riu no se les menge. Abans que un Poio qualsevol no se n’isca del cau i ho devaste. Mentre els polítics decideixen si ens deixen ofegar-nos. Però el problema és que, inundacions així, s’estan produint a cada racó del planeta molt sovint, però com que els passaven als altres… També serà de melangia la mirada de qui habita en una illa remota i veu com la mar li va robant el seu futur. I pensa, què he fet jo? Els més febles, els que menys contaminaven, com sempre, els més perjudicats.

I segur que tindríem un llistat inacabable de més mirades plenes de melangia. Però hem volgut acabar amb un espai d’esperança. Almenys, des del punt de vista de la cultura, hi ha xicotets espais que s’obrin per seduir-nos. Un d’ells es diu Poetes a l’alqueria[ii]. Té lloc en la casa d’un poeta, enmig de l’horta. Allà, en una alqueria de les de tota la vida, dos veus se’ns ofereixen en un diàleg vibrant. El que jo vaig presenciar estava format per Begonya Pozo i Jèssica Ferrer Escandell. L’alqueria es diu Ca Ferrús, i té la connotació dels espais inalterables, amb sabor a terra, a esforç, a fum de llenya, a sediments i sentiments. El poeta que ens obri les portes és Eduard Marco. Entrar en sa casa és una forma de recordar la tradicional hospitalitat dels pobles mediterranis. El mateix podria haver estat en l’època que els poetes d’al-Àndalus es reunien per senzillament parlar de la bellesa, i escoltar-se. D’ells, m’han quedat uns pocs versos. Compartim, tots, també la melangia. Per un planeta que perd la seua essència. Per una humanitat que es deshumanitza, molt ràpidament. Massa. Però, a part de la ràbia (ja en parlarem, un altre dia) hi ha la melangia. La sensació que no té sentit. Que no trobem el nostre espai al món. Que l’habitació pròpia a què aspiràvem a passat a ser tota una utopia. Sort de les alqueries del món que ens conserven l’esperança!

 

[i] Días perdidos en los transportes públicos. Roger Wolfe

[ii] https://www.escriptors.cat/agenda/poetes-alqueria-aelc-gener-2026?utm_source=copilot.com