‘Memento homo, quia pulvis es’: Reflexions sobre la cendra i la pols bíbliques

Els vora quaranta dies anteriors a la Pasqua de Resurrecció reben el nom de Quaresma. Un temps de preparació que comença amb el Dimecres de Cendra (Dies Cinerum). Eixe dia s’efectua la imposició d’una marca de cendra en forma de creu sobre el front dels fidels mentre el capellà pronunciava antigament la frase Memento homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris (‘Recorda, home, que eres pols, i a la pols tornaràs’). Una locució basada en el Gènesi 3,19: «menjaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornes a la terra de la qual vas ser pres: pols eres i en pols et convertiràs».

Cendra i pols, sí, però ¿quina relació hi ha? Intentem entendre-ho i, de pas, aprofitarem per viatjar per la cultura de la qual som hereus, la judeohel·lenística, la cristiana, la nostra.

Pols i cendra, una sinonímia poètica

En contextos religiosos o poètics els mots pols i cendra s’han usat com a sinònims, malgrat la disparitat etimològica (en llatí pulvis-pulveris i cinis-cineris). De fet, resulta significatiu que la Septuaginta (‘Bíblia dels setanta’ o ‘lxx’), és a dir, la versió en grec de la Bíblia hebrea o Tanakh, entre els segles III i II aC a Alexandria (Egipte) traduïra més d’una volta ‘pols’ (en hebreu bíblic ‘ā·p̄ār) per ‘cendra’ (’ê·p̄er), com si foren equivalents, potser influïda per la similitud fonètica entre ambdós mots. I potser això done sentit a la marca de ‘cendra’ dient que és ‘pols’: quia pulvis es, et in pulverem reverteris. Tot i que en algunes litúrgies antigues en lloc de pulvis es feia servir cinis: memento, homo, ut/quod cinis es et in cinere(m) reverteris.

En algunes ocasions, però, se’ls distingia de manera més precisa; la primera, provinent de material geològicament inorgànic, mentre que la segona com a producte resultant de la cremació, la incineració, la carbonització d’un material orgànic reduït a partícules molt fines. Eixa distinció la podem trobar, per exemple, en les làpides de tombes que duen com a inscripció hic iacet pulvis, cinis et nihil, com és el cas de la del poderós cardenal italià Antonio Barberini (caputxí, s. XVII), germà del papa Urbà VIII (l’amic i posterior jutge de Galileu), que es troba a Roma en l’església de Santa Maria della Concezione dei Cappuccini.

I també a la catedral de Toledo, la del no menys poderós i coetani cardenal castellà Luis Portocarrero, tan influent durant la Guerra de Successió i la implantació a les Espanyes de la dinastia dels Borbó, especialment dur en contra del Regne de València.

La mateixa distinció entre cendra i pols la trobem en llibres de l’Antic Testament com el Gènesi i el Llibre de Job. Així, Abraham, el patriarca antecessor de «les tres religions bíbliques» (jueus, cristians, musulmans) confessa davant el Senyor (Gn 18,27) «que només soc pols i cendra» (cum sim pulvis et cinis). I Job afig una idea més, la del penediment; perquè després de qüestionar la justícia de Jahvé i de mostrar-se molest amb la indiferència que ha manifestat davant les seues desgràcies, es replanteja la pròpia actitud i li diu que «Ara em retracte, penedit sobre la pols i la cendra» (Job 42,6). Altrament, com a símbol penitencial ho trobem en uns altres llibres bíblics com ara Josué (7,6), 2 Samuel (13,19), Ester (4,1-4) i Jeremies (6,26).

Eixa relació de la cendra amb el dol i el penediment es mantenia viva en temps del Nou Testament, com quan Jesús fa una admonició a les ciutats que no s’havien convertit després d’haver presenciat els seus milacres, i afirma que si en unes altres ciutats n’hagueren tingut ocasió «ja fa temps que, en senyal de penediment, s’haurien posat cendra i vestits de sac i s’haurien convertit» (Mateu 11,21; Lluc 10,13).

La pols, com la cendra, també han format part d’una mena d’antinòmia poètica per a significar no tan sols la mort sinó la victòria sobre ella i el potencial reviscolament en un futur més o menys immediat, però almenys esperable. I en seria un exemple el sonet de Quevedo «Amor constante, más allá de la muerte» (anterior a 1645), on per expressar la victòria final de l’amor (re)generador sobre la mort esterilitzadora cantava en el tercet final: «Su cuerpo dejará, no su cuidado; / serán ceniza, mas tendrá sentido; / polvo serán, mas polvo enamorado». Una idea que l’ànima seguirà ocupada per l’amor (primer vers), que es veu reafirmada amb el missatge que la cendra i la pols transcendiran la seua materialitat física per a romandre indefinidament redivius i enamorats més enllà de la mort.

La cendra que inicia la Quaresma i la renúncia innecessària a un llegat cultural

La cendra de la imposició ritual en el front provenia habitualment de la crema de les palmes i ramells d’olivera del Diumenge de Rams de l’any anterior. I això amb un sentit simbòlic, el que les palmes de triomf esdevindran cendres. I més encara si ens fixem en el fet que el color litúrgic del Diumenge de Rams serà el roig, no el blanc.

Però, ai!, sembla que en temps recents l’Església va trobat massa forta la multisecular advertència de caducitat de les glòries mundanes, i en la reforma litúrgica posterior al Concili Vaticà II (1962-1965) la va substituir per la pretesament més esperançadora de «converteix-te i creu en l’Evangeli» (converte et crede evangelio).

La nova redacció prové aparentment d’un fragment de l’Evangeli de Marc: «s’ha acomplit el temps i el regne de Déu és prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova» (Mc 1,15). I diem aparentment perquè en les versions més habituals en moltes llengües modernes se sol suavitzar el missatge que fa que es perda el sentit penitencial del «penediu-vos» que figurava en l’original grec de Marc μετανοεῖτε, traduïda correctament al llatí de la Vulgata de sant Jeroni com paenitemini, tot i que afortunadament es va mantindre en la versió de la Bíblia anglesa King James: «repent ye».

No discutirem les orientacions catequètiques de l’Església, però sí advertirem que amb eixa substitució es renuncia a un llegat cultural molt interessant en tant que lligat a una tradició bíblica (i de les cultures antigues) relacionada amb termes ‘naturals’ de tant relleu com ara pols, terra, cendra o fang.

I, ves per on, la tendència actual a incinerar els difunts, quan veiem els nostres familiars o amics reduïts a un pot de cendra, de pols, reforçaria i donaria més relleu i sentit a la tradicional fórmula litúrgica del Memento homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris.

 

Revista Saó, Núm.520, pàgs.14-15. Gener 2026.