Memòria d’unes aules

15/09/2020

El gènere dels llibres de memòries és un calaix de sastre on poden coexistir exercicis de vanitat de personatges pèssims i joies de plomes que per sort deixaren memòria de les seues vivències. Diari d’Anna Frank, Un hiver à Majorque de George Sand o Europa, Europa de Sally Perel són testimonis de valor incalculable. Per contra, a la secció de llibres de memòries dels grans magatzems hi ha obres de polítics caducats, periodistes amb cognom sant però són dimonis i escriptors farandulers. Són obres que van de la tergiversació a la vacuïtat i no haurien de pertànyer al cementeri zafonià dels llibres.

Dos llibres de memòries que no haurien de deixar-se passar mai són Adéu a tot això de Robert Graves i El món d’ahir d’Stefan Zweig, especialment el segon, un dels llibres de memòries més ric, interessant i necessari que s’haja escrit mai. Al marge dels silencis interessats, de la visió parcial i de les opinions qüestionables que puguen contenir en tant que llibres de memòries, en els dos hi ha un detall secundari que es repeteix: les vivències escolars dels autors són negatives. El jove Robert Graves implorava als pares que el tragueren de l’escola Charterhouse, on es va formar abans de l’ingrés a Oxford. L’evocació de la institució i de l’assetjament que hi va patir fa pena. En el cas d’Stefan Zweig, el testimoni escolar és també penós. Primer relata l’abisme existent entre alumnes i docents, la inoperància dels plans d’estudi i la manca d’entusiasme dels ensenyants. Més avant recrea un escenari evolucionat en què els alumnes rebutjaven ensenyaments que no foren immediatament útils i altres abominacions. Sembla que en el final del XIX i en el principi del XX el món educatiu no va viure els més àlgids moments de glòria, si jutgem el testimoni de dos alumnes que serien erudits rotunds.

Qui mire el món educatiu actual pot constatar que ha canviat molt l’escenari paorós reflectit en aquests llibres. Tanmateix, ara hi ha problemes que ells no devien imaginar mai. L’abisme entre docent i alumne discent ha desaparegut, en ocasions fins a qüestionar l’autoritat de l’ensenyant, en altres èpoques tan considerada. De l’excés s’ha passat a la manca. Els plans d’estudi ja no van plens de coneixements immòbils i inútils, però permanentment les humanitats i especialment la literatura, les llengües clàssiques o la filosofia veuen amenaçat el seu futur. De la memorització del llistat dels reis gots s’ha passat a la simplificació dels continguts, fins a la reducció esquemàtica. La dificultat per a accedir al coneixement i a la titulació s’ha bandejat per ser obstacle i es considera un èxit l’aprovat massiu malgrat les llacunes i el desconeixement romanent al final de curs, no dic al principi, també a la universitat. No és forassenyat trobar algun alumne d’últim curs de batxillerat que pregunta què és el Carib i on para aquest país de nom pirata, si és que és un país. Amb la pandèmia de 2020 va resultar sorprenent el desconeixement que alguns tenien del correu electrònic o de les possibilitats didàctiques dels telèfons mòbils.

Em pregunte què sentirien Graves i Zweig en el medi educatiu actual, si el visqueren. Potser s’horroritzarien amb polítics que el volen fer retrocedir a temps de dictadures que ells van veure nàixer. Potser entristirien en tornar a trobar professors capaços de fer que alumnes brillants odien les matèries que imparteixen. Potser posarien el crit al cel si veieren alguns pares i mares malfiar-se dels centres i fiscalitzar la tasca dels docents. Qui sap si no s’emprenyarien amb alguns psicopedagogs i orientadors que no posen un peu a l’aula i alhora sermonegen el docent, exerceixen la defensa de l’alumne disruptiu, lleven ferro a malifetes, desacrediten les decisions de l’adult i malden per l’aprovat de qui no el mereix gens. O potser trobarien el centre idoni (públic), els professors i mestres entusiasmats que entusiasmen els alumnes (tots en tenim almenys un en la nostra biografia), els pares que donen suport al procés d’aprenentatge (nombrosos, per sort), l’excel·lent professional de l’orientació (jo conec Olga Sanchis i altres) i el curs escolar sense pandèmia ni mascareta (el de 2020 no pot ser). Vés a saber què sentirien ara els dos grans autors Robert Graves i Stefan Zweig. El que és segur és que es farien creus, si ens veieren, per totes les possibilitats que tenim al món actual i que ells ni podien somiar quan eren anònims escolars d’ulls frustrats.