La revista degana en valencià

Memòria històrica i justícia

Hui no vull parlar de política. Almenys, no pas de la relacionada amb el nacionalisme, sinó amb la Memòria Històrica.

Una sèrie de coincidències casuals m’han conduït a capficar-me en el tema. El cas més recent, relacionat amb membres de l’ONG valenciana ASOL, sorgida de comunitats cristianes de base. Són amics meus i no fa massa em parlaven en una entrevista de la recuperació de la Memòria Històrica a El Salvador, país on treballen. Em deien que ja està en marxa. Hi han trigat menys anys que no pas nosaltres.

Els primers protagonistes, també entrevistats per mi, foren Jose Gorgues (president) i Pepa Sánchez (membre) de l’associació La Gavilla Verde. A continuació, Manuel Polo (president), Elisa García (secretària) i Lican Esteve (autor del film mAQUIs), membres de Paleolab.  Tots ells són testimonis de l’“estat de salut” de la nostra. Finalment, la lectura del darrer llibre del jutge Garzón En el punto de mira.

La “Memòria Històrica”, tal com la defineix Wikipèdia, és un concepte que designa l’esforç conscient dels grups humans per trobar-se amb el seu passat, siga real o imaginari, tot valorant-lo i tractant-lo amb especial respecte. Hi són essencials els actes commemoratius, les dates, els espais simbòlics i la “cultura material” (monuments, elements del paisatge urbà que s’empren per a nomenar fets i personatges històrics i els espais funeraris, convencionals o no).

En les darreres dècades han assolit importància els moviments de reconstrucció de la Memòria Històrica de grups socials afectats per processos d’ocultament.

Es tracta d’un ingent esforç investigador i d’activisme social que busca la desmitificació d’estereotips i prejudicis no confirmats científicament. Hi ha, això sí, una memòria “oficial”, elaborada i imposada des del poder, per glorificar i mitificar moviments que els interessen i ocultar-ne els que no. I una de “pública”, caracteritzada pel desig i la voluntat per part d’algun grup social de donar a conèixer fets del passat que puguen ser coneguts i assumits com a propis.

Arreu del món han sorgit fòrums per la memòria com a espais d’investigació, polítics i culturals per tal de servir de plataforma per a la construcció d’identitats socials ocultades o falsejades.

Em centraré ara i ací en aquella que ens ateny a nosaltres. El solapament entre història i memòria hi ha estat un debat dominant des del canvi de mil·lenni. El govern de Rodríguez Zapatero –pensant el seu partit, el PSOE, en les eleccions generals que se’ls apropaven– va ser el primer a presentar el 2007 la Llei de Memòria Històrica. Pretenia, deien ells, compensar l’oblit de les víctimes de la Guerra Civil i de la dictadura franquista. A través d’un debat seriós sobre els vençuts de la guerra d’Espanya (com també era coneguda fora) que no havien tingut un soterrament digne.

La controvèrsia que se’n derivà va anar més enllà dels límits acadèmics. Una de les més agres fou la relacionada amb els llocs d’enterrament no convencional –foses comunes i cunetes on acabaren molts afusellats de la guerra i víctimes de les represàlies de la postguerra. La localització i el destí dels quals continua sent objecte de disputa de la Memòria Històrica nostra. A tall d’exemple, les estàtues de Franco o el destí del Valle de los Caídos.

Molts consideren insuficient la llei Zapatero al respecte per “light”. Indubtablement, el PSOE, que va començar a “manifassejar” poder des de començaments dels vuitanta podia haver-ne fet més i abans. Tanmateix, ja he dit ací que parlen en clau d’esquerres però fan una política de dretes.

Després d’entrevistar a familiars de les víctimes de les represàlies per part de la dictadura franquista, les impressions i emocions han estat molt doloroses i estremidores per a mi. Així i tot, em deien que tenien prou amb la llei Zapatero, que ja n’hi havia prou amb fer-la complir. El problema és que està resultant ben difícil d’arribar-hi.

A tall d’exemple, el cas Teófilo Alcorisa. Vaig entrevistar la seua filla Pilar i els fets narrats esborronen. L’anterior alcaldessa del cap i casal va dur a terme una política sistemàtica de persecució de qualsevol intent de recuperació de les restes del pare. Els va negar el dret al seu merescut reconeixement i descans. La família, fins i tot, va perdre una subvenció que els havia concedit el Parlament Europeu per manca de mitjans econòmics; no havien pogut aconseguir a temps les restes del pare torturat per la policia franquista. Ni tan sols les actuacions dutes a terme pel jutge Garzón en favor seu no hi aconseguiren res. Finalment, després de la caiguda del PP a l’Ajuntament de València, sí. Així com rebre el passat 14 d’abril, amb Garzón i La Gavilla Verde, el I Premi Dignidad y Memoria. Ja era hora.

Quant al grup Paleolab, s’ocupa, entre d’altres quefers, de les exhumacions relacionades amb els nostres perseguits, torturats i assassinats pel franquisme. Són tasques des d’una perspectiva científica i, per tant, lenta i força meticulosa. Tant d’ells com dels associats de La Gavilla Verde esmentats més amunt, m’interessava saber dels guerrillers del Front de Llevant. Tornaven al país després d’acabada la II Guerra Mundial. Esperaven, pobres il·lusos, que els governs “democràtics” que havien guanyat la guerra els hi ajudarien. Ni els burgesos occidentals ni els comunistes orientals en feren massa. És sagnant el cas dels comunistes que foren enviats ací, autèntica ratera sense sortida per a gairebé tots. Amb una irresponsabilitat absoluta per part d’alguns dels seus dirigents, com ara Carrillo.

Allò en comú que he descobert quant a la Memòria Històrica –específicament en el cas valencià– és la necessitat de les famílies de les víctimes de les represàlies d’aconseguir que se’ls reconega la dignitat que mereixen com a éssers humans que lluitaren per la llibertat i la legalitat política establerta gràcies a la II República. Que deixen de formar part com a acusats per un règim il·legítim, encara que els seus descendents continuen retenint el poder hui. Podem continuar obviant que la minsa i feble democràcia que “patim” n’és la conseqüència? Critiquem el “talibanisme” dels països musulmans. Què dir del que exerciten sense pietat les jerarquies econòmiques, polítiques i catòliques?

Que quede clar que la llei de Memòria Història s’aplica a totes les víctimes. No sols als perdedors de la guerra. Però, dissortadament, ací portem 77 anys amb el reconeixement de tan sols una part.

Fins quan hauran d’esperar les famílies de l’altra per poder recuperar la pau familiar i social?

Inscriu-te al nostre butlletí

Top