La revista degana en valencià

De les memòries dividides a una memòria ciutadana

Cada mort tenia fusells futurs en la mirada.

(Marc Granell, Antologia poètica)

La memòria col·lectiva és una construcció social (o si es vol, política) que elabora representacions col·lectives del passat, aporta cohesió social, valors, legitimitat, nodreix la identitat de les persones i les adscriu a una manera d’entendre l’experiència històrica. La memòria col·lectiva és plural: no n’hi ha una, sinó que en conviuen o en poden conviure diverses, com passa sens dubte després de greus conflictes, com una guerra civil. Inclou records filtrats amb inclusions i exclusions (per exemple, la memòria d’un bàndol exclou o minimitza la violència política pròpia i emfatitza la del contrari), requereix ritus, símbols, commemoracions i té seguidors identificats amb tal construcció.

A Espanya, després de la Guerra Civil, es van configurar dues memòries col·lectives: la dels vencedors i la dels vençuts. Les dues, amb distinta capacitat d’influència, oculten, minimitzen o neguen allò que no els convé. Aquesta escissió encara perdura, però s’ha de superar amb les eines que aporta l’anàlisi històrica. S’ha de construir una memòria històrica objectivada, desmitificada i respectuosa amb la veritat dels fets, útil a la convivència democràtica del conjunt de la col·lectivitat. La memòria col·lectiva, com es veu, la definim de diferent manera a la memòria històrica.

La dictadura va construir «la seua» memòria col·lectiva amb tots els mitjans del poder (selecció de fets, símbols, commemoracions, ritus, mitjans de comunicació, sistema educatiu) i amb ella es va legitimar la guerra i la dictadura. La història que es contava públicament era la versió que havien elaborat els franquistes, però aquesta no era, en absolut, una autèntica memòria històrica, objectivada, contrastada i amb voluntat de conéixer la veritat del que va passar, sinó una manipulació, tergiversació i engany respecte al passat. Els republicans no disposaren de tots aquests mitjans per a fer valdre «la seua» memòria, que no tenia rang oficial (no tenia llocs d’història, ni commemoracions, ni monuments, ni mitjans de comunicació legals, ni escola), però no per açò fou inexistent.

En la Transició, pel que fa a la memòria històrica, no es van posar les coses al seu lloc. Es va fer un pacte de silenci (no d’oblit, com se’n diu). De silenci, perquè ni la guerra ni la dictadura estaven oblidades pels agents polítics ni per la major part de la societat. Ans al contrari: van estar tan vives i actives que van condicionar tot el procés de recuperació de la democràcia. El 1976, partits antifranquistes amb suport de la major part dels ciutadans buscaren fórmules amb els reformistes del franquisme per no produir una situació conflictiva que posara en risc la democratització. Aleshores, la construcció objectivada dels fets entre 1936-1976 (el que anomenem memòria històrica) es veia com un inconvenient per a arribar al pacte polític que es coneix com a consens. El pacte de silenci propiciat per aquest consens es devia a dues grans raons polítiques: els poders fàctics del franquisme (el ruido de sables) s’hi mantingueren vigilants i amenaçadors; polítics reformistes provinents de la dictadura col·laboraren en el procés democratitzador. Deixar en l’oblit (no pròpiament oblidar) la història recent es devia a no voler rememorar oficialment un passat pròxim, perquè políticament no convenia i perquè exhumar oficialment la memòria històrica entrebancava el consens.

Així doncs, el consens de la Transició, pel que feia al passat recent, comportava la desmemòria oficial sobre l’origen de la guerra, sobre la il·legitimitat del colp d’estat i la dictadura, sobre els executats extrajudicialment i en judicis militars, sobre els desapareguts, sobre els que encara estan soterrats en fosses i cunetes sense dignificació, els empresonats, les tortures, la repressió, els xiquets robats i les violacions dels Drets Humans que es van cometre entre 1936 i 1976. En la pràctica, deixar la memòria de la història recent en l’oblit ometia el reconeixement públic de les víctimes del franquisme, els negava la rehabilitació simbòlica i, en gran part, les excloïa d’empara judicial. Situació asimètrica, perquè les víctimes a mans dels republicans havien tingut tota classe de reconeixements i memòria.

Paral·lelament a la desmemòria oficial, la historiografia (també altres àmbits de la cultura) es va posar a treballar intensivament sobre la República, la Guerra Civil i el franquisme, i amb enorme esforç va començar a reconstruir la memòria històrica. No aquesta o aquella memòria col·lectiva, sinó la memòria històrica basada en la investigació honesta i contrastada. La historiografia, des d’aleshores, ha construït una informació real i objectivada dels fets de la guerra, la postguerra i la llarga dictadura, i ha superat el falsejament franquista així com qualsevol mirada parcial, autocomplaent i autosatisfeta, falsa en definitiva. La recerca històrica no renuncia a conéixer els clarobscurs de les contradiccions socials i humanes, ni tracta d’endolcir el passat, ocultar o ometre aquella part que pertorba i produeix neguit, confusió o espant. La Història és una eina que ens ajuda a conéixer-nos i, més aviat, ens fa reflexionar sobre l’experiència humana i, al mateix temps, ens intranquil·litza, ens remou les entranyes. Un resum d’aquesta tasca historiogràfica és el llibre En el combate por la historia.

Però la desmemòria ha estat qüestionada. Des del 2000, aproximadament, la memòria objectivada dels fets 1936-1976 ha passat de l’àmbit historiogràfic a l’àmbit polític. La presència pública de noves generacions de ciutadans (els «néts de la guerra»), el desenvolupament d’organitzacions de memòria històrica, l’exemple de Comissions de la Veritat de països d’Amèrica Llatina o Sud-àfrica, el desenvolupament de la reflexió i pràctica de la justícia a escala mundial, l’interés de defendre els Drets Humans o els pronunciaments d’organismes internacionals sobre diversos països i, en concret, sobre Espanya, reclamant indagacions oficials sobre les víctimes de la guerra i la dictadura, han estat factors molt importants que han contribuït a reivindicar la memòria històrica, a reclamar la discussió pública i el dret a conéixer la veritat, així com el dret al reconeixement públic i polític de les víctimes del franquisme i a la seua restitució simbòlica.

Amb la Llei de la Memòria Històrica, aprovada el 2007 a proposta del govern de Zapatero, la qüestió va passar a ser objecte de debat públic. Tanmateix, la dreta es va llançar contra l’aplicació i efectes d’aquesta llei. Pressió mediàtica, bloqueig judicial, obstacles en ajuntaments i autonomies governades pel PP… Així es demostrava que, després de trenta anys de democràcia, una de les tasques polítiques, que no va poder tancar bé la Transició (aleshores no era possible), no s’ha tancat després. Els quadres dirigents de la dreta encara no s’han alliberat de les lligasses amb el passat franquista, fet que obstaculitza arribar al fons de la reconciliació, com feia palés un jove dirigent del PP, Pablo Casado, que deia fa poc: «los de izquierdas… son unos carcas, están todo el día con la guerra del abuelo, con la fosa de no sé quién, con la memoria histórica». El govern de Rajoy, a més, s’ha decantat cap a un revival ideològic neofranquista, amb la qual cosa es troba lluny d’assumir valors de reconciliació i que tots els morts són de tots. Podrien pensar, com ja deia Azaña el 1938, que els morts ja no tenen odi ni rancor i ens demanen «pau, pietat, perdó».

Per a construir una memòria democràtica cal institucionalitzar instruments que siguen alhora independents i oficials, que facen una recerca exhaustiva de la informació de les violacions dels Drets Humans que es van fer entre 1936 i 1976, i elaboren propostes concretes. Les Comissions de la Veritat han demostrat, en diversos països, que són una eina útil per a aprendre, per a copsar errors i mirar el futur amb aqueix coneixement. La porta a la reconciliació i a un futur lliure no és l’oblit, ni el silenci ni un passat manipulat.

Marc Baldó Lacomba. Universitat de València

Imatge: Luis Demano

Article publicat al nº 409, corresponent a novembre de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar