Memòria i identitat en lʼobra de Carmelina Sánchez Cutillas

27/10/2020

«Ja no és un somni enfebrat el record d’aquells dies, però visc tan lligada a tot el que es va fondre, que a vegades un crit que sona en la distància em sembla que és la veu del passat que em reclama»

Matèria de Bretanya

El nom de Carmelina Sánchez-Cutillas va lligat, inexorablement, al poble d’Altea i a una obra, Matèria de Bretanya, on aquest espai de la nostra geografia pren especial rellevància i esdevé escenari de la memòria. I és que, com veurem a continuació, la dialèctica amb el passat i l’afirmació de la identitat són dues constants en l’obra narrativa i poètica de l’escriptora valenciana; dos eixos que vertebren la seua proposta creativa i que esdevenen ineludibles per a entendre la seua obra més popular.

La reflexió sobre la identitat, però, ja està present en els seus versos des de bon començament. Així, en els poemaris que publica durant la dècada dels seixanta, Un món rebel (1964) i Conjugació en primera persona (1969), podem observar l’evolució i l’afirmació d’una veu poètica que comença a esdevenir pròpia i ben recognoscible. En el primer llibre, el jo poètic es presenta desdibuixat o més aviat camuflat sota la imatgeria que proporcionen els corrents existencialistes tan de voga en aquells anys seixanta, trasmudat en el genèric masculí plural —«homes»— o en el més sorprenent masculí singular que fa servir per a enunciar: «cansat de mi mateix». Mentre que en el segon recull s’imposa la reflexió sobre la condició de dona del jo poètic que ja comença a conjugar-se en femení, des de la individualitat plena que connecta amb la reivindicació col·lectiva de les dones, amb el que ara en diríem sororitat. En aquesta obra, la confrontació naix de la identitat imposada per una societat que es regeix pels dictats patriarcals, com es pot constatar en poemes com «La nostra rebel·lió», en què denuncia la reclusió de la dona al món casolà, portes endins de la casa, amb versos del tot contundents:

Torcar la pols cada matí

és el cilici que portem

sobre la carn, i ens dol vivíssim

i molt aspre. I jo per consolar-me,

només per consolar-me, pense

que també podria ésser el ferm

motiu de la nostra rebel·lió.

I en altres poemes com ara «Per tanta cosa morta!»:

Tinc por d’escriure, però…

no puc deixar d’escriure

per tanta cosa morta:

pel mite de la dona;

pel treball de la dona;

pel dolor de la dona;

per tanta cosa morta…

Tanmateix, el binomi memòria i identitat es desplega i cristal·litza amb gran intensitat en la seua única obra narrativa: Matèria de Bretanya,[1] publicada l’any 1976 (i reeditada recentment per 3i4), en plena represa literària, i avalada per un premi com l’Andròmina dels Premis Octubre que tant esperonà el conreu de la narrativa entre els valencians. Un relat que es presenta com una col·lecció d’estampes que recreen la infantesa de l’autora al poble d’Altea i en aquest viatge envers el passat predomina la melangia i la nostàlgia per un món que ja no existeix. El seu personal: el temps de la infantesa, un moment vital extraordinari i essencial per a la constitució de la identitat de qualsevol persona, en un espai idealitzat, Altea, perquè representava per a l’autora la llibertat, la llum i la vida autèntica que a València no tenia. I, alhora, el de la col·lectivitat a què pertany: una manera de viure anterior a la guerra civil pròpia d’un poble de mariners i llauradors, amb costums i oficis ja extingits —previs a l’arribada del turisme i la urbanització ferotge—, poblat amb personatges tan entranyables com la mare Paula, la mestra Cantarrana o el tio Pep el Moreno. Un temps i un espai desapareguts i, per això mateix, mitificats en aquesta obra.

Aquesta narració retrospectiva, tot i que es presenta com a novel·la, permet clarament una lectura en clau autobiogràfica. De fet, en la introducció declara la intenció de «rescatar, salvar de l’oblit un món d’éssers i de coses viscudes», tot i que de manera inexacta, perquè està «perdent la condició de testimoni». La ficció, doncs, li serveix per transformar la vida contada en una vida imaginada, somiada, recordada.[2] Aquesta estratègia ficcional és un recurs per a recrear més fidelment —de manera més versemblant—, aquell món de la infantesa, dominat per la inventiva i la imaginació; un món que des del present de l’escriptura intenta tornar a percebre. Amb aquesta intenció, en el relat es combina una doble veu narrativa: el jo que recorda des del present, i que accentua l’efecte autobiogràfic, i el jo de la xiqueta que va ser, que mira i entén el món des de la ficció —les rondalles i llegendes populars— i el narra amb una forta càrrega sensitiva i lírica.

Així doncs, Sánchez-Cutillas va reconstruint aquells episodis del passat en què va conformant-se una identitat. Hi destaca, per exemple, la seua devoció pel pare i, en conseqüència, per les idees republicanes que defensava:

Pensava de mi mateixa que devia ser menyspreable perquè no m’arriscava a dir-li a mon pare que jo també volia ser republicana. I les fadrines llevat de la cuinera vella també feien cara com si volguessen ser republicanes. Ma mare de tant en tant interrompia el rés i deia «Carlos, qué ejemplo para los niños» però a mi em semblava que si algú de nosaltres havia d’anar al cel seria ell, sens dubte.

O la decisió del seu avi perquè aprenguera la llengua en què després escriurà l’autora: «deia que era una vergonya que els seus néts no sabien parlar valencià […] va disposar que aniria a costura perquè pogués adquirir una millor coneixença idiomàtica».

Anècdotes que configuren també la seua vocació d’escriptora. Precisament, Matèria de Bretanya explica la seua vocació de ser escriptora i de fer literatura a partir de la matèria que li proporcionen les pròpies vivències. A manera de colofó, en el darrer capítol fa referència al títol de l’obra quan diu: «aqueixa vesprada havia après a idealitzar els fets del passat i tots els esdeveniments de cada dia, havia après a embolcallar-los d’aventures i de situacions meravelloses per a velar, amb un toc mític, els successos reals», perquè «en aquell món fabulós de la infantesa convertíem els somnis en realitats, i els fets diaris se’ns entelaven com els fets boirosos d’una contarella». Aquesta és la metàfora que condensa el títol de l’obra. Aquest grapat de fulls, com els arriba a qualificar, constitueixen la seua particular matèria de Bretanya; això és, una idealització del viure, dels afanys i de les il·lusions del seu poble —no dels bretons sinó dels valencians—, que localitza en un temps concret: no es tracta, però, del segle VI sinó del món de la preguerra, de principis del segle XX. I el relat tampoc no gira entorn de la figura del rei Artús sinó que s’erigeix en un homenatge sentit a la figura del seu avi —no debades és presentat com tot un cavaller, un gran senyor—, que li encomanà l’estima pel seu poble, i sobretot per les seues gents i per la llengua que parlen. I l’emplaça en un lloc també ben particular: el poble d’Altea, entre les muntanyes del Puigcampana, Aitana i la serra de Bèrnia —«que es veien llunyanes i mig emboirades i pareixien les muntanyes d’un poble perdut»; tot impregnat d’un alè mític, com el que descriuen les rondalles i les llegendes.

Al capdavall, des del present de l’escriptura, la poetessa interpreta actituds i experiències que li permeten explicar-se i entendre’s; interroga el seu jo passat per saber com ha arribat a ser qui és: «i aquelles rebel·lions de la infantesa, tan impotents, encara em persegueixen avui, i malgrat els anys passats no me’n puc deslliurar». Hi subjau un exercici conscient d’autointerpretació —raó de ser de qualsevol autobiografia, segons Starobinski— a partir de la literaturització d’uns records d’infantesa en què s’hi barregen diferents motius. D’una banda, recrear la descoberta de la seua vocació literària, concentrada en aquella mítica «matèria de Bretanya». D’una altra, retre homenatge a una de les figures més importants de la seua vida, aquell que li va transmetre la passió per la terra, per la llengua i per la seua gent: l’avi Francesc Martínez i Martínez. I, al capdavall, fer la crònica d’un món del tot irrecuperable. Una obra que ens ajuda encara a reconèixer-nos com a poble i a gaudir de nou del poder gairebé màgic de la paraula.

[1]              Una obra que connecta amb el poemari posterior: Llibre d’amic e amada (1980), malgrat el protagonisme del vibrant relat amorós. La remembrança del passat provoca sempre un sentiment melangiós i l’evocació, en consonància amb aquest desig de reviure les sensacions passades, esdevé com en Matèria de Bretanya intensament sensitiva.

[2]              Per això la narració sovint ficcionalitza i restitueix la referencialitat que la memòria ha oblidat. Una confusió que, segons crítics com Paul-John Eakin, sol ser habitual en les autobiografies, on acaba sent difícil —per no dir impossible— distingir entre allò recordat i allò imaginat, perquè com tots sabem la memòria és sempre inexacta i molt sovint fabuladora.