Memòries d’una patum reial

 

Mentre el món estem expectants, esperant com acaba l’amenaça de Trump contra Veneçuela, que possiblement es `podrà convertir en un conflicte bèl·lic d’abast incalculable i potser mundial, ja que els esperits militars s’han posat en actiu i ja se senten els tambors de guerra i les indústries armamentistes nordamericanes estan en plena producció. I mentre mig món es mor de fam i l’altre mig món mengem massa. I mentre Rúsia continua atacant Ucraïna i Israel ataca Gaza i Palestina. Mentre tot això passa, en aquest país de “vino, sentimiento, guitarra i poesia” que és Espanya (Manuel Machado), estem perplexos `per la  publicació d’un llibre de memòries del rei emèrit, que està escandalitzant la gent de bona fe. Però, escandalitzar-se dels Borbons, amb tot el que portem vist i estudiat i amb les impertinències històriques que ens han fet patir, és una ximpleria i encara més si es tracta del tragicòmic Juan Carlos I, patum reial que és l’objectiu d’aquest article. Per les raons que donaré, els qui s’encarreguen de protegir-lo i servir-lo, hauran d’anar més alerta a partir d’ara, perquè aquest famós rei emèrit (jo preferisc dir-li rei demèrit) que ha deixat més clar que mai que no és gens de fiar, per les mentides que diu en el llibre de les seues “memòries” en el qual, evidentment, sols recorda el que li convé. En això fa com tots els qui escriuen memòries i autobiografies, però en aquest cas, el rei que hagué (es pronuncia (ka-gué), diuen els comentaristes que se’n passa criticant a tothom per autocomplaure’s i autojustificar-se.  Jo crec que comprar-li el llibre és absurde i és com pagar-li un sobresou, que no es mereix. A més a més, sembla que les mentides que conta pot ser que siga un cas de psiquiatra i que les mentides se les crega ell mateix, perquè el subconscient l’haja traït, raó de més per a no comprar el llibre.

La majoria de les poques monarquies que queden al món o fan coses com ha fetes l’ex-monarca espanyol i que, per tant, tampoc mereixen la confiança de les respectives parròquies i acabaran oblidades en un racó. O són excepcions, com algunes altres poques monarquies europees. En realitat, els reis són, a tot arreu, una espècie a extingir, unes recialles del passat.

En el cas de la dinastia que encara perdura a Espanya, un resum de la seua història és que no eren indígenes, sinó que vingueren de França a principis del segle XVIII guanyant una guerra de Successió, imposant-se a la voluntat dels valencians, catalans i balears que érem partidaris d’altra dinastia, la dels Austries; guanyaren els francesos amb el concurs dels castellans, que si que els volien i per això ens castellanitzaren, imposant el centralisme i l’absolutisme ,que ja funcionaven a França, amb el poderós Lluís XIV, avi del que s’entronitzà ací, “por el justo derecho de conquista”. Els borbons protagonitzaren un seguit permanent de guerres familiars entre distints pretendents, amb les guerres carlines que enfrontaven germans, tios i cosins, a les quals arrossegren el poble… Perderen gairebé tot l’imperi d’Amèrica, Oceania i Europa que entraven en el lot espanyol.  Pel que fa al seu comportament amb les nacionalitats perifèriques  peninsulars, ens sotmeteren a les lleis i la llengua de Castella, suprimint independències i autonomies i les relacions sempre van estar i  estan practicament negatives. A nivell personal, la majoria dels borbons foren uns cràpules i uns lladre, gens recomanables. El darrer rei de la dinastia, ja en el segle XX, fou Alfons XIII, desposseït de la corona i desterrat per haver-se aliat amb el dictador Primo de Ribera. Es proclamà la Segona República, que Franco combaté amb la Guerra Civil que guanyàs amb l’ajuda de Hitler i Mussolini; Franco es proclamà Caudillo i nomenà successor a Juan Carlos, retornant els borbons al tron, sense consultar el poble si els volia o no i encetant una nova etapa, que alguns historiadors diuen franco-borbonica, que comença amb Juan Carlos I i continua amb Felip VI. A la successora Leonor, l’avi emèrit no li augura massa recorregut i de fet, ell mateix ha tingut un comportament totalment negatiu amb els escàndols successius que ha protagonitzat. Per tot plegat, escandalitzar-se de res  d’aquesta gent és innecessari i no s’ho mereixen. Per acabar podem aconsellar als que s’escandalitzen, que no ho facen i que vagen  desescandalitzant-se, perquè els aires que es respiren no els són molt favorables. Per altra banda, hi ha pendent, suprimir-los el privilegi de la inviolabilitat, perquè el que ha passat amb Juan Carlos no es puga repetir mai més i que siga veritat que qui la fa la paga, començant per ells mateix i perquè tots siguem iguals davant de la Llei i que no hi haja mai més barra lliure per a ninguna testa coronada, com passa en els països amb més democratització.  Pel contrari, voler mantenir un privilegi tan extraordinari com el de la inviolabilitat, és seguir el model de les dinasties àrabs, gens democràtic. Un republicà com jo li suggerisc a l’actual monarca que ho faça ell, que renuncie a la inviolabilitat i no li deixe aquest paper a la filla, Si ho fa, no se’n penedirà.

Però, com el temps passa que vola (tempus fugit), cal tenir en compte que la societat va (anem) allunyant-se de la guerra civil, de la dictadura de Franco i de la repressió i la joventut, que no ha viscut res de tot allò, no pot acceptar de bon grat una  herència política tan enverinada, amb patums inviolables, diners a l’estranger i zombis amb títols. Allò és el passat i ara ja som en el futur, o a les portes. La gent jove s’ha de rebel·lar contra aquella trista història que, lamentablementt no els l’hem explicada, ni a casa, ni a l’escola i aquesta si que és una feina pendent. Ens queixem que la gent jove no sap res del que passà en aquest país, i fins i tot hi ha joves que no saben per què afusellaren al iaio, per què un tio de la mare va estar tants anys a la pressó… I han de saber-ho, tenen tot el dret a conèixer el perquè del nostre endarreriment respecte als països més avançats i per això propose la introducció immediata en els plans d’estudi d’un temari adient. A qui se li ocorre pensar que a la gent jove, que en pocs anys van a substituir les nostres generacions, els convé ignorar el que ens passà? No és més just i raonable que coneguen el nostre passat? O els l’expliquem nosaltres o ho faran els feixistes de Vox i els falsos manipuladors que els van obrint camí, que precisament volen el contrari, oblidar el que no els convé i contar una altra història plena de falsedats i oblits. Jo propose que en les escoles, els instituts, les universitats i els mitjans comencem a introduir uns nous capítols que òmpliguen els buits i la tergiversació de la història. La joventut d’ara no es deixarà tallar les ales, com férem les generacions que suportarem el franquisme i que en 15 o 20 anys més haurem desaparegut. Als veterans, l’única cosa que ens queda per fer és ordenar els papers que hem mantingut ocults per por (?), dir adéu i adéu. I parlar clar als que ens venen al darrere.