Memòries per al present

26/02/2021

El mes de gener de 2000 ens trobàvem a Barcelona, per organitzar la pròxima edició de la Revista Immersió Lingüística, un grup de persones de procedència diversa, del País Valencià, en nom d’Escola Valenciana, recorde que hi era Jaume Fullana, que l’any 2015 seria director general de Política Educativa amb el primer govern del Botànic; de Catalunya, entre d’altres, Joaquim Arenas, cap del Servei d’Ensenyament del Català, i segurament un dels pares de l’aplicació de la Immersió Lingüística al Principat, una persona de tarannà noble, generosa, atenta; de la banda de les Illes hi era jo, que anava en nom del Govern de les Illes Balears, com a cap de Secció del Servei del Català. Acabada la reunió havia de partir per agafar el vol cap a Palma. Havia arribat el dia anterior i la nit la vaig passar a ca Salvador Camarena, aleshores jutge a la ciutat comtal, i vaig conèixer per primer cop L’Hermita a Les Vinyes del Senyor. Excel·lent. Abans de partir cap a Ciutat li vaig comentar a Jaume que el Govern Balear tenia previst publicar un decret el mes de febrer que deixava al marge de l’homologació els títols de valencià de la JQCV a les Illes i es va alegrar d’allò més. Joaquim, no. No ho veia gens clar i era ben conscient que els interins valencians a les Illes el curs següent se’n ressentirien força i perdrien posicions a les borses de treball.

El mes de juny de 2015, eixia d’una reunió de la UEM (Unitat d’Educació Multilingüe) de la Universitat d’Alacant. Sortia amb Jaume i l’home em recordà aquell dia de feia 15 anys en dir-me com de gran era qui aleshores feia de cap de Servei del Català de les Illes, òbviament una de les persones a favor d’aquell decret previst del mes de febrer de 2000. Com de passada, també em va deixar caure com de poc simpàtics li queien els sindicats docents. Aleshores jo era membre de la Junta de Personal Docent de l’STEPV. Em va quedar clar que era un personatge especial. El dia del País Valencià de 2015 me’l vaig trobar causalment per València i feia cara d’astorat: havia vist de prop les cares dels feixistes abocats a la processó de la Senyera.

El Botànic va decidir-se per un mestre –amb tots els respectes per a la professió- de conseller, i també per un mestre, el meu interlocutor aquells mesos de gener de 2000 i juny de 2015, de Política Educativa. Segurament persones magnífiques en els seus camps focalitzats i acotats, però ostensivament allunyades de les capacitats exigides als gestors del Plurilingüisme i del Multilingüisme d’un territori tan curiós com és el País Valencià. El 1r Govern de Progrés de les Illes -1999-2003- sabia que havia de dipositar la gestió bàsica en gent afí o pròxima a la Universitat, Damià Pons, Joan Melià o càrrecs superiors de secundària, Jaume Morey, per exemple. I sempre amb la Inspecció devora. I l’STEI. Aquí, en canvi, varen decidir-se per persones aficionades al power point. Han proposat camins diversos per ‘avançar’ en el procés de normalització lingüística obertament contraris des del primer dia a les indicacions que la Teoria (des de la UEM, des de les Universitats) suggeria i la Política Legislativa permetia. S’han llançat a fer la seua genialitat al marge de les condicions de possibilitat, no per anar més lluny, sinó per estavellar-se una vegada i una altra inexorablement.

Ara són vistos com una imposició per aquells que no volen saber res del valencià i per aquells que voldrien avançar en favor del valencià. La cosa mereix una profunda reflexió, i em fa l’efecte que alguna cosa més. I no serà l’STEPV, aquí no, qui obrirà cap camí de redreçament, si més no d’Alacant enllà. El mes d’octubre de 2017 em vaig presentar al cos d’Inspecció i els vaig oferir de posar en marxa la figura del Coordinador de Normalització Lingüística als centres de secundària, com a eina d’accés a la prova concurs oposició. Em varen suggerir de proposar-ho als Cefires, i vehicular-ho com a formació. Aquesta figura la vàrem posar en funcionament a les Illes l’any 2000 i encara funciona satisfactòriament, apropant les comissions pedagògiques dels centres de secundària a l’administració i a inspecció, per complir amb la norma exigida en matèria de normalització. L’any 2015 els ho vaig oferir als del Botànic, a través d’Escola Valenciana i el mateix Fullana, ja director general, i la resposta no va arribar, segrestada pel silenci.

El País Valencià és molt extens, en comparació a les Illes. I molt divers. Un coordinador als centres de secundària hagués pogut evitar les sublevacions que ara veiem pel Vinalopó i el Baix Segura, exigint rebaixes i ajornaments del Plurilingüisme, i també les dels centres de les Riberes o La Safor, que veuen que aquest els farà retrocedir. Per què? Perquè els processos s’hagueren focalitzat en cada lloc d’acord als usos i necessitats de bon començament, amb el coneixement de l’administració, d’inspecció, i fins i tot dels sindicats. Una norma molt més ambiciosa que el Plurilingüisme de despatx de power point que ara ofereixen hagués pogut reeixir sense tanta dificultat. Quan visitava els centre de les Illes per posar en acció la figura del coordinador, de vegades acompanyat d’inspecció i de vegades tot solet, cosa que a Damià Pons, conseller d’educació, li feia molta gràcia, m’he trobat reunit, a les comissions de coordinació pedagògica, amb una diversitat brutal de posicions envers la llengua i la seva normalització, però en tots els casos, perquè tothom tenia la sensació que es feia des del centre, vàrem ser capaços d’avançar ostensiblement. Els ho recomane, senyors del Botànic. Proven i veuran els resultats. Salutacions.