«M’encanta el teatre, però fa molt que no hi vaig»

09/01/2023

GODOT – Blanca Añón

M’atreviria a dir que escriure teatre en valencià està al mateix nivell que escriure teatre a seques. És a dir, resulta tan apassionant/engrescador/plaent com resulta de frustrant/complicat/decebedor. Perquè escriure teatre pot ser tot això. I altres coses més. En general.

Dit això, és cert que fer-ho en valencià comporta algunes particularitats amb les quals convivim de vegades amb alegria, de vegades amb resignació, de vegades preguntant-nos cada dia per què fem el que fem. Escriure teatre en valencià esdevé una espècie d’actitud insistent que et reafirma en la teua identitat i amb la qual estàs feliç i content, i al mateix temps t’embolica en una limitació o sensació de limitació, d’haver de donar explicacions… Les contradiccions de l’essència i l’existència valenciana de tota la vida. Res de nou.

Escrivim teatre en valencià, però que com no vivim al marge de la realitat ni volem quedar reduïts a les glòries locals i necessitem exportar-nos, vendre’ns i, sobretot, veure representada la nostra obra en tants escenaris com siga possible, se’ns fa necessària/imprescindible/irremeiable la traducció al castellà de les nostres obres. Parle de manera generalitzada a qualsevol autor/a actual. Que em disculpe si a algú no li passa. Què hi pesa més? La llengua o l’escena? En quin idioma està escrita o la possibilitat de veure-la damunt d’un escenari? Depén, clar. Ens imaginem una obra d’autoria valenciana en un teatre madrileny en valencià amb sobretitulació? Jo, de moment, no.

Tot i que la nostra presència es queda una miqueta endarrerida en el mercat estatal i pràcticament desapareguda en l’àmbit internacional, els autors i les autores ens comuniquem entre nosaltres. Hem fet cursos, tallers, lectures junts i hem fet amistat amb persones de Sevilla, Madrid, Buenos Aires o Ciutat de Mèxic. I perquè és habitual el contacte i l’intercanvi de textos i experiències amb altres autors i autores de l’Estat espanyol i de Llatinoamèrica. I clar, en eixos casos, no és el valencià la llengua vehicular precisament.

Els premis ens donen una espenta important i ajuden al nostre reconeixement propi i alié. N’hi ha d’altres al País Valencià. També n’hi ha d’organitzats a Catalunya o a les Illes, on també ens podem presentar. Però volia apuntar aquests quatre només com a referència: Premi de Teatre Ciutat d’Alzira-Palanca i Roca, Premi Ciutat d’Alcoi de Teatre-Pep Cortés, Premi Octubre-Pere Capellà de Teatre i el Premi de Teatre Eduard Escalante-Ciutat de València.

És cert que hi ha premis i convocatòries estatals on podem presentar-nos en valencià, però sempre ens queda la sospita que la nostra obra no arribarà igual o que els filtres de lectura no seran els mateixos.

En el terreny de les edicions costa de veure el got mig ple. Ho intente però no ho aconseguisc, més enllà de si guanyem un dels premis que he citat adés. En comptadíssimes ocasions l’autor publica de manera regular en una editorial comercial. Pot semblar estrany i contrari a la seua pròpia naturalesa perquè es tracta de literatura també, però el teatre (en valencià o no) comparat al que s’escriu es publica poquíssim.

Com sempre passa amb la cultura, és necessari el suport i la promoció des de les institucions, i en aquest cas sembla que els autors i autores valencians hem trobat un aliat en l’actual Institut Valencià de Cultura. He dit aliat perquè, més enllà de si fan tot el que podríem i de la millor manera, estic segur que ho fan amb la millor intenció i decisió d’ajudar la dramatúrgia valenciana cap a un present i futur millors. Si més no, ens escolten. Des de fa uns anys, i sempre amb una preferència cap a la nostra llengua, tenim l’organització del Torneig de Dramatúrgia, Ínsula Dramatària, produccions pròpies, ajudes a la creació, programació d’espectacles en el Circuit Cultural Valencià…

Ho hem dit alguna vegada, però ho repetim: el fet més important en els últims anys en tot allò que fa referència a la dramatúrgia valenciana és l’aparició d’AVEET (Associació Valenciana d’Escriptors i Escriptores). En 2013, un grup d’escriptors i escriptores de teatre vam fundar una associació que poguera recollir les nostres inquietuds de cara a la resta de col·lectius escènics i les administracions. Fins aleshores, la nostra feina havia quedat al marge dels llocs on es decidien les coses, la representativitat, la visibilitat, les reivindicacions, la dignitat i la queixa també. Després de quasi deu anys, és un dels col·lectiu referent en les arts escèniques i ha sabut trobat el seu lloc en el conjunt del panorama teatral valencià. Ara en som al voltant de cent sòcies i socis, dels quals tampoc no sé la xifra d’autors i autores que escrivim en valencià. Perquè, per sort, el valencià és una llengua adoptada i adquirida en moltíssimes de les persones que escriuen teatre. És a dir, n’hi ha que escrivim de sempre, n’hi ha uns altres que l’han adoptat i n’hi ha d’altres que van i venen segons la finalitat de l’escriptura. I això està molt bé.

Escriure en valencià sempre significa un poc de militància. Sempre. De vegades més, de vegades menys, però sempre en porta. Perquè si escrius en valencià sempre sembla que estigues reivindicant alguna cosa. Fins i tot quan no estàs reivindicant res. Perquè, de vegades, en el teatre no reivindiquen res. De vegades escrivim per fer riure només. L’altra opció, la de no escriure en valencià, sempre és més fàcil, accessible i t’assegura arribar sense cap filtre. Però també és cert (potser és optimisme) que hi ha una certa normalitat d’escriure teatre en valencià. No sé en altres disciplines.

M’atreviria a dir que l’ús del valencià dalt d’un escenari ha esdevingut una certa qüestió natural. No sé si en major o menor mesura però natural. És a dir: anar al teatre i trobar-te una peça en valencià és totalment normal i acceptat. Però… la cosa és que… el teatre valencià té poc de públic. El teatre en valencià, menys. Hem d’assumir-ho. No és cap afirmació malrotllera ni pessimista. Ni és una queixa ni un lament. És una realitat. Som el que som. Perquè encara que les sales estiguen plenes, no deixa de ser una qüestió minoritària si la comparem amb les expressions artístiques/culturals. Però eixa condició de minoria li permet, justament, assimilar la varietat de llengües. I ací entra el valencià. Estic dient que el teatre en valencià només és per a minories? No. Estic dient que el teatre, en general, és per a minories. Llevat dels casos d’obres que omplin teatres de mil butaques, considere que la resta és una minoria. Orgullosa/potent/interessant/valenta, però minoria. Com a exemple, la frase (amb les millors intencions) que sentim molt a sovint i defineix el nostre lloc al món: «M’encanta el teatre, però fa molt que no hi vaig». Poc a afegir.

Fa uns mesos vam fer la presentació d’una antologia de dramatúrgia valenciana amb cinc obres editades en valencià… Va coincidir amb una altra presentació d’un llibre de teatre també (ja és mala sort) i hi van acudir huit persones. De les 800.000 persones habitants de la ciutat de València, només vam aconseguir ajuntar-ne huit per parlar de teatre en valencià. Vam estar ben a gust, això sí. I vam poder parlar sense la necessitat d’aclarir o explicar moltes coses perquè totes les persones presents enteníem el joc del teatre i l’escena.

La normalitat/l’èxit/el goig vindrà el dia que una obra d’autoria valenciana i en valencià puga estar tres setmanes omplint el Teatre Olympia de València. I d’això estem encara molt molt lluny. Continuarem intentant-ho.

LA SORT – María Cárdenas

CARINYO – Jordi Pla