Mentalitat colonial

Han passat unes quantes setmanes des que l’11 de juliol Ferran Torres anotara el gol decisiu que va col·locar l’equip colonialista espanyol al cim del mundial d’aquest esport nascut a Anglaterra, però encara cueja la “burrera” espanyolista arreu dels territoris que mostren sentiments nacionals.

Les imatges difoses per la casa reial mentre els Borbons veien (suposadament) en directe la semifinal entre Espanya i França, són dignes d’una campanya d’assegurances de tercera categoria. La família va ser enregistrada en una mena de sala d’estar més pròpia d’una funerària que no d’una estança de palau.

Segons el periodista expert en aquests temes de la monarquia del diari El Punt, Lluís Simon, a les imatges s’observa com “Felip VIé es torna boig amb els gols, però es veu de lluny que està actuant (i malament) perquè estaven tots quatre fora de context. Els reis i les seues filles, van estar col·locats en un sofà d’oferta, de qualsevol hotel de tres estreles de la capital, perquè feren una performance digna d’un film de Torrente.”

Però la colonització futbolera havia començat molt més avant, quan el seleccionador (aquell que li va donar suport al que anunciava insistentment que no havia de dimitir) va convocar els 26 gladiadors del segle XXI provinents de Catalunya, Andalusia, País Basc, “Comunitat Valenciana”, Canàries, Navarra, Extremadura i Madrid, obviant altres territoris peninsulars que també disposen de bons jugadors de l’esport en qüestió.

Una selecció estatal de qualsevol esport, hauria de tenir en compte les 14 nacionalitats territorials si és que vol denominar-se “nacional” (és a dir de la suma de nacions) la resta no és més que conveniència política, esportiva, colonitzadora, econòmica o fins i tot d’amistat i prevaricadora.

La victòria d’aquesta selecció en el mundial, torna a demostrar que el futbol no és mai només futbol. Quan guanya, no es fa menció sols a un grup de joves jugadors. S’exhibeixen banderes, es proclama una identitat, es reforça el relat d’una única nació i per tant, amaga una claríssima colonització social, aprofitant l’esport i el “merxandising” d’una samarreta promocionada per valor de cent euros la peça.

Aquesta gent de la federació, a més de mostrar una clara i evident tendència masclista (les xiques també són campiones del món i ho van saldar amb una recepció amb el monarca) sap que l’alegria nacional no naix d’una obligació administrativa i és per això que s’han invertit tants cèntims amb la promoció dels 26 gladiadors, encara que uns més que no altres.

Aquest mundial, ha tornat a aprofitar per treure a passejar vells eslògans (“una grande y fuerte”, unida junto al borbón holligan) i s’han tornat a escoltar vells càntics sorgits ara fa nou anys com a contestació al “procés”.

Perquè el colonialisme no sols consisteix a governar un territori a la força, a utilitzar palaus històrics com a “Paradors Nacionals” a immatricular-se propietats tingudes com a “botí de guerra” sinó a imposar per terra mar i aire, un sentiment alié al que ens caracteritza, com s´ha fet també amb aquest mundial on “la roja” disposa d’una samarreta blanca “florentino” per tal de no escandalitzar, però estic segur que d´ací a quatre anys arribarà la tercera i aquesta podria ser la definitiva, la de color morat.