Mentre em resti un bri d’alè: una branca del pi

Josep Maria Llompart i la seva esposa, Encarna Viñas. Arxiu Fundació Mallorca Literària. Fons Josep M. Llompart.

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: Mentre em resti un bri d’alè. Josep Maria Llompart de la Peña: un home polifacètic al servei del país

Autor: Pilar Arnau

Editorial: El Gall Editor

Any: 2025

 

Pilar Arnau, filòloga amb una dilatada trajectòria investigadora, ha recuperat per a la memòria nacional trajectòries, o aspectes de vida cultural, com les d’Aina Moll i de Gabriel Alomar.  Mentre em resti un bri d’alè –complementat amb un útil annex que recull poètica, en part autobiogràfica, i discursos que traslluen una idea nacional policèntrica– és una acurada biografia social –humana i cívica– d’una icona nacional illenca. Llompart, com resta explicat al llarg del volum, ha esdevingut una mata de jonc de trajectòries i camins intel·lectuals. L’obra d’Arnau constitueix un recorregut per la construcció d’un procés d’aglutinació de corrents culturals i polític nacionals. En aquest sentit, el literat de les Illes esdevé un exemple significatiu d’intel·lectual com a variable definitòria de la cultura política del mallorquinisme i del catalanisme illencs.

Pilar Arnau ofereix claus analítiques i interpretatives perquè el lector pugui dissenyar un recorregut vital amb algunes pedres de toc que reagrupen i projecten la polièdrica personalitat llompartiana. La reconstrucció de les baules de formació de Llompart en l’època universitària, qüestió ben resolta per la biògrafa, aporta nusos relacionals que serviran de primera malla impulsora en la definició d’una identitat cultural personal que anirà esdevenint col·lectiva. Els anys quaranta i cinquanta reportats a bastament per Arnau mostren els primeres contactes i contextos que ajudaren el jove escriptor en la forja d’un primer canemàs de lectures i de coneixences a través de les quals va poder fer front a una situació d’imposició política sota el primer franquisme. Fa bé Arnau d’identificar referències –Miquel Llodrà a Palma, Lluís Casassas a la Universitat de Barcelona– sense les quals es fa difícil de comprendre el decurs cultural de la inicial reconstrucció nacional mallorquinista com a via de retrobament amb la resta de la nació catalana. Aquests primers referents i cenacles de debat literari clandestins –comuns a Barcelona i a València– són imprescindibles per a fer adonar el lector d’una trajectòria en projecció en l’àmbit de la vida illenca. En aquesta segona etapa, pròpia de la praxi nacional intermèdia dels anys cinquanta, les baules del filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner i del mallorquinista Francesc de Borja Moll representen per a Llompart una via de difusió cultural a través del treball bibliogràfic a l’editorial Moll, on la funció de prologuista explicitava una situació d’emergència cultural i civil. Cal no oblidar, en aquest marc de reconstrucció civil, la funció nacionalitzadora coordinada de la plataforma integrada –de la qual probablement Llompart formava part– per l’editorial mallorquina situada al carrer Torre de l’Amor, el grup de Quart Creixent i el grup valencià Torre.

Un aspecte central de la biografia intel·lectual d’Arnau és, per tant, la fixació dels nuclis d’acció cultural a través dels quals l’autor de Poemes de Mondragó bastí una irradiació social progressiva en el període central dels anys seixanta i vuitanta, etapa canònica de manifestació de país arreu dels Països Catalans.

En aquest context temporal, segons que estableix oportunament Arnau, cal centrar la funció de Llompart al si de la revista Papeles de Son Armandans, a l’hora de donar a conèixer la narrativa catalana; la  intervenció a l’Aula de Teatre i Poesia, com a focus de relació civicopolítica amb la detenció de Llompart el 1968; la presidència al si de l’Obra Cultural Balerar (OBC); l’activitat de represa de la revista Lluc, la presència al capdavant de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i la docència a la Universitat. Aquest circuit  –que confluïa amb l’assaig prospectiu, ‘fusterià’, de Josep Melià, Els mallorquins (1967)– explicà, en  Llompart, la funció de referent en espais qualitatius de la societat mallorquina, del Principat i del País Valencià. La contextualitazió de Pilar Arnau pel que fa als diferents ambients esmentats –el malaguanyat Congrés de  Cultura Catalana com a fita fonamental– explica els fils conductors de l’obra conscienciadora llompartiana. Obra conscienciadora entorn, si més no, de dues constants: historicitat i nacionalització.

Historicitat –que cal no confondre amb culturalisme– en aportar un discurs de continuïtat del patrimoni literari illenc, és a dir, exercir voluntat d’incidència en la socialització d’una tradició existent, però que romania amagada, fragmentada o desnaturalitzada pel relat cultural del franquisme i del postfranquisme. La història literària com a factor de memòria d’un país reflectida en La literatura moderna a les Balears (1964) (Llompart ‘explica’, en part, Melià?).

Nacionalització en vincular, és clar, el patrimoni cultural i literari a la construcció nacional des de les Illes, la qual cosa demanava probablement una gradualitat condicionada per la situació política de cada país. Aquest condicionament pot explicar un registre de discurs potser més ‘insulari’ en el cas de les Illes i més abocat a la nació completa quan Llompart parlamentava a Barcelona. Es tracta d’un pragmatisme de l’intel·lectual mallorquí evocat de manera crítica per l’escriptor (i militant del PSAN) Antoni Serra i reportat per Arnau. Podria tractar-se, però, d’una gradació que concebés la nacionalitat illenca dins un model de catalanitat general de centres autònoms. Cal dir, però, que el plantejament  llompartià és comparable amb d’altres intel·lectuals com Joan Fuster. Llompart no n’era un cas únic. En qualsevol cas, l’estudi de Pilar Arnau ret compte de l’objectiu final nacionalitari de Llompart: només cal llegir el discurs en ocasió de la Diada de la Mercè de 1979 o la intervenció en ocasió del vint-i-cinquè aniversari de l’OBC, reproduïts a la part final de l’estudi.

Tota bona recerca, però, ha de deixar un interrogant, una via de reflexió. Pilar Arnau planteja un d’aquests interrogants, el qual ens ha cridat l’atenció: per què no ha tingut continuïtat un intel·lectual com Josep Maia Llompart (p. 253). Una hipòtesi pot trobar-se en el model de societat atomitzada (individualisme) en el qual estem immergits, sembla ser que de manera implacable. L’estructura organitzativa, productiva i de control (una nova cultura) de la societat vigent està configurant un ‘intel·lectual  tècnic’, no integral, que interpel·la en funció d’objectius globals, pero no pas anacionals. ¿Som davant una substitució de model de referent aglutinador –la universitat hi té molt a dir–  la nova concepció del qual, des de l’estat imperant, va vinculada a un nacionalisme espanyol adscrit a la tecnoestructura –o nou bloc dominant de poder?

En aquest sentit, què n’ha estat de la funció organitzativa de Llompart? La relació preponderant entre ‘intel·lectual i fet nacional’ és una pregunta –un etern retorn– que al meu juí, planteja implícitament Pilar Arnau davant, sembla, la manca de continuïtat d’una cadena de voluntats (no d’individualitats) que paradoxalment s’anà estructurant en una època fosca de la nostra història. Malgrat tot, Llompart com a referent.