Menys informes i més escoltar els qui saben

24/02/2020

Fa unes setmanes ha tornat a aparéixer el famós informe PISA, en el qual sembla que no ix massa ben parada l’educació a Espanya i al nostre país. I, ràpidament, les xifres de l’informe es converteixen en armes carregades de ràbia que es llancen als adversaris polítics: que si quan tu governaves encara eren pitjors, que si això és provocat per la Llei Wert… Els polítics i els seus assessors poden inventar-se qualsevol cosa per a deixar en bon lloc l’un o l’altre bàndol.

No seré jo qui diga que les estratègies, els diners a invertir i les realitats siguen iguals, ni de bon tros, perquè a casa nostra estem veient com amb un Govern del Botànic s’està reconduint l’educació cap a un espai més tranquil, amb molt més professorat –que s’havia eliminat en la darrera crisi econòmica i en el període del PP–, amb més recursos… Crec que no escandalitzaré a ningú si dic que amb els governs de la dreta sempre s’ha mimat l’ensenyament concertat i privat. No vull ni pensar què podria passar si al País Valencià hi haguera un govern del PP amb Vox de soci.

Però, crec que tots els partits polítics tenen un defecte, i és no parlar amb les persones que estan al peu de canó, dia a dia: directors i directores dels centres, professorat que es deixa les pestanyes en el seu treball. Haurien d’establir una mena de Consell de la Realitat perquè, abans d’aprovar una proposta, escoltaren aquells que saben més, aquells que viuen les aules. No s’està aprofitant l’experiència de milers i milers de docents que cada dia es posen al davant d’una classe o intenten dirigir un centre educatiu. Ells i elles són els autèntics sanitaris que estan fent, que estan vivint la radiografia, la real, la de hui. I no se’ls té en compte.

No pretenc, ni de bon tros, llevar ni un gram al paper dels sindicats, però crec que el dia a dia el saben i el coneixen els qui s’embruten les mans de guix, els qui viuen diàriament amb l’aplicació informàtica que funciona o no, els qui reben les famílies quan venen a parlar o a exigir per què el seu fill o filla no aprova «i jo no sabia res, no tenia cap notícia…». Eixos professionals són la saviesa. Els catedràtics d’universitat són uns grans professionals que no recorden el darrer dia que van posar els peus en una aula. Un mestre, probablement, no haurà escrit tants llibres, ni articles, ni ponències –o sí, que mai no es sap–, però té tota la informació del dia a dia. Caldrà, doncs, no tirar per l’abisme del desconeixement tota eixa realitat que és, en definitiva, cap a la qual han d’anar orientades les polítiques educatives.

De fet, algunes de les noves iniciatives posades en marxa des de la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana representen, a parer meu, un avanç clar però no es consulten amb «els savis de la realitat». En el darrer número de la revista parlava del Decret de Plurilingüisme i de com s’està vivint, i es viurà, eixe decret de portes cap endins de cada centre escolar. Podríem parlar de moltes altres iniciatives que s’han fet sense consultar, o s’ha consultat poc. I que no se m’oblide: una queixa general és que una nova iniciativa multiplica per 100 la paperassa necessària per a portar-la a terme. Realment, fa falta tant de paper? Ofegueu els professionals i ja signem més papers que un conseller.

I ara tornem a l’informe eixe tan famós. Els qui vivim el dia a dia dintre dels centres, sabem que hui és obligatòria l’assistència al centre, a l’educació, fins als 16 anys. Fins i tot estan els programes d’absentisme per a reconduir les famílies per tal que no obliden les seues responsabilitats. Però la realitat és que hi ha moltes famílies que ni valoren ni donen massa importància a l’educació dels seus fills i filles: els porten perquè han d’anar i no els costa diners. I en són moltes les que et diuen que és que jo ja no puc amb ell o ella i, per tant, que faça el que vulga. I no estic parlant de centres en zones socialment difícils, però eixa és la realitat: tal vegada moltes famílies han volgut que als seus fills i filles no els faltara res, i mira per on, per a estudiar cal treballar i esforçar-se, perquè sense esforç i continuïtat no hi ha ensenyament. I totes aquestes famílies i els seus fills i filles també sumen o resten a l’estudi.

Caldrà, per tant, escoltar més les persones que escriuran el dia a dia al costat del seu alumnat; fer campanyes per a dignificar l’educació i els seus professionals que la fan possible; parlar del futur amb educació i sense; deixar d’estar pendents dels resultats de no sé quin informe que tampoc no sé com s’ha fet; treballar diàriament per l’educació pública i de qualitat, amb el personal necessari i els recursos pertinents. El demà ens donarà la raó.

 

Article publicat al número de desembre 454