Mes a mes

Sense adonar-nos-en, hem arribat al número 500 de Saó, i aquesta secció de «La Plaça de l’Església» és una de les més antigues. Va ser la secció que durant anys va escriure Josep Antoni Comes, i jo –sense tindre la pretensió d’arribar a saber escriure com ell– he continuat mirant la Plaça i intentant posar a l’abast del lector els esdeveniments que per allí es podien contemplar. Era un intent de ser fidel a un dels inicials propòsits fundacionals de la revista, encara que moltes persones interessades als anys fundacionals pels successos i notícies de la Plaça han anat perdent l’interés pel tema. Ha perdut importància el desig de reformes conciliars que acostarien el poble i l’Església, els creients a la modernitat perduda, i la mateixa institució eclesiàstica ha semblat abandonar aquella obertura de finestres i llums que va indicar Joan XXIII i ara es veu atacada per persones i grups que resen perquè el papa Francesc siga cridat al cel, la qual cosa el fa riure a ell i a nosaltres.

Hem recuperat –amb el papa actual– aquell desig de convertir l’Església en l’hospital de campanya per a tantes persones maltractades per la vida. Recorde que en l’article de fa un any vaig esmentar un grup de preveres del bisbat de València que acompanyaren fins a la seua fi el recorregut i l’objectiu de la publicació: es tornava a reunir el Fòrum de Cristians tantes vegades organitzat per Josep Antoni Comes, Juli Ciges i el jesuïta Toni Català, tres figures eclesials que tant han influït en l’espiritualitat diocesana, sempre, però, a les perifèries de l’aparell diocesà. I volent evitar més referències obituàries, no podem deixar en l’oblit Daniel Pla, originari de l’Alcúdia de Crespins –com l’amic Antoni Ferrer; també ha faltat un altre amic de Toni Ferrer i de Saó: es tracta de José M. Iborra Lerma. No vull allargar la llista, i em resulta més encisador parlar de futur, d’incardinar a la lluita per una Església més fidel al Vaticà II a més cristians i no cristians que, amb el seu esforç, ajuden a fer marxar una Església més fidel a Jesucrist, més unida als pastors i més fidel al diàleg i la cultura del nostre poble. I amb aquestes referències em quede molt curt.

És veritat que els anys de naixement de Saó van coincidir amb els anys més forts de l’anomenada Batalla de València, i en una societat dividida com aquella no era fàcil portar endavant els propòsits fundacionals de la revista. La llibertat amb què sempre hem actuat ens ha portat a ser sospitosos als nostres bisbes i als seus equips de govern diocesà; va fer recular a molts creients en l’esforç per entendre i aplicar els decrets i l’esperit del concili. Malgrat que tornen a manar les autoritats més dretanes, ara sembla que ens trobem en un temps més tranquil i amb un cap suprem de l’Església que ens anima al compromís i al seguiment fidel. Sembla que tot resulte més normal i senzill i que aquell que pot fer de Cap de l’Església al nostre país, l’arquebisbe de València, tinga el propòsit de no convertir l’Església nostra en una illa idiomàtica entre els valencians. Fa pocs dies, en una tele d’aquelles que en diuen comarcals, vaig seguir uns moments el pregó de festes de la Mare de Déu patrona de Cocentaina; el feia una religiosa –desconec la congregació–, i la dona feia un discurs en valencià molt correcte, però cada vegada que feia una citació d’un text bíblic la feia en castellà. Veritablement, feia mal a les oïdes, i no li negarem la bona voluntat, però caldrà regalar-li una Bíblia editada per Saó?

Amb aquestes referències al número 500 he ocupat l’espai per a mirar més pacientment la Plaça, però de ben segur que em sabreu perdonar. Doneu gràcies, juntament amb el consell de redacció actual de la revista, perquè hem arribat fins ací. Moltes vegades s’ha escrit que el fet de Saó i la seua durada era un miracle; tampoc cal arribar a eixa conclusió, però donem gràcies a Déu, que segurament alguna cosa ens vol dir amb això de la perseverança de la publicació.

Revista número 500. Març 2024.