Tens 0 productes a la teua cistella
I ens hem deixat per al final el cinqué mecanisme: la producció cultural d’ignorància, potser el mecanisme més complex i subtil de l’agnotologia, perquè no actua només amb censura o falsificació, sinó amb marcs culturals, valors, narratives i silencis socials que modelen què es considera saber vàlid i què s’ignora.
És el procés mitjançant el qual una societat construeix col·lectivament formes de no-saber, fent invisibles certs fets, interpretacions o memòries a través de l’educació, el llenguatge, la ideologia o les tradicions culturals. No és un error casual: és una forma d’ignorància funcional al poder i a la identitat social dominant. Es diferencia respecte d’altres mecanismes perquè la desinformació activa fabrica falsedats i l’omissió silencia fets puntuals. En canvi, la producció cultural d’ignorància és més profunda: modela els marcs culturals sencers que determinen què es considera coneixement vàlid i què se n’exclou.
Recreació d’una aula típica d’una escola durant el franquisme, presidida per un crucifix i els retrats de Franco (a la dreta) i de José Antonio Primo de Rivera (a l’esquerra), i amb la vara a la taula. Museu d’Història de Catalunya.
Els seus mecanismes principals són: els marcs ideològics que delimiten la realitat, ja que la cultura hegemònica decideix què s’estudia, què s’explica i què s’esborra, com els nacionalismes que exalten la «unitat eterna de la nació» i amaguen violències internes. L’educació esbiaixada, que consisteix a dissenyar currículums escolars o manuals de manera que seleccionen, distorsionen o silencien coneixements, generen ignorància institucionalitzada, com l’exclusió de certs temes (no s’ensenyen genocidis, colonialisme, feminisme), l’enfocament unilateral (només s’ensenya la versió dels vencedors o del poder), la selecció de referents (s’exalten determinats personatges, herois nacionals, religiosos, polítics, etc. i se’n silencien d’altres: dones, científiques, minories, etc.) i el currículum ocult (valors transmesos indirectament com obediència, nacionalisme, patriarcat, religió dominant). Els eufemismes, paraules que suavitzen o reconfiguren la percepció dels fets, com «crim passional» per amagar feminicidis, «danys col·laterals» en lloc de morts civils. Els tabús socials, temes que es consideren vergonyants o impropis de parlar públicament, com el silenci sobre salut mental, abusos sexuals a l’Església o violència masclista durant gran part del segle XX. I la construcció de relats mítics o alternatius, narratives culturals tan poderoses que reemplacen la memòria històrica real, com el mite de «la Reconquista» com a gesta nacional.
Exemples. Als Estats Units, els manuals d’història van descriure l’esclavitud com un sistema laboral i justificaven l’expansió cap a l’Oest com un Destí Manifest que invisibilitzava el genocidi indígena. A diversos estats del sud encara es minimitzen els efectes del racisme estructural i se censura la Teoria Crítica de la Raça. A l’Alemanya nazi, la biologia darwinista va ser substituïda per «biologia racial» als llibres de text per justificar la superioritat ària, alhora que exaltaven Hitler com a figura messiànica. A la Unió Soviètica es va esborrar la genètica mendeliana de l’educació i es va ensenyar una biologia de Lysenko «ideològicament correcta». A Sud-àfrica, en l’Apartheid, el currículum estava segregat i els estudiants negres rebien educació «per a treballs manuals», cosa que els impedia l’accés a coneixements crítics o professionals. En la dictadura franquista, una educació nacionalcatòlica, amb una història narrada des de la Croada i la unitat d’Espanya, ocultava la repressió de les persones republicanes i exaltava la Victoria i el Generalísimo Franco, unes Ciències Naturals on s’eliminà l’ensenyament de l’evolució biològica i s’imposava el creacionisme, amb manuals de «Formación del Espíritu Nacional» i la Sección Femenina que ensenyava la dona a ser «esposa, madre y ángel del hogar». En la Transició, temes com la Guerra Civil i el franquisme s’ensenyaven de manera superficial per evitar entrar en responsabilitats i violències. Avui en dia, els manuals escolars o els museus encara mostren biaixos com la poca presència de dones científiques o intel·lectuals, el colonialisme i l’esclavitud espanyola, pràcticament esborrats del relat nacional, i en comunitats autònomes amb llengua pròpia, polèmiques per què s’inclou o exclou a l’ensenyament (recentment, els autors catalans).
La seua funció és construir identitats col·lectives acceptables (nació sense conflictes, tradició heroica, passat gloriós), legitimar sistemes de poder (dictadures, colonialismes, patriarcat), reduir el conflicte social, ja que allò que no es nomena, no es debat, i reproduir desigualtats estructurals, si no es fan visibles, no es qüestionen.
Combatre l’agnotologia –la producció deliberada d’ignorància– a la societat moderna requereix una estratègia multidimensional. Les formes principals amb què es fa front a aquest fenomen són:
1) A nivell educatiu cal promoure: el pensament crític des de l’escola, ensenyant els estudiants a qüestionar fonts, identificar biaixos i verificar informació; l’alfabetització científica, que com destaca la UNESCO al seu Informe de Ciència de 2021 pot ser un amortidor eficaç davant dels moviments anticientífics que busquen sembrar dubtes en l’opinió pública difonent informació que saben que és falsa; i l’alfabetització mediàtica i digital, perquè les persones reconeguen desinformació i manipulació a les xarxes socials.
2) Regulació de plataformes digitals pels governs i organismes internacionals, que estan pressionant les empreses tecnològiques (Google, Amazon, Facebook, Apple, Microsoft i Tesla, és a dir, GAFAMT) perquè milloren la moderació de continguts i combaten la desinformació, exigint més transparència en els algoritmes que determinen quina informació es mostra als usuaris. Ara, GAFAMT i Trump estan pressionant la UE per revertir les regulacions en aquests dos temes.
3) Accés obert al coneixement: s’impulsa la publicació de recerca científica en format obert per evitar monopolis del saber, i biblioteques i fitxers digitals treballen per democratitzar l’accés a fonts fiables i verificades.
4) Periodisme de verificació: mitjans independents i plataformes com Maldita.es, Newtral, Verificartve o Chequeado es dediquen a verificar fets i desmuntar notícies falses, iniciatives que ajuden a contrarestar campanyes de desinformació amb evidència clara i accessible.
5) Transparència institucional: les institucions públiques han de comunicar de manera clara, accessible i veraç, evitant tecnicismes o ambigüitats que puguen ser manipulades, ja que la rendició de comptes i l’accés a dades públiques enforteixen la confiança ciutadana.
En resum, es tracta d’una estratègia estructurada per la ultradreta i els seus imitadors de la dreta. Bannon, l’assessor de Trump que el proposa per a un tercer mandat malgrat estar prohibit per la constitució dels EUA, ja parlava d’inundar la zona de «m….». I tot amb l’objectiu clar d’afeblir l’Estat de Benestar i la Democràcia, en benefici de les grans empreses, que ara majoritàriament són GAFAMT, que amb les seues xarxes socials i algoritmes estan afavorint l’estratègia.
Per Enfo – Treball propi, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=35366652
Revista Saó Núm.520, pàgs.12-13. Gener 2026.
