Tens 0 productes a la teua cistella
Crema de llibres al pati de la Universidad Central de Madrid per a celebrar el Dia del Llibre de 1939. (Del llibre Libros al fuego y lecturas prohibidas. El bibliocausto franquista (1939-1948) d’Ana Martínez Rus, publicat pel CSIC el 2021).
Continuarem la nostra anàlisi amb els següents mecanismes de producció d’ignorància:
3) Omissió o supressió d’informació. Consisteix a ocultar, fer invisible o restringir l’accés a dades, fets o evidències rellevants, ja siga per censura directa, interessos econòmics o polítics o dinàmiques culturals. El resultat és que la ciutadania no accedeix al coneixement necessari per a comprendre la realitat o prendre decisions informades.
Les estratègies principals són: la censura directa, com la prohibició explícita de llibres, premsa, pel·lícules o investigacions durant règims autoritaris. La censura indirecta o autocensura, amb la creació d’un clima de por que porta periodistes, docents o investigadors a evitar certs temes o criticar el poder per por de represàlies. Les empreses o institucions que no publiquen estudis quan els resultats no els afavoreixen, com les farmacèutiques que no van difondre estudis que mostraven efectes adversos de certs medicaments. Arxius tancats i secrets oficials, perquè els estats declaren informació confidencial o restringeixen l’accés a documents històrics, com per exemple, els arxius militars sobre la repressió i la Guerra Civil encara restringits. La manipulació de l’ensenyament mitjançant l’eliminació de certs temes en manuals escolars per a construir una memòria esbiaixada, com els currículums que ometen el colonialisme, les dictadures o la repressió. I silencis col·lectius al voltant de traumes o abusos, com la violència masclista o els abusos sexuals en institucions.
Altres exemples: la desaparició de figures polítiques de fotografies oficials de l’URSS (ex. Trotski esborrat d’imatges amb Lenin). L’ocultació de dades sobre experiments mèdics racistes als Estats Units, com l’Estudi de Tuskegee (sífilis en afroamericans, 1932–1972). La supressió sistemàtica de denúncies sobre abusos sexuals durant dècades per l’Església catòlica. Durant el franquisme, la crema de llibres (1936-1948) i la censura de premsa, cinema i llibres, amb més de 2.000 obres vetades, començant per Machado o Lorca. O la prohibició de parlar de la repressió i les fosses comunes i l’eliminació de referències a la República en manuals escolars. El «Pacte de l’oblit» en la Transició, amb l’omissió deliberada dels crims del franquisme al debat públic i l’educació. O la invisibilització mediàtica de desnonaments massius en la crisi del 2008-2014 i l’ocultament a la premsa de violència policial en algunes manifestacions.
La seua funció és mantenir el poder tot evitant crítiques al règim o a les elits; protegir interessos econòmics amagant informació que podria afectar beneficis (ex. farmacèutiques, energia); modelar la memòria col·lectiva tot silenciant passats incòmodes per a construir una identitat nacional més acceptable; reduir la capacitat de reacció ciutadana, ja que si no se sap el problema, no es pot organitzar resistència.
4) Distracció i saturació informativa. És una estratègia especialment rellevant en l’era digital i mediàtica actual, per la qual s’inunda l’espai públic amb una sobreabundància de dades, notícies o missatges (moltes irrellevants o secundàries) amb els objectius de desviar l’atenció dels temes realment importants, diluir allò essencial enmig del soroll i desgastar cognitivament la ciutadania, que se sent incapaç de distingir allò veritable del que és fals o allò important del que és trivial. No es tracta només d’amagar (com en l’omissió) ni de mentir (com en la desinformació activa), sinó de confondre per excés i dispersió.
Les estratègies principals són: infoxicació, el bombardeig continu de dades, estadístiques i notícies menors que saturen la capacitat d’atenció i el públic perd la capacitat de discernir el que és prioritari. Canviar el focus, amb la introducció de notícies secundàries o polèmiques superficials tot just quan sorgeix un tema delicat, com, per exemple, en campanyes electorals, donar una gran cobertura a anècdotes personals de candidats per fer opacs els debats de fons. Generació de soroll mediàtic, barrejant informació veraç amb rumors, bulos i mitges veritats, tot creant la sensació que tot és relatiu. Entreteniment com a distracció, saturant els mitjans amb esports, xafarderies del cor o polèmiques virals per a relegar a un segon pla qüestions estructurals (pobresa, desigualtat, corrupció). I, finalment, l’estratègia de l’escàndol continu, tot produint notícies que impacten de manera constant, ja que cada nou escàndol esborra l’anterior abans que es puga investigar o castigar.
Exemples: als EUA, el president Trump inunda X (abans Twitter) amb missatges i polèmiques diàries, desviant l’atenció de realitats greus (l’autoritarisme, els conflictes d’interès). A Rússia, l’ús sistemàtic de campanyes de desinformació i notícies falses per a confondre sobre la responsabilitat en la guerra d’Ucraïna. A la Xina, un exèrcit de comptes llança missatges trivials en xarxes socials per tal d’amagar crítiques polítiques. A Espanya, durant la dictadura franquista la premsa controlada omplia portades amb esports, successos o propaganda menor per fer invisibles vagues, repressió i pobresa. En la Transició (anys 70-80), els mitjans prioritzaven el relat festiu de la Movida Madrileña com a símbol de modernitat, mentre problemes com la repressió policial o la droga en barris obrers rebien menys cobertura. En l’actualitat, en xarxes socials i mitjans digitals una onada constant de notícies falses (fake news) a WhatsApp i X saturen el debat públic i desvien el focus de temes com ara el canvi climàtic, la desigualtat social o la privatització de la sanitat i l’educació.
La seua funció social i política és desviar l’atenció dels problemes estructurals cap allò anecdòtic. Generar apatia o cinisme: l’excés de soroll porta a creure que tots menteixen o tant fa informar-se. Dificultar l’acció col·lectiva: sense claredat sobre els problemes és més difícil mobilitzar-se. Mantenir hegemonia cultural: els temes de fons queden relegats davant de l’entreteniment o la polèmica superficial.
En un proper article mostrarem el darrers mecanismes agnotològics i com combatre’ls.
Revista Saó Núm.519, pàgs.12-13. Desembre 2025.
