Més coses…

05/01/2021

Més i més coses…fins al punt de sentir-nos impotents enfront de l’allau de notícies –algunes difícils de “digerir”-. Com el cas del reconeixement d’en Trump –que sí que en farà alguna de dreta, abans d’anar-se’n?- al Marroc, de l’ocupació del Sàhara Occidental, antiga colònia espanyola, abandonada a la seua (di)sort, pel govern d’en Franco; a canvi de restablir –el Marroc- les relacions diplomàtiques amb Israel, que pateix l’aïllament internacional, per la política genocida envers el poble palestí. Efectivament, Hassan II, aprofitant la indecisió i fragilitat de les acaballes del règim franquista, organitzà la marxa “Verda” per ocupar el territori sahrauí i expulsar els seus habitants, tot i la sentència condemnatòria del Tribunal de la Haia i el no reconeixement de l’ONU. Justament en això, en l’ocupació il·legítima i il·legal de territoris i l’incompliment de les decisions dels Tribunals internacionals i les resolucions de l’ONU ambdós estats –Marroc i Israel- s’assemblen com una gota d’aigua a una altra. Així que en Trump ho ha tingut fàcil a l’hora d’apadrinar un tal despropòsit. Els sacrificats, com sempre, la població autòctona, -sahrauís i palestins- legítima propietària del territori –El Sàhara i Palestina-. Tot això enmig del silenci còmplice d’Europa i el món. Vergonyós!

Mentrestant a Espanya alguns han entès que estar en l’oposició és obstruir sistemàticament la tasca –ja prou feixuga del govern de Sánchez i Iglesias… i ara li toca a la justícia. Encara que el tema ve de lluny i més d’un ha suggerit que és, justament, la justícia, l’assignatura pendent de la democràcia espanyola. Perquè, ara mateix, l’atribució de càrrecs en els alts tribunals ha esdevingut una pura i simple moneda de canvi entre els partits: “tants per a tu, tants per a mi…” I com no podia ser d’una altra manera, les gravíssimes decisions que han de prendre els alts tribunals, estan –en el millor dels casos- “condicionades” per la composició partidista que els situa allà on són. Si no directament marcades per l’aritmètica de la procedència dels magistrats. Doncs bé, ara ni això, perquè el PP que s’ha garantit la majoria absoluta en la composició d’aquells tribunals, posa tota classe d’entrebancs en la seua caducada –dos anys!- renovació, per por a perdre-la. Així manté la punta de llança contra el govern i l’amenaça permanent de boicot a qualsevol iniciativa que no li agrade, per més normal, democràtica i raonable que siga. D’aquesta manera –no ens enganyem- el poder real a Espanya l’ostenta -sempre!- la dreta –la nostra dreta tardofranquista, clar-, fins i tot quan no (des)governa i, de pas, es presenta una imatge –de la justícia- enfront d’Europa, lamentable: l’últim botó de mostra ha estat l’anul·lació del judici contra Otegui, per part del Tribunal Superior de Justícia Europeu, per manca de garanties jurídiques. Clar que amb les imatges televisives fetes públiques d’aquell episodi, amb els comentaris i gestos –lamentables uns i altres- de la presidenta del tribunal, es veia vindre. I el més lamentable de tot és que la conducta d’aquells funcionaris –els jutges- resta impune, quan la de qualsevol altre servidor de l’Estat seria sotmès a expedient disciplinari, al moment, amb les previsibles conseqüències punitives establertes.

I encara n’hi ha més -de burrera opositora- on tot se val, manipulant descaradament la pandèmia que patim, ara amb ocasió de les vacunes, que Casado “avisa” a Sánchez perquè no es pose “medalles”, abans i tot que el govern anuncie la mecànica de la seua distribució i aplicació, en les que justament dóna el protagonisme a les autonomies. Així el PP no pot suportar que l’executiu de coalició –comunista i venut als independentistes- puga gaudir d’una mínima satisfacció i respir en la lluita contra el coronavirus, que ells –la dreta tardofranquista que patim- s’ha encarregat, des del primer moment, de boicotejar de manera barroera i  vergonyosa, allunyant-se de la resta de països europeus on -majoritàriament- l’oposició ha fet costat al govern en la difícil gestió de la pandèmia, a diferència dels conservadors locals.

I si viatgeu a l’Aràbia Saudí, aneu amb compte perquè tot i que, finalment –Mohamend bin Salman dixit– ha reconegut (!?) a les dones, l’autorització per conduir (!) vehicles, manté empresonada a l’activista Loujain al Hath Loul, justament per defensar aquell dret i ja en porta dos i mig, dels cinc que li ha imposat la justícia d’aquell país, per “terrorista”. Es veu que l’ “argument”  del terrorisme és una bona (!) excusa que es gasta per tot arreu, per silenciar als testimonis incòmodes. Sí sí, la d’Aràbia Saudí és la monarquia tan amiga de la nostra, que “unta” als emèrits amb substancioses comissions i manté una guerra genocida contra el Iemen… amb armament adquirit a les factories espanyoles… Tot un (des)honor… darrere l’altre.

Clar que, en això de la repressió sistemàtica dels drets fonamentals, no hi ha color, ni ideologia, ni forma de govern: vegeu sinó com a la Xina  la bloguera Zhang Zhan ha estat condemnada a quatre anys de presó per divulgar vídeos informant del brot del coronavirus a Wuhan, a l’inici de la pandèmia. Com a periodista es desplaçà a aquella ciutat per informar –no és aquesta la feina dels periodistes?- del que allà estava succeint: hospitals abarrotats i la gent preocupada per la malaltia que s’estenia per tot. Així que, en mostrar-se crítica i denunciar la situació –no és obligació dels informadors denunciar tals fets?- fou arrestada i en un judici de tres hores (!) condemnada per difondre informació “falsa” (!), que les pròpies autoritats varen haver de reconèixer més tard, sense que això redundara en el seu alliberament.

I tornant a casa, només el ministre Ábalos obre la boca per defensar que la concessió d’indults és una facultat de l’executiu de torn, se li tira al damunt tota la púrria pepera i adjacents, per acusar a Sànchez de burlar-se de la justícia i atemptar contra la democràcia si gosa aplicar-ho als independentistes, quan ells s’han cansat d’exonerar a corruptes, estafadors i delinqüents, de la seua corda, condemnats per la mateixa justícia. Aleshores, però, sembla que no s’atemptava contra la democràcia ni es feia burla dels tribunals que els havia condemnat. En què quedem? Tot això  obviant que els independentistes catalans han estat jutjats -i condemnats- per actuacions que a Europa no són delicte, sinó producte de l’exercici normal de la democràcia. Per tant, la pràctica de l’indult, en aquest cas, esdevé una broma de mal gust en “perdonar” als que a Europa són innocents: vegeu si no, com s’han rebutjat les peticions d’extradició de la justícia espanyola contra els polítics catalans exiliats a països com Alemanya, Suïssa, Bèlgica o Regne Unit.

Encara com el Congrés dels EEUU li ha donat l’última lliçó a Trump, en votar en contra i anul·lar el veto que havia posat a la nova llei de defensa i amenaça amb no revalidar la negativa de qui li queden hores a la presidència, al xec anticrisi per als més desafavorits.

Encara com.