Més enllà de l’autoria

09/04/2021

Tot començà amb Pauline Kael. La temible crítica de cinema havia escrit en les pàgines del The New Yorker, als anys setanta, una polèmica revisió sobre l’autoria del guió de Ciutadà Kane, pel qual Orson Welles i Herman J. Mankiewicz havien obtingut, en 1942, l’únic Oscar en l’apartat de guió original, de les 9 nominacions a què aspirava la pel·lícula, i això que entre aquestes estaven les considerades com les grans –pel·lícula (Wells era el coproductor), direcció, guió i actor–, totes elles, en principi, apuntant al jove geni de vint-i-cinc anys Orson Welles, en la seua òpera prima.

Hem de recordar que, als anys setanta, Ciutadà Kane i Orson Wells gaudien d’una posició privilegiada, quasi mitològica, en l’Olimp dels historiadors i dels crítics de cinema. En les llistes de les millors pel·lícules de tots els temps, ocupava sempre el pòdium. La cinta suposà un terratrèmol artístic, una revolució total, amb noves formes que transgredien en 1941 els conceptes de la tècnica cinematogràfica i la narrativa, amb enquadraments creatius i usos innovadors del pla seqüència i de la profunditat de camp, entre d’altres. Fins i tot, el guió gosà atacar durament el totpoderós William R. Hearts, el magnat de la premsa, sota el nom de Charles Foster Kane. I, ara, venia Pauline Kael, amb Raising Kane (1971) a assegurar que el genial Wells no havia participat en l’escriptura del guió. Les poderoses innovacions que fluïen del guió, segons Kael, eren obra exclusiva de Herman J. Mankiewicz, germà major del conegut director Joseph. L. Mankiewicz. La polèmica esclatà en tots els àmbits intel·lectuals des de les planes de la influent revista de Nova York. El dubte restà per sempre!

Tot aquest substrat és el catalitzador de l’estupenda pel·lícula Mank dirigida per David Fincher, autor d’Alien 3 (1992), Seven (1995) i La xarxa social (2010). Mank, rodada en blanc i negre, és una immersió en el procés d’escriptura del guió de Ciutadà Kane, alternat amb poderosos flashbacks sobre la trajectòria de Mankiewicz, interpretat de forma efectiva per Gary Oldman. En aquests flashbacks veiem desfilar, en les seues incisives seqüències, personatges reconeguts del Hollywood dels anys trenta, com ara William R. Hearts, la seua amant i actriu Marion Davies (Rosebud, en paraules de Kane); Louis B. Mayer, el fundador de la MGM; Upton Sinclair, novel·lista i candidat demòcrata a governador de Califòrnia en 1934, o Irving Talberg, el talentós productor, tots ells relacionats amb la vida convulsa de Mankiewicz. Aquest, dotat d’un immens talent per a l’escriptura –«escriu dur, apunta baix», es diu en un dels diàlegs– és també, a manera de Groucho Marx, càustic i vidriòlic, un autor incòmode per al món de la indústria per la seua ideologia esquerrana, crític amb les estructures conservadores de la indústria i els seus acomodaticis guionistes i directors. Fincher no deixa de costat el retrat més íntim, com ara la tendència autodestructiva de Mankiewicz amb el seu declarat alcoholisme. Una persona independent que va pagar un preu molt alt per expressar en públic les seues diatribes contra el poder de la indústria de Hollywood.

Ah!, i a penes veiem en Mank el director Orson Wells, que malgrat participar poc, segons Fincher, en el guió de Ciutadà Kane, és l’autor d’una de les pel·lícules més extraordinàries de la història del cinema. Amb permís de Pauline Kael, evidentment!