Tens 0 productes a la teua cistella
A mesura que avança el 2025 es va intensificant l’abraçada entre el PP i Vox, tant al País Valencià com en altres indrets de l’Estat espanyol. Un any després que Vox abandonara el govern de la Generalitat Valenciana, aquest partir ha estat la peça clau per aprovar els pressupostos autonòmics de 2025. Però això té un preu: el discurs i l’agenda del PP ha d’interioritzar els principis bàsics marcats pel seu cosí germà en l’esfera política en aspectes com ara la negació de l’emergència climàtica, les retallades en el suport a la llengua i la cultura pròpies, el rebuig a les persones immigrants, el menyspreu al paper que d’acord amb el marc institucional actual cal atorgar als actors socials o la negació de les desigualtats i la violència de gènere, per esmentar-ne alguns. Val a dir que una gran part del discurs que s’ha imposat no té base científica, que s’acompanya d’una estratègia de creació i conformació d’opinió al voltant d’aquestes consignes i que, alhora, té un impacte real en les polítiques, ja que es van redefinint i reorientant les intervencions públiques d’acord amb la nova doctrina. Per descomptat que aquestes decisions prosperen perquè compten amb un suport suficient. Ara bé, això no lleva que calga que ens plantegem la base científica que les fonamenta, i també que intentem identificar-ne els efectes i, per tant, la seua conveniència social. Ho farem centrant-nos en el cas de les desigualtats de gènere que s’intenten negar o ocultar.
Com hem esmentat, un dels fonaments ideològics de Vox és el negacionisme de gènere, la qual cosa ha desembocat en una reculada en la intensitat de les polítiques que en aquest camp s’adopten des de les institucions públiques on aquest partit té capacitat d’incidència política. Això contrasta clarament amb el que fan institucions d’un perfil polític molt distint, com ara l’Ajuntament de Picassent, on des del darrer trimestre de 2024 s’ha portat endavant un estudi orientat a identificar el grau de corresponsabilitat i conciliació en les unitats familiars del municipi on hi ha filles i fills. Un estudi resultat de la col·laboració entre l’Ajuntament, amb un protagonisme destacat de la Regidoria d’Igualtat i de les seues tècniques, d’una banda, i la Universitat de València, de l’altra. Aquesta eina és fonamental, atés que permet identificar la situació d’aquelles famílies amb una càrrega addicional de dedicació derivada de l’existència de persones de curta edat que requereixen un esforç important de cura, atenció i acompanyament. A partir de 432 respostes a un qüestionari de 32 preguntes, s’han identificat un bon grapat de resultats d’interés, dels quals només en destacarem uns pocs. D’una banda, si centrem l’atenció en aquelles famílies on hi ha més d’una persona adulta (siguen o no del mateix sexe), com era esperable, hi trobem una elevada diversitat de models familiars quant al repartiment de les tasques domèstiques. I això implica, d’una altra banda, que mentre que en algunes famílies hi ha un repartiment bastant equilibrat del treball domèstic no remunerat, la situació més freqüent és la contrària. Addicionalment, la major part dels casos amb una escassa corresponsabilitat responen a un model tradicional on la dona n’és la part perjudicada. A més a més, la situació descrita es completa amb unes respostes que evidencien que, per norma general, les dones en són les damnificades, i també que en certa mesura persisteixen unes determinades concepcions i percepcions que alimenten i perpetuen aquestes desigualtats.
Fora un error concloure que el problema radica en el fet que Picassent és un cas excepcional dins la norma al País Valencià. Ben al contrari, Picassent és la mostra que arreu del país encara hi ha desigualtats considerables en aquest camp, les quals es tradueixen en un maltractament sistemàtic per a la meitat de la població. Així doncs, estem davant d’una situació d’emergència social que cal combatre per múltiples vies, entre les quals hi ha les intervencions públiques. Per tant, resulta evident que el negacionisme de gènere del qual parlàvem al principi de l’article no té cap fonament, que cal combatre’l i que per això cal també definir estratègies per avançar en el doble front de la identificació de les causes del problema i del disseny de polítiques efectives. En aquest sentit, Picassent mostra que, malgrat el context sociopolític actual poc favorable, encara hi ha institucions que atenen els problemes reals de la ciutadania, i que ho fan amb base científica i amb una decidida voluntat política, dos elements necessaris per a avançar-hi.
La gravetat del problema, juntament amb la creixent sensibilitat d’una part important de la societat (que exigeix canvis) i de les persones que hi ha al capdavant d’alguns governs (que decideixen i actuen), expliquen que en els últims anys han proliferat les ofertes formatives sobre igualtat de gènere, tant en l’esfera universitària com en nivells preuniversitaris. Uns estudis fonamentals per a dur endavant investigacions adreçades a detectar les desigualtats existents (com la investigació que acabem de comentar referida a Picassent), però també per a dotar-nos d’un personal qualificat en la definició i l’execució de les iniciatives que permeten atacar el problema, des dels organismes públics i també des d’altres entitats socials. Les tècniques que alimenten les àrees d’Igualtat, com la que hem comentat, són una mostra de la utilitat d’aquestes formacions. Malauradament, aquest front de la formació és un àmbit en el qual també es fa notar la reorientació de les polítiques definida pels governs de coalició de PP i Vox, com és el cas de les retallades en ingressos públics destinats al Grau Superior de Formació Professional en Promoció d’Igualtat de Gènere. En un tríptic que ha caigut a les meues mans aquest mes de juny, darrere del qual hi ha quatre centres educatius on es pot cursar aquest cicle (a les comarques de l’Horta i de la Safor), s’afirma que el grau podria desaparéixer, o patir retallades importants, a causa de decisions del govern autonòmic actual. Un camí marcat per Vox i que podria executar el PP? El tríptic també recull aquest text, ben il·lustratiu: «la nostra missió [la de les persones que completen aquests estudis] com a promotores d’igualtat és la de detectar desigualtats en tots els àmbits, dissenyar i aplicar projectes i sensibilitzar i conscienciar la societat».
És evident que ens hi juguem el futur, però ho fem amb la confiança que ens donen iniciatives com la de l’Ajuntament de Picassent i reaccions com la de la comunitat educativa del cicle superior en Promoció d’Igualtat de Gènere. Ara bé, no hem d’oblidar que la batalla és de tota la societat, no pas exclusivament d’una alcaldia, d’una regidoria o d’un grup de famílies de Picassent o del professorat, de l’estudiantat (i les seues famílies) i del personal tècnic dels centres d’ensenyament secundari.
Revista Saó Núm.515, pàg.20. Juliol 2025.
