Més sobre Alaquàs i el còlera (1855)

15/05/2020

Edifici que alberga el Casino-Ateneu d’Alaquàs

 

Quan revisem les diverses epidèmies colèriques que, al llarg del segle XIX, varen afectar els nostres avantpassats, i comparem aquelles situacions amb la provocada pel Covid-19, ens adonem que, en alguns punts, la societat ha evolucionat moltíssim (per exemple, en mesures higièniques i coneixements mèdics); però també que, en d’altres qüestions, a penes si han canviat les coses (seria el cas de la por a contagiar-se i de la solidaritat col·lectiva que desperten les calamitats sanitàries).

D’aquesta manera, l’informe que, en nom de la junta municipal de sanitat de la vila d’Alaquàs, redactà en 1855 el metge de la localitat, Juan Bautista Suñer –i que, com vaig explicar dies enrere, fou transcrit i publicat en 1988 a l’anuari Quaderns d’Investigació d’Alaquàs per José Royo Martínez–, ens permet prendre consciència de quina fou la manera com aquest municipi de l’Horta s’enfrontà a l’atac del bacteri.

Així, en l’apartat denominat «Métodos curativos que se han seguido», l’informe del facultatiu explica que «el plan curativo del cólera morbo no ha sido uniforme en todos los invadidos durante la epidemia»; ja que, en unes persones, «el miasmas colérico […] desarrolla una inflamación gastro-intestinal», mentre que, en d’altres, «predominaba la lesión del sistema nervioso», i encara, «en otros la inflamatoria». En conseqüència, els mètodes que el metge aplicà per a combatre la malaltia varen ser diversos i «relativos a los síntomas que [els afectats] presentaban».

D’una altra banda, també assegurava que «la invasión de esta enfermedad lo ha sido de dos distintos modos»: la primera manera, lleugera i denominada «colerina», «fue la más general en esta población»; mentre que la segona, més restrictiva, fou «la llamada cólera fulminante, peste fría o asiática». Així les coses, el més interessant és saber quines teràpies aplicà el doctor Suñer a cadascun dels malalts depenent dels símptomes que presentaren. En el cas dels afectats de «colerina», assegura que «nos limitamos a corregir la ligera flogosis gastro-intestinal por medio de una dieta vegetal, las aguas gomosas, cataplasmas emolientes al epigastrio, lavativa laudanizada, y si la diarrea molestaba demasiado a los enfermos, algunas sanguijuelas a dicho epigastrio, o el ano si esta era muy intensa».

En els casos, però, més severs –els de l’anomenat còlera fulminant–, «tratábamos de llenar dos indicaciones las más indispensables, a las que bien podemos llamar vitales». La primera «se reducía a moderar o calmar los vómitos y diarrea». I la segona, «la más útil e indispensable y sin la cual perecía el enfermo, era promover la reacción». Així, a banda de les esmentades sangoneres, en el primer tractament s’administrava al malalt un parell de medicaments: el calmant conegut com a «gotas de Sidenham» i «el antiesmático de Riberio».

En canvi, el segon tractament –més físic– consistia a «aplicar fuertes revulsivos a diferentes partes de la periferia [corporal]», com ara: «saquitos de cal mojada y puestos cerca de los muslos»; «friegas estimulantes a las extremedidades superiores e inferiores y sobre la columna vertebral (hechas con el aceite esencia de Terebentia o con otro estimulante equivalente)»; i, a la fi, «para calmar los calambres que tanto atormentaban a los enfermos, unos fomentos de la disolución de cianuro de potasio en la proporción de una libra de agua y un dracma de este». Una teràpia complexa, com podem comprovar, que a la fi devia provocar els mateixos beneficis farmacològics que actualment aconsegueix –multiplicats per tres– una simple pastilla de paracetamol. De manera que, no en tinguem dubte, hem guanyat en rapidesa i en eficàcia mèdica. Això sí, a costa de perdre literatura: analgèsic espiritual.