Més valencià i menys pors

La llengua, per als valencians i valencianes, ha estat de la Transició ençà una munició bèl·lica llançada contra la línia de flotació electoral de l’adversari. De segur que encara es recorda aquella intervenció de la candidata popular a l’alcaldia de València, que en un acte públic del seu partit va demanar disculpes perquè estava parlant en valencià; li van cridar que parlara en castellà i ella va reconéixer que és que a casa parlava valencià, que la perdonaren. Sembla, però, que han baixat els decibels del soroll entre valencià i català, i ara, sobretot, és entre valencià i castellà.

Les estratègies electorals per a aconseguir un grapat més de vots fan, posem per cas, que siga molt difícil sentir un conseller o consellera parlant valencià a la ciutat d’Alacant –és només un exemple–, potser per si perden alguns volts. I, al final, ja no se sap si hi ha dues cares de la moneda o vint-i-tres. Tenim ensenyament de la llengua a les escoles i instituts; de les universitats públiques no parlem, i encara menys de les privades. Però, en acabar les classes, sembla com si el valencià desapareguera de l’ús social. I per ací, no anem bé.

Per què han aprovat un Decret de Plurilingüisme que s’ha carregat les línies d’ensenyament en valencià? Per què, després de quasi huit anys de Govern del Botànic, el requisit lingüístic per als treballadors i treballadores públics és una mena d’entelèquia que no saps si va cap avant o cap enrere? (algun dia s’haurà de parlar del paperot dels sindicats de classe). Per què l’esquerra, així en abstracte, el Botànic en conjunt, ha estat sempre tan poc atrevit? Per què tota la publicitat institucional, per exemple, no està solament en valencià? Realment s’esgarrarien les vestidures els quatre de sempre? O és que els mitjans de comunicació més radicals no posarien la publicitat en valencià?

En política, en la gestió política, el temps sempre és molt, però que molt fugisser. Després d’haver passat molts anys pel desert dels governs populars, es toca el poder, però es va com a ralentí, no siga que s’enfaden els de sempre. I els de sempre sempre, sempre s’enfaden, faces el que faces, perquè per a ells el valencià sols és un instrument per a rascar el major nombre de vots a l’adversari. Cal treballar amb respecte, però amb valentia, perquè si no ho fa el Botànic qui ho farà? I si es perden les eleccions, que mai no se sap, ningú podrà acusar el govern de ser suau i una miqueta moll.