Messianisme sí o no?

Tomàs Escuder

Sol succeir que quan es viu en temps convulsos, de canvi o incerts apareguin figures indicant  les eixides possibles a la situació diària.

No cal anar a regirar entre els temps passats ni fer menció a narracions  del segle XV com  “La nau dels necis” per saber les misèries que patim actualment. Són evidents, fins i tot per a aquells a qui només interessa el partit de futbol del dia. En aquella nau apareixien els bojos, els necis, els pecadors… i es denunciaven els abusos dels poderosos.

Certament des de temps medievals el personatges que apareixien per a mitigar la dissort solien ser il·luminats, tronats, sants i tota una tirallonga de figures estrambòtiques.

Ara, malgrat que els temps, com ha dit el recent Nobel, estan canviant, les figures que apareixen, tot i tindre una imatge de conveniència social, no deixen de ser individus que fins fa dos dies eren marginals. I ho eren en termes polítics, cosa que ara ja no.

Són els messiànics actuals. Aquells que, com Viktor Orban a Hongria, Farage al Regne Unit, Marie Le Pen a França , Hofer a Austria i, Trump, una mena de primus inter pares als USA, proclamen les seues solucions a base de bestieses. Com a mínim els medievals tenien formació i cultura. Els il·luminats actuals no en tenen i, a més, la menyspreen.

Més que idees donen tics, frases fetes i eslògans. El debat no és cosa seua, les dialèctiques són les del la força.

Aquestes figures han aparegut arreu d’Europa i Espanya en certa mesura n’ha quedat al marge. En tot cas no en la forma que ho ha fet allà. Apareixeran ací? I, en aquest cas, a casa nostra, vull dir al País Valencià? No resulta fàcil saber-ho, ni és fàcil vaticinar quina mena de messiànics tindríem si aparegueren.

El millor, des del punt de vista del desenrotllament  harmònic de la societat, és sense dubte el d’encarar els problemes actuals que arrastrem per la via d’aquelles ferramentes, institucions i medis, que una societat democràtica es dona a si mateix.

No solen ser tant contundents ni tan vistosos com els proposats pels messiànics. Però, a la llarga, són més fiables i duradors.

El problema, només una hipòtesi, és si apareguera ací un personatge d’eixa mena. Tal vegada, com es demostra que està succeint a Europa, tindria un munt de seguidors. Això sembla assegurat.

Ara… seria un d’específicament valencià o un resultat del nacionalisme espanyol convençut i divulgador d’un major espanyolisme? Són coses difícils de saber. Però em decante per l’espanyol.

En tot cas davant la possibilitat, llunyana o no, de l’aparició d’un messies les instàncies polítiques deurien posar tots els medis convenients per tal d’evitar aquesta mena de plaga.

Una manera, que no la única, d’evitar eixa aparició nefasta deuria ser l’acció clara i contundent de la política en els diferents espais on actua.

El marc social, en primer lloc és on els actors polítics han de manifestar les seues propostes i, evidentment, posar-les en pràctica millorant el teixit social i fent tot per activar-lo front als messies.

En el terreny de l’economia les passes a fer són importants, importantíssimes, perquè de la sensació i percepció de la millora de les condicions materials al si de les classes mitges i baixes, és on podrà aparèixer el mur que continga el discurs del messiànic.

No menys important que els altres aspectes és el cultural. En el seu sentit social i no individual. Si les idees imperants, escampades des dels poders institucionals són oportunes i mesurades, d’eficàcia considerable i tendent a integrar i fer dialogar els distints sectors, la resposta anirà més fàcilment cap al rebuig del messianisme i a la consciència de que les respostes a la crisi no són fàcils, ni matèria d’eslògan, però sí consistents.

En tot cas cal evitar la vinguda dels messies de les falses solucions. I això es fa amb treball seriós i continuat. Cosa gens fàcil, per altra banda.