Mesura humana

Gustau Muñoz: Profeta de la Raó. Sobre Joan Fuster, Editorial Afers, 2023, 126pp

Els nou treballs aportats en aquest assaig entorn del mètode i de l’actitud, de l’ètica i el compromís civil, del posicionament nacional i del ‘pensament obert’ del pensador Fuster Ortells aporten una predisposició, una manera de llegir els intel·lectuals. Muñoz ha compendiat una sèrie d’estudis amb matisos necessaris per a fer front a la comprensió d’una obra i d’un tarannà representatius no tan sols d’un autor sinó d’un corrent d’autors feliçment esmunyedissos al dogma. Per bé que haguessin estat publicats de manera esparsa (entre 1994 i 2022) la reunió de textos dispersos entorn d’una línia de treball és convenient a l’hora de poder delimitar l’abast d’una reflexió efectuada i de facilitar una visió unificada de temàtiques entorn d’una constant. La constant, en aquest cas, és Joan Fuster.
Pot sorprendre, però, que el títol inclogui el terme ‘profeta’. Podem, com és sabut, situar el mot en la voluntat de generar nous interrogants, formulació de primeres idees i de concepcions generals entorn de qüestions pendents que envolten la condició humana. ‘Profeta’, doncs, com a acte d’obertura de nous solcs poc fressats. En aquest sentit –oposat al que seria la repetició mecànica d’idees i de propostes sense cap afany de risc o d’heterodòxia– les reflexions de Gustau Muñoz basculen –com és propi d’una seva manera d’enfocar qüestions polítiques, fenòmens socials i tendències de pensament– entre la filosofia, la sociologia, la història econòmica i política. I, també es caracteritzen pel fet de fer una “lectura” del batec del temps cultural que circumscriu el treball de l’intel·lectual. Aquests pols de referència faciliten l’anàlisi de qüestions de primer ordre pel que fa al significat cultural i civil de la trajectòria de l’assagista suecà.
En efecte, la revaloració de l’assaig, la situació de l’aforisme –com a espurna, com a primer pensament que pot ser, o no, susceptible de desenvolupament–, la necessària crítica al pregonat ‘agrarisme’ de Fuster del Nosaltres, la perspectiva del llegat intel·lectual de l’autor de Les originalitats al segle XX i XXI, per què hom pot conceptuar Joan Fuster de ‘pare de la pàtria’ (valencianocatalana, però, també, d’un model d’Europa no nat?), són epígrafs aprofundits pel traductor i pensador Muñoz Veiga.
De totes aquestes qüestions destacaria l’apartat ‘Petita teoria del segle XXI’ com a marc a tenir en compte pel que fa a la ponderació present del bagatge cultural de Fuster, però també del balanç a fer d’un grup generacional, situable, si més no, entre els anys cinquanta i setanta. M’ha cridat l’atenció l’incís d’anàlisi del nou segle a partir del concepte d’acceleració del sociòleg germànic Hartmut Rosa. Certament, el reguitzell de conceptes que Muñoz enfila per a caracteritzar aquest començament d’era (p. 107) és adient per a tenir en compte una altra expressió emprada a l’assaig en qüestió: ‘desbordament de la “mesura humana”‘, en al·lusió a l’hipotètic qüestionament que el model social dominant fa de l’humanisme fusterià, i, en general, del pensament no pas tecnificat.
En efecte, un repte, sembla que eloqüent, que el nou segle obre és, com demana Profeta de la Raó, el lloc que hi ocupa el pensament de Fuster. La pregunta, ben oportuna, hauria de fer-nos plantejar si el tarannà reflexiu, autònom, de Fuster pot acoblar-se dins un model social-cultural capitalista transestatal –fonamentat, entre altres estats, per l’aparença i la buidor, per la fragmentació i la hiperespecialització, el cinisme i l’expulsió social– que malda per controlar tota dissidència, tota originalitat. És una qüestió gens baldera que haurà de predisposar a noves lectures, i potser perspectives, de la literatura d’idees de l’autor de Diccionari per a ociosos.
Cada època condiciona (no determina) la lectura de referents intel·lectuals que depassen conjuntures. Tenir en compte la influència de l’esperit del temps vers una obra, un pensament (i una acció) és un matís present en la lectura de Fuster per part de Muñoz. Les idees no són fixes o encarcarades. Argumentacions que potser són tingudes en compte en un moment, poden no ser-ho en una altra conjuntura. Tot pensament és històric. El de Fuster, també.
L’actitud (o predisposició) oberta, activa, qüestionadora, si cal, davant les idees –generals i concretes– de Fuster hauria de ser, doncs –i encara més després d’haver llegit l’assaig de l’autor Intervencions. Entre cultura i política– un factor previ quan llegim no tan sols els textos de Fuster, sinó quan ens enfrontem al repte de la comprensió de qualsevol altre autor que requereix una lectura atenta –capaç d’extreure l'”essència” d’un pensament. L’accelerat’ segle XXI permet aquesta actitud? És un dels reptes que, a parer meu, proposa Muñoz. Un repte que, alhora, hauria de plantejar l’estudi de la recepció –per exemple, la traducció– dels treballs de Fuster, precisament per a mirar de recuperar la dimensió humana de les coses…
Profeta de la Raó va cisellant (tot revisitant, comptat i debatut, la relació entre política i societat en la trajectòria de l’assagista), un Fuster entre racionalista i escèptic, creador de consciència –com a exercici de la responsabilitat de l’intel·lectual, que –en clau de fidelitat comunitària a Sueca, el seu poble, i envers el seu país– podria potser explicar allò que ens demana Muñoz: el perquè de la identificació d’un intel·lectual amb l’avatar del Poble Valencià. També, però, ens acara –necessàriament– amb l’estudiós amb traces d’historiador econòmic, diana, per cert, de lectures descontextualitzades –massa influïdes per tàctiques possibilistes lluquianes constitucionals espanyoles –autonòmiques… i encara harmonitzades! Es tracta d’aquell pas, oportunament referit per l’autor, del Lluch de La Via Valenciana de 1976 al Lluch de la “Introducció” econòmica de 1979 pel que fa a la ‘relativa industrialització’ difusa no pas negada per Fuster. D’una economia valenciana, doncs, encara marcada per l’agroexportació i en transició (entre els cinquanta i els setanta) cap a la industrialització. Totes aquestes apreciacions, i d’altres al·lusives –i ben adients– a hipòtesis comparatives entre el Nosaltres, Notícia de Catalunya i Les formes elementals de la vida catalana i, en definitiva, a la vindicació de la biografia intel·lectual de Fuster, comparable, com destaca Muñoz, a maîtres penseurs humanistes de l’Europa contemporània (la dimensió camusiana de Fuster?) fan que els dies i treballs de Fuster exigeixin ser treballats a l’ensenyament mitjà i superior.
En aquest sentit, un altre element a destacar del Profeta… és la valoració, és clar, de l’edició de l’Obra Completa de Fuster. Però, se’n té un coneixement a “peu de carrer”? Allò que sembla preguntar l’assaig que comentem és que no podem recloure el bagatge que representa Fuster a l’acadèmia, ni n’hem de fer, sobretot, una misticació. Hauríem de tenir l’actitud de treballar-lo… per fer-lo nostre. Les incitacions de Gustau Muñoz entorn de l’acte humanista de Fuster sembla que ens hi duen.