La revista degana en valencià

Michael Robinson

01/05/2020

Escric l’únic de què no em penediré d’ací un temps, quan les incerteses hagen esdevingut una mica menys volàtils i tots puguem tornar a creure que la vida té una forma. Perquè el que més recordaré d’aquests dies és precisament la sensació d’incertesa entre el soroll dels qui sempre ho saben tot, la consolidació de la perplexitat en una espècie allunyada cada vegada més de les èpoques en què els dogmes venien d’un déu segur i omnipotent i en què el món podia ser dolorós i terrible, però al capdavall era com havia de ser.

Vull dir que sabem més que mai i alhora menys que mai, que estem més acompanyats i alhora més sols, etc., tot allò tan paradoxal que els experts de l’anomenada postmodernitat han explicat molt pedagògicament i que amb la crisi vírica que vivim ha esclatat, sense avís, com una bomba d’aquelles que potser no et cremen però que et deixen en pilotes. Una tragèdia que també ha sigut una galtada.

Recordaré això i que un matí d’aquells es va morir Michael Robinson. Els que em coneixen saben que dedique una part del meu temps a defendre la màxima que una societat democràtica i sana és perfectament compatible amb una estupidesa tan bonica com el futbol, aquella idea de “las lágrimas no vienen del pañuelo”, que deia Galeano. No m’estendré en aquest punt, el debat és antic i etern, però el cas és que l’altre dia, al terrat, en pijama i amb un helicòpter fent voltes estridents a la ciutat, vaig telefonar a mon pare i li vaig dir que tenia moltes ganes de cridar gol. Parlàrem de coses infinitament més importants i transcendents, clar, però també d’allò, de la nostàlgia d’aquella tensió prèvia, a les cuixes, als dits de les mans, al pit que s’excita abans d’alliberar un udol primitiu i transparent.

Un dia o dos després de la conversa es va morir una de les veus que acompanyaven aquelles moments: els instants posteriors, concretament. Molts han dit que fou com si faltara algun parent més o menys proper. I, en certa manera, ho era. Perquè per a la generació de què forme part, la veu d’aquell anglés de Leicester que tothom creia de Liverpool era la de l’amfitrió a casa nostra, la del rondaller adormit que d’improvís despertava, demanava amable una copeta i contava la seua història. Nosaltres només sèiem i escoltàvem, les vesprades de dissabte o de diumenge, al costat de la televisió, patint pel nostre equip o pel que jugava contra el Madrid: un xicotet món discret, estúpid, certament dolorós i de vegades terrible, però sovint feliç i al capdavall reconeixible, un món que de sobte vaig pensar que ja no visitaria més.

Quan tot açò passe tornarem a cridar gol, efectivament, però la repetició la narrarà un altre. Tan senzill i tan ràpid: les èpoques, traïdores, també acaben així.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top