Tens 0 productes a la teua cistella
El monestir de Sant Miquel dels Reis va acollir la vesprada del 14 d’octubre l’acte d’obertura del curs de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), en el qual la institució ha lliurat la Medalla de l’AVL 2026 a la revista Saó, que enguany celebra el seu cinquanté aniversari. L’Acadèmia ha volgut reconéixer així el treball de la publicació degana en valencià en defensa de la llengua, el seu compromís social i cultural i la seua contribució a la construcció de la identitat valenciana. L’església del monestir s’ha omplert de rostres coneguts: subscriptors, col·laboradors i membres del consell de redacció, tota la família Saó, reunida per celebrar mig segle de vida i per rebre, agraïda, el reconeixement de l’Acadèmia.
La laudatio ha anat a càrrec de l’acadèmica Maria Josep Marín Jordà, secretària de la Comissió de Textos Religiosos de l’AVL, que ha repassat mig segle d’una publicació que va nàixer en els últims anys del franquisme, «un període convuls, marcat per la repressió política, lingüística i cultural». Marín ha recordat que la iniciativa va partir de Josep Antoni Comes, sacerdot i periodista, i de Josep Maria Soriano, periodista i advocat, vinculats a organitzacions catòliques progressistes i a moviments culturals emergents.
Una reunió, una data i un nom
El primer equip de redacció es va reunir al convent dels dominics del carrer de Ciril Amorós de València el 21 de novembre de 1975, un dia després de la mort de Franco, coincidència que l’acadèmica ha qualificat de casual, però ben simbòlica. El primer número es va presentar el juliol de 1976 a la Llibreria Fontanal. Entre les propostes per al nom van estar Solc i Saó. Es va imposar la segona, segons explicava el mateix Comes, perquè primer calia preparar la terra: quan hi haguera saó, es podria sembrar i recollir els fruits.
Des del primer moment, ha explicat Marín, quedaren fixats els dos puntals de la publicació: cristianisme i valencianisme. Una revista cristiana, però «acollidora i oberta», inspirada en el Concili Vaticà II, que a partir d’octubre de 1977 va sumar periodistes i intel·lectuals nacionalistes d’esquerres, entre ells Vicent Ventura, Joan Fuster, Joan Francesc Mira, Manuel Sanchis Guarner i Enric Valor, en un espai de llibertat d’expressió poc habitual.
Quatre direccions, una mateixa línia
La laudatio ha recorregut les successives etapes de la revista: la de Comes (1976-1987), que la va alçar des de zero; la d’Emili Marín, que en va impulsar la professionalització; la de Vicent Cardona, durant la qual es va publicar la Bíblia valenciana interconfessional (1996); i l’actual, de Vicent Boscà, que ha encarat la renovació digital i el disseny en una situació econòmica sempre precària. Marín ha destacat també la dimensió col·lectiva del projecte: prop de 3.000 col·laboradors, 499 entrevistes i 43 monogràfics fins al número 500.
«Som menudets, però…»
En el seu parlament, el director de Saó ha encetat els agraïments pels tres primers directors, pel consell de redacció, pels col·laboradors i pels milers de subscriptors que ha tingut la revista. Boscà ha definit Saó com una «escola», ha reivindicat un periodisme de qualitat, «no de lectura fàcil», i ha reconegut la modèstia de la publicació com a mitjà. També ha recordat que el primer editorial, de juliol de 1976, ja plantejava una opció «democràtica i comunitària» i la defensa del País Valencià i dels drets humans, principis als quals, ha assegurat, la revista continua fidel. En un moment del seu parlament, Boscà ha volgut compartir «un somni que vam tindre fa cinquanta anys»: el d’un país imaginari amb llengua pròpia, on aquells que governaven deixaven de parlar-la i, tot i dir que l’estimaven, «atacaven la llengua seua, amagant-la, deixant-la de costat, per a la intimitat». En eixe país, ha continuat, fins i tot els mitjans de comunicació en aquella llengua no rebien «ni un gallet de diners públics en forma de publicitat», mentre que els qui usaven l’altra sí que podien rebre publicitat institucional. «Afortunadament, només era un malson lleig», ha conclòs, per afegir tot seguit que «qui estima una llengua no pot atacar-la en tots els fronts».
El director ha cridat llavors la ciutadania a prendre el relleu: si els governs incompleixen l’obligació d’ajudar els mitjans que promocionen el valencià, «que siga la societat civil la que assegure la permanència dels mitjans en la nostra llengua. Ells són els interins de la societat. Nosaltres, no». Ha conclòs amb un desig:
«Anem, si podem, pels següents cinquanta anys més».
Els parlaments institucionals
La presidenta de l’AVL, Maria Àngels Francés, ha inaugurat el curs en el seu primer acte inaugural com a màxima representant de l’Acadèmia amb una crida a mantindre viu el fil de la llengua, a què ha comparat amb una «trama de molts fils»: «Una llengua és un teixit que no ha deixat mai d’ordir-se», ha dit, i l’Acadèmia en forma part no com a propietària, sinó com a depositària i, inevitablement, com a teixidora. Ha defensat un model de llengua respectuós amb la tradició popular i la culta, «des de les Normes de Castelló fins a l’actualitat», perquè els valencians reconeguen la seua manera de parlar en la llengua comuna, i s’ha mostrat disposada a seure a parlar de manera constructiva amb totes les institucions que compartisquen eixes premisses, lluny dels debats estèrils.
Francés ha reclamat també voluntat i més recursos per a mantindre el llegat dels vint-i-cinc anys d’història de l’Acadèmia i fer front a l’amenaça de la minorització, ha agraït el suport rebut en els moments més complicats, després que s’haguera aplicat la tisora a la institució —«fou un atac a l’Acadèmia, però, sobretot, al valencià»—, i ha ofert col·laborar amb el Consell «des de la lleialtat recíproca», alhora que n’exigia respecte per la tasca acumulada. Ha defés que l’Acadèmia, amb el seu equip humà i els vint-i-un acadèmics del plenari, afronta el repte «amb sentit de la realitat, amb energia» i amb el convenciment que són molts els qui volen continuar fent passades a este teler. L’acte l’ha tancat el vicepresident segon del Consell, José Luis Díez Climent, amb una intervenció institucional.
La secretària de l’AVL, Immaculada Cerdà, ha presentat la Memòria d’Activitats corresponent a l’any 2025, i el grup Piacere dei Traversi ha posat la música amb peces relacionades amb les Escriptores de l’Any 2027, dedicades a l’autoria femenina en l’Edat Moderna.
A l’obertura del curs han assistit, a més, el director general de Política Lingüística, Vicent Satorres; portaveus i diputats dels grups parlamentaris de les Corts; alcaldes i regidors d’ajuntaments de la Comunitat Valenciana, i representants de les universitats, sindicats i entitats culturals i socials.
Marín ha tancat la laudatio amb una imatge que resumeix el sentit del reconeixement: la revista ha fet caure «una pluja fina, constant i en valencià» que ha nodrit la terra i ha fet «la saó necessària» per a mantindre viva la llengua, la cultura i la història. Cinquanta anys després, el nom que van triar els fundadors continua sent un programa.
