«Les dones s’han incorporat al món del còmic, i amb un nivell molt alt, superior al dels homes»
«Nosaltres som transmissors, tenim el nostre món i tractem de connectar amb el destinatari»
No s’entén el còmic valencià actual sense la presència de Paco Giménez i Miguel Calatayud, tots dos reconeguts amb premis nacionals. Els ajuntem en una taula de treball –al costat d’un flexo, que no necessita ser encés per la llum que entra pel finestral– per radiografiar l’escena del còmic valencià, però també per portar els seus records d’infància davant d’un còmic. Ells són els mestres de la llapissera i la línia, de les històries que ens fan arribar a través de la seua creativitat.
–Còmic, tebeo, historieta gràfica… Amb quina denominació vos trobeu més còmodes?
–M.C.: Segons quin sector, es prefereix una denominació o una altra. Des del punt de vista professional, crec que ens fa igual, perquè parlem d’una narrativa on allò visual predomina sempre. El concepte tebeo té un encant especial, perquè s’ha viscut des de la infància. Hi ha gent que defensa el terme historieta, però sembla que el nom li done un caràcter de poca importància.
–P.G.: Jo tinc estima a la paraula tebeo; és la denominació que més m’agrada perquè em recorda la meua infantesa. Però amb el pas del temps, de la mateixa forma que la historieta, s’ha associat a allò infantil, i allò infantil malauradament sempre s’ha considerat de segona categoria. La definició més actual de novel·la gràfica m’agrada perquè és més àmplia. El que no m’agrada és la denominació còmic perquè és una invasió cultural americana. És una llàstima que s’estiga imposant.
–Vau ser lectors dels autors clàssics valencians (Ambrós, Quesada..). Què opineu de la seua obra?
–M.C.: Tot el món els considera part de la història del tebeo. Llegir un tebeo seu era una experiència amb un encant especial: anar i comprar l’episodi i gaudir amb ell. Aquestes persones van ser absolutament importants; de fet, existeix una etapa del tebeo perfectament situada a València com a producció que no es va donar en altres llocs. Venia a València gent de fora, com és el cas de Pepe Ortiz, perquè ací estava el focus de producció. Els autors tenien una dedicació intensa, perquè era d’aparició setmanal.
–P.G.: Jo els valore moltíssim perquè em van fer gaudir molt quan era menut. Una de les escenes més felices de la meua vida era quan llegia al pati de la finca amb quatre o cinc veïns i cadascú portàvem el que teníem per casa. Això era una festa brutal. Quan et fas major i analitzes què llegies, veus que eren fruit d’una producció brutal: produïen un llibre apaïsat cada setmana, i en unes condicions econòmiques i de respecte als treballadors molt dolentes. Eixa producció moltes vegades no tenia un nivell digne, no es feia amb el respecte que mereixien els xiquets.
–M.C.: En realitat, era com un menyspreu absolut fins i tot al lector. No hi havia una reflexió sobre la serietat del tema, i un menyspreu absolut al realitzador. La prova és que ni es guardaven els originals. El mateix nucli de producció menyspreava el producte.
–Quins van ser els primers referents internacionals que tinguéreu?
–M.C.: La meua primera percepció ja van ser les primeres historietes de Tintín, que mai em van agradar, però les recorde perquè em va sorprendre el treball lineal menyspreant un poc el que havia sigut el tintat clarobscur americà. Posteriorment, la revista francesa Pilote, que va ser molt important per a mi, tenia un enfocament del tebeo en què es notava certa seriositat. Clar, René Goscinny –el d’Astèrix– n’era l’editor i el realitzador! Més que el tebeo, el que m’interessava era l’evolució del grafisme, de la il·lustració. A mi, l’escola de Pulgarcito m’encantava, però el que m’entusiasmava era que tocava amb humor qüestions que ara veiem que són quasi història, com la posició femenina de les germanes Gilda!
–P.G.: A mi m’agradava molt una sèrie que ací va arribar en format de còmic, la de Los Supersónicos, que és del mateix dibuixant que feia Los Picapiedra. Eren històries molt paregudes per a una època futurista, i a mi m’al·lucinaven.
–M.C.: És important dir que els del còmic americà eren els mestres, però precisament per ser així ací es buscava una altra cosa més lleugera.
–Com explicaríeu què és la línia clara?
–M.C.: El tractament del dibuix sempre comença per una línia, i segons l’autor es busca el volum passant d’una línia fina a una de més fosca, buscant la sensació de clarobscur. Però, en la línia clara de la mateixa forma que escrivim, dibuixem. No incidim en el volum, sinó que deixem la línia tal com escrivim. I és el gran encert d’Hergé. Eixe valor de línia fixa per a tot el desenvolupament és el que caracteritza la línia clara.
–P.G.: És una línia uniforme que té el mateix grossor en qualsevol punt i defineix les formes que s’omplin de color. Per tant, resulta un dibuix molt clar; per això el nom de línia clara.
–Diríeu que existeix una Escola Valenciana?
–M.C.: Pel que fa a producció, diria que hi ha un focus perfectament definit: se sap què és valencià i què no, però com a escola jo diria que no. Fins i tot quan sorgeixen Sento, Daniel Torres, Mique Beltran… hi ha un grup que coincideix en un temps però no es pot definir com a escola, perquè cadascú feia una cosa. Realment, l’important és el tipus de treball que interessava contar: hi ha una voluntat de fer el que a cadascú li abelleix.
–P.G.: Jo crec que no hi ha ni escola valenciana ni línia clara valenciana, perquè són estils i interessos completament diferents. El que hi ha és una actitud diferent de la resta perquè té una concepció completament diferent del còmic: volen passar-ho bé, no volen fer còmic per a guanyar-se la vida, sinó per a gaudir. Si, a més, es guanyen la vida, perfecte. Però no són les claus del treball. Els clàssics havien caigut en una depressió tremenda perquè havien estat molt fotuts, i aquests arriben amb una nova actitud i en els seus còmics es pot veure un desig de llibertat, d’alegria i d’ironia. Això es produeix als anys 80. Pel que fa a estils, tots coincidien en una admiració per l’estètica dels anys 50.
–Quines són les confluències i les divergències entre la il·lustració i la historieta gràfica?
–P.G.: És un llenguatge diferent en la mesura que el còmic incorpora el text en la mateixa il·lustració i juguen amb un ritme determinat molt diferent de la il·lustració en un llibre. Al final, el que importa és el ritme visual, el ritme narratiu.
–M.C.: Si ens enfrontem a un llibre, u té preferència per determinats moments o situacions. Nosaltres som transmissors, tenim el nostre món i tractem de connectar amb el destinatari. En el tebeo has de mostrar-ho tot.
–Per tant, n’hi ha molt del món interior en les vostres obres?
–M.C.: Clar. Quan treballes en això estàs il·lusionat. Pots estar parlant d’aventures, d’exotisme o per als infants, però fins i tot en les coses ingènues mostres el teu món.
–P.G.: Una part de la teua personalitat està sempre present, fins i tot en coses que no t’interessen.
–El responsable final de la historieta gràfica és el dibuixant?
–M.C.: No es pot afirmar d’una forma rotunda.
–P.G.: El guió és importantíssim, però un dibuixant creatiu modifica eixe guió de totes totes, perquè el guionista el desenvolupa d’una manera determinada, però eixe dibuixant el veu d’una altra.
–M.C.: El punt de partida és el guió perquè és la idea bàsica; això és inqüestionable. En el tebeo sembla que no tinga tanta importància, però sí que en té. La importància rau en el tractament gràfic, i pot passar que una idea excel·lent no tinga tant de valor si el dibuix no agrada. Crec que l’important és el resultat final, com en un llibre il·lustrat.
–Creieu que les institucions valencianes fan una bona feina de preservació, difusió i promoció del tebeo?
–P.G.: Jo no sé si fan alguna cosa; així de clar ho dic. No hi ha un premi de còmic que tinga importància, no hi ha exposicions de còmic…
–M.C.: Hi ha hagut un intent d’informar. Una exposició d’història del tebeo, una altra sobre la línia clara… Des de les institucions es nota una atenció, però crec que és perquè està d’actualitat.
–P.G.: Podríem dir que el món del còmic valencià no ha notat que hi ha hagut un canvi de govern a la Generalitat.
–Què penseu de la presència, cada vegada major, de les dones en el món del còmic?
–M.C.: La presència femenina és molt actual. Això no vol dir que no hi haja hagut dones dibuixants, però no havien arribat a aquest mitjà perquè no els interessava o perquè el mitjà no les tenia previstes. Hi ha hagut actituds molt clares de dones que han volgut intervindre, i ho han fet amb una mirada pròpia. Això és molt important. Ara pràcticament hi ha la mateixa oferta femenina que masculina, o fins i tot jo diria que n’hi ha més!
–P.G.: Les dones s’hi han incorporat, i a més a més fent projectes molt personals, molt íntims, de les seues vivències, a partir d’interessos socials. I, a més, amb el convenciment que elles són autores, que no són treballadores d’una editorial. El plantejament ha estat progressiu, però el canvi és enorme: la dona participa en tots els aspectes socials i també en el món del còmic. En els anys 80 les dones que volien il·lustrar es dedicaven al llibre infantil. Ara s’han incorporat en tots els àmbits i amb un nivell molt alt, que supera el nivell mitjà dels homes.
