Tens 0 productes a la teua cistella
Dissabte passat, Miguel Poveda va tornar a València per a demostrar que la copla no és un gènere del passat. Assistir a aquest concert amb ma iaia —qui em va descobrir aquest univers sonor i em va ensenyar a posar-lo en valor— va ser el marc perfecte per a comprendre un repertori que va fer vibrar una platea completament pletòrica.
Durant dècades, la copla va arrossegar un estigma que la relegava a un gènere de segones o, com recordava Poveda sobre la seua infantesa a Badalona, a una música que s’escoltava d’amagat per a evitar l’escarni d’aquells que t’insultaven i et tildaven de “marica” pel simple fet d’admirar a La Pantoja o La Jurado. Aquesta paraula, usada llavors com una arma per a ferir la seua sensibilitat, era la realitat d’un temps on ell s’havia de tancar a la seua habitació perquè eixes cançons foren el seu refugi i la seua salvació. Així doncs, la tasca de Miguel Poveda ha estat vital per a la revaloració d’aquest gènere: ha sabut treure la copla d’eixe espai tancat per a donar-li una mirada artística actual i sobirana, fusionant-la amb el flamenc i el jazz sota la direcció de Joan Albert Amargós. Poveda ha convertit el que era el seu refugi d’infantesa en una de les joies de la corona de la nostra cultura contemporània.
‘Coplas del querer’: la gira d’un èxit compartit
El concert s’emmarca en la gira del 15è aniversari de Coplas del querer (2009), el disc més venut de la seua carrera i el treball que va marcar un punt d’inflexió en la música espanyola. Aquesta gira és una celebració i una reivindicació del valor artístic d’unes cançons que formen part de la nostra història. Amb una instrumentació renovada, però mantenint l’esperit del directe original gravat al Gran Teatre del Liceu, Poveda aborda el gènere des d’una gran sobrietat i elegància.
Dóna molt de goig veure un emplaçament tan impactant i cèntric com la Plaça de Bous de València plena a vessar per a acollir cultura i no per a fer bous; és un canvi d’ús que sempre il·lusiona. L’espectacle va arrancar amb la força tel·lúrica de Carmen Amaya. Des del primer minut, el públic va entrar en èxtasi. Entre ventalls que vibraven al ritme de ‘Ay mi Rocío’, Poveda va segellar el seu idil·li amb la ciutat parlant-nos en la nostra llengua: “Moltes gràcies, València!”. Amb una elegància que traspassa l’escenari, va reivindicar la vigència d’un gènere que ell ha reformat de la mà de Joan Albert Amargós, recordant-nos que hem de sentir-nos orgullosos de la nostra herència artística.
Per a l’artista, negar la copla és negar una part fonamental de la nostra identitat.
Aquest concert va ser un homenatge directe a figures com Concha Piquer, Gracia Monte, Rocío Jurado o Miguel de Molina, entre altres artistes.
El concert va transitar per moments de gran intensitat, com la interpretació de “La bien pagà” o el pas al flamenc amb “3 puñales”. Entre cançó i cançó, Poveda es va obrir al públic recordant la seua infantesa a Badalona, on la seua passió per aquest gènere era motiu d’insult: “ser de la Pantoja o la Jurado era de mariquites”. Per a ell, aquestes lletres van ser el seu refugi i salvació, una venjança que es va tancar simbòlicament quan va interpretar la cançó ‘A Ciegas’ per a la pel·lícula Los abrazos rotos (2009) d’Almodóvar.
L’apartat més compromés va arribar amb l’evocació de Lorca. Poveda va recordar l’estada del poeta a València el 1935, quan va estrenar Yerma al Teatre Principal i va escriure alguns dels seus sonets més cèlebres al Hotel Reina Victoria:
Tengo miedo a perder la maravilla
de tus ojos de estatua, y el acento
que de noche me pone en la mejilla
la solitaria rosa de tu aliento.Tengo pena de ser en esta orilla
tronco sin ramas; y lo que más siento
es no tener la flor, pulpa o arcilla,
para el gusano de mi sufrimiento.Si tú eres el tesoro oculto mío,
si eres mi cruz y mi dolor mojado,
si soy el perro de tu señorío,no me dejes perder lo que he ganado
y decora las aguas de tu río
con hojas de mi otoño enajenado.‘Soneto de la dulce queja (Sonetos del amor oscuro)’, Lorca.
De sobte, Poveda es va transformar en un narrador de memòries per a rescatar un episodi clau de la nostra història cultural. Va relatar com, després d’aquella estada a València, Lorca va marxar cap a Barcelona, on va coincidir amb Rafael de León. En aquell moment, el lletrista treballava en una peça destinada a Miguel de Molina que bevia directament de l’imaginari de ‘Verde que te quiero verde’. Segons va explicar l’artista, el mateix Federico no només va conéixer el projecte, sinó que va col·laborar activament donant apunts a la lletra de la que seria una de les composicions més cèlebres del gènere. Com a colofó d’aquest relat, Poveda va segellar l’homenatge al poeta granadí amb una interpretació visceral de la copla resultant: la mítica ‘Ojos verdes’.
D’altra banda, i no menys important, es va utilitzar l’escenari per a denunciar el genocidi a Palestina, mostrant un abanic amb una sandia i recordant que, més enllà de la política, es tracta de salvaguardar vides humanes.
Poques vegades s’ha vist a València un públic tan unànime en l’aplaudimentt. Miguel Poveda no només va oferir un concert; va donar una lliçó de com habitar la tradició des del rigor contemporani, demostrant que la millor defensa de la nostra cultura és, precisament, no deixar mai de cantar-la.
