Millor amb un somriure

Gonçal López-Pampló. Director literari del Grup Bromera i professor de Filologia Catalana a la UV

Al meu amic Josep, que sempre troba el gif adequat

Ara fa unes setmanes, algú –diria que un intel·lectual de renom– alertava de l’empobriment de la comunicació com a conseqüència de l’ús massiu de les xarxes socials (a les quals saó va dedicar, encertadament, el dossier del mes passat). Ja ho sabem, ja, que Twitter, WhatsApp o Facebook contribueixen tant a acostar persones com a allunyar-les, que estimulen el pensament únic en la mateixa mesura que obrin espais alternatius: les oportunitats que ofereixen només són comparables als riscos que comporten. Les xarxes socials han vingut per a quedar-se, de manera que convé orientar-les, dins de les possibilitats de cada individu i de cada comunitat, a l’obtenció del bé comú, a l’exercici del debat i, en conjunt, a la convivència democràtica.

També hi ha qui alerta sobre un possible empobriment del llenguatge. Si l’anterior era una qüestió essencialment sociològica, aquesta s’ha de resoldre des de la filologia i, en especial, des de la pragmàtica. Ja fa més d’una dècada que Francisco Yus publicà en l’editorial Ariel un bon treball sobre el tema, Ciberpragmática. El uso del lenguaje en Internet, en el qual abordava, amb una sòlida base teòrica, les característiques principals de la comunicació al ciberespai. Les coses han canviat molt des de llavors, però la idea bàsica és la mateixa: el llenguatge humà, complex i subtil, s’adapta a les necessitats i les condicions de cada situació comunicativa. La idea d’empobriment, des d’un punt de vista científic, sembla subjectiva i imprecisa; caldria parlar, més aviat, de transformacions. Que aquestes ens agraden més o menys són figues d’un altre paner. Les emoticones en són una mostra clara, de tot plegat: en mitjans que combinen elements del llenguatge oral amb altres del llenguatge escrit, les persones necessitem crear símbols que transcendeixen l’escriptura i incorporen la gestualitat. Així, l’emoticona ens serveix per a expressar les connotacions no verbals que, en un diàleg cara a cara, manifestaríem amb el rostre, per exemple.

Però la creativitat humana va molt més lluny i, d’un temps ençà, s’han popularitzat els anomenats reaction gifs (sí, el biaix anglosaxó d’Internet podria entendre’s com una mena d’empobriment, però avui no entrarem en això). Un gif no és una altra cosa que un arxiu d’imatge de poc pes i no molta resolució, que permet compartir fàcilment fotografies o animacions curtes. El reaction gif, així, és un vídeo breu amb què expressar les nostres reaccions en els correus electrònics, les piulades de Twitter o els WhatsApp. Es tracta d’animacions disponibles en webs com gifly.com, www.reactiongifs.com o www.reddit.com, sovint agrupades per temes, idees o sentiments. Alguns d’aquests gifs s’han fet populars en Twitter, per exemple, a l’hora de comentar o recrear algun assumpte d’actualitat, amb l’acidesa i l’humor que caracteritza bona part de la comunitat tuitera. Perquè hi ha coses que es diuen –o es reben– millor amb un somriure.

Article publicat al nº 413, corresponent a març de 2016. Ací pots fer-te amb un exemplar