Tens 0 productes a la teua cistella
La mort de l’artista de Mislata als 81 anys deixa un buit profund en la cultura contemporània. Recuperem la seua trajectòria des de l’arrel de l’Horta fins a les grans col·leccions del món, així com la mirada crítica que Saó li va dedicar en el seu Monogràfic 31.
Un adéu des de l’arrel de Mislata
L’escultura contemporània i la cultura valenciana han perdut una de les seues figures més universals i singulars. Miquel Navarro (Mislata, 1945-2026) ha traspassat als 81 anys a la seua casa natal de Mislata, envoltat dels seus éssers estimats i del seu company de vida, Rafa Marí. Guardonat amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques el 1986 i el Premi Internacional Julio González el 2008, a més de ser membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Fernando, l’artista deixa un llegat vastíssim que uneix l’arrelament a la terra amb la presència als grans museus del món, com el Solomon R. Guggenheim de Nova York, el Centre Pompidou de París, el Museu Reina Sofia o l’IVAM.
Com recordava el mateix artista, la seua vocació tridimensional va néixer a penes als deu anys, jugant amb l’argila que deixaven les riuades del Túria i l’aigua de les séquies a Mislata. D’aquell fang primigeni i del paisatge de l’Horta en creixerien les seues famoses ciutats modulars i una llarga carrera internacional. Malgrat haver exposat i viscut temporades a ciutats com Nova York, París o Brussel·les, Navarro mai va voler abandonar Mislata, afirmant amb la seua ironia habitual que en llocs com Chicago li oferien tallers, però que allí no hi havia buganvilles.
L’empremta urbana: de la «Pantera Rosa» a les ciutats modulars
La seua producció va transformar el paisatge urbà valencià a través d’icones com la Font Pública (1984), batejada popularment per la ciutadania com la Pantera Rosa, un canvi de nom que l’artista va celebrar com una vertadera adopció afectiva per part dels xiquets. Aquella peça, que li evocava les dutxes amb regadora al corral de la seua infantesa, va obrir camí a altres grans escultures públiques com El Parotet (2003), la colossal libèl·lula de metall de 46 metres que presideix la glorieta d’Europa.
Paral·lelament a aquests tòtems verticals, l’any 1973 va iniciar la seua sèrie de La ciutat, instal·lacions modulars de terra cuita, ferro, zinc o alumini on dialoguen l’horitzontalitat dels entramats urbans amb la verticalitat de les torres.
Miquel Navarro i el Monogràfic número 31 de Saó
La Revista Saó va mantindre un lligam estret amb l’escultor, al qual va dedicar el seu Monogràfic Núm. 31 l’any 2000 per analitzar en profunditat la seua trajectòria des de la crítica d’art i la literatura.
En aquelles pàgines, el catedràtic Kosme de Barañano explicava com Navarro traduïa el desordre de la metròpoli en un ordre poètic, traçant els eixos de les seues ciutats a la manera del cardo i decumanus romans per a fer créixer la construcció de manera orgànica. Per la seua banda, el crític Romà de la Calle abordava la categoria de relació en les seues propostes, destacant que els recorreguts visuals de l’espectador al voltant d’aquests entramats oberts són els que acaben de dotar de sentit l’obra.
En el mateix volum, Manuel Blanco reflexionava sobre com l’escultura de Navarro aconsegueix detindre el temps i alterar les escales reals, transformant xicotetes peces en habitatges i composicions en metàfores de metàpolis infinites. Així mateix, Josep Maria Yturralde el definia com un creador d’harmonies geomètriques que connectava la vitalitat primitiva amb la memòria d’antigues civilitzacions.
L’aspecte humà quedava palesat en la semblança de Manuel Muñoz, qui recordava els inicis difícils de Navarro quan va haver de vendre creïlles al Mercat d’Abastos de matinada per a pagar-se els estudis a Sant Carles, i rescatava la seua definició del luxe com un laberint d’horts recorregut per séquies amb molta aigua. Rafa Marí hi aprofundia en la dimensió eròtica del seu treball, on la presència de fal·lus i de formes genitals s’alça com una metàfora del poder, del desig i de la tensió constant entre la vida i la mort. Finalment, en l’entrevista realitzada per Emili Marín, el mateix Miquel Navarro es reivindicava com un treballador menestral de l’art i defensava la necessitat d’una escultura oberta a la percepció directa dels xiquets, capaços de mirar l’art des d’una puresa sense prejudicis.
La Casa-Taller i la memòria permanent
Pocs mesos abans del seu traspàs, a l’estiu de 2026, Navarro va veure complit un dels seus grans somnis amb la inauguració de La Casa-Taller de la Fundació Miquel Navarro al barri de la Moreria de Mislata. L’espai, un antic magatzem industrial rehabilitat de 980 metres quadrats, acull una donació de més de 400 obres entre escultures, dibuixos, fotografies i gravats.
Amb aquest gest, l’artista va voler garantir que la seua producció es conservara unida en el mateix lloc on va ser concebuda, oferint una lectura coherent i viva del seu treball per a les pròximes generacions.
