Miquel Navarro, un luxe senzill

El valencià Miquel Navarro s’ha convertit durant les últimes dècades en una de les referències inevitables de l’escultura, i no sols d’aquesta part del món, ja que ha repartit les seues fonts i altres estilitzades construccions per una infinitat de places i jardins d’un ampli ventall de països. Jo crec que hi ha una frase que el defineix: «Per a mi un luxe és un laberint d’horts travessat per séquies amb molta aigua». La digué a María José Muñoz Peirats, en una entrevista publicada pel diari Levante l’any 1988, quan ja s’havia convertit en una figura indiscutible de les arts plàstiques, malgrat tenir sols 43 anys.

L’entrevistadora li preguntà si havia tingut somnis luxosos durant la infantesa. Ell responia: «De xiquet no recorde haver somniat». I a continuació oferia la seua definició hortolana, d’arrel àrab, del que és un luxe. I precisava el punt pràctic de parlar d’un hort i no pas d’un jardí, que és una visió de luxe més purament estètica, sense els fruits d’un hort, que es poden menjar i vendre.

Navarro va nàixer a Mislata l’any 1945, i avui conserva en l’expressió, en la mirada dels seus ulls una mica perduts en l’horitzó, l’aire naïf que té tota la seua obra, feta de fonts i de ciutats, de construccions i d’esvelts brolladors d’aigua. La seua infantesa es va desenvolupar envoltada d’horta. El paisatge marcat per les séquies i pels trens de la línia Llíria-València va impregnar la seua imaginació on encara es pot descobrir en les seues escultures, en les seues fonts, en la complexitat lineal de les seues ciutats, les visions d’un món infantil d’horts recorreguts per séquies i creuats per les vies del tren, on, de tant en tant s’alça, alta i prima, una xemeneia. Aquest gran escultor va viure una infantesa marcada per les dificultats econòmiques i va mostrar una sorprenent tenacitat en superar-les per tal de seguir la via de creació artística que s’havia fixat.

Son pare, dedicat al comerç de productes agraris, va morir quan Miquel tenia sols dotze anys, i la família —sa mare, un germà i ell— van patir serioses dificultats. Poc després es va haver de dedicar a vendre creïlles en la parada d’un amic de la família, al mercat d’Abastos de València. Aquest treball li permetia pagar-se els estudis a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, però l’obligava a aixecar-se cada matí a les quatre. Els mobles i la ceràmica van ser algunes de les ocupacions posteriors per tal de finançar la dedicació a l’art.

Fins a una època relativament recent, Navarro no aconseguí poder viure de l’activitat artística, però d’aleshores ençà ha fet una cursa meteòrica, ja que el 1990 fou el primer artista valencià a fer una exposició a l’IVAM, amb la imponent Minerva paranoica a la porta. Aquesta escultura va fer llavors una mena de singular parella amb la conegudíssima Pantera Rosa, com ha estat definitivament batejada pel poble de la ciutat de València aquesta oficialment anomenada Font pública, de 1984. El Premi Nacional d’Arts Plàstiques, el 1986, li arriba com a un important reconeixement quan la seua fama ha recorregut el món. «Miquel Navarro es un creador en el más amplio sentido del término. Su obra destaca por su originalidad y exige una respuesta activa por parte de quien la contempla, sin dar ninguna oportunidad a la indiferencia o al olvido». Aquestes mesurades paraules no són d’un crític d’art, sinó del president de la Generalitat Valenciana, Eduardo Zaplana, en el pròleg al bellíssim llibre, escrit per Kosme de Barañano, que va editar, dedicat a l’escultor de Mislata, el Consorci de Museus de la Generalitat. S’ha de destacar que, igual que Manuel Valdés, Navarro ha rebut el reconeixement dels polítics i les institucions, amb independència del seu color, cosa que no sol ser fàcil en aquesta terra.

És Barañano qui cita Mallarmé i el seu Coup de dés per definir l’estratègia urbanística de Navarro. I això és una manera de dir que les organitza segons se li acudeix, però seguint unes especials regles d’horitzontalitat i verticalitat.

Les ciutats de Navarro són potser la seua via de creació més personal, i estan més enllà de la mera figuració per trascendir-la cercant el camí oníric dels somnis que —segons confessa— no va tenir durant la infantesa. Aquestes ciutats tenen una arrel a ciutats contemporànies o antigues, però pateixen una mena de metamorfosi en camí cap a un ideal de ciutat fantàstica que sols trobaríem en H. P. Lovecraft o el singular Edgar Allan Poe de La narració d’Arthur Gordon Pym.