Mirant avant amb ira

El Tossal, un dels epicentres turístics de València

L’accelerada turistificació que viu València –i com València, tantes altres ciutats, pobles i comarques– genera una estupefacció creixent entre els seus habitants. Cada vegada se senten més veus que manifesten la seua estranyesa en passejar pel barri del Mercat o per segons quines parts del Cabanyal, com si aquells carrers, que un dia els van pertànyer, ja no foren seus. Al mateix temps, proliferen comptes de xarxes socials dedicats a divulgar fotografies, gravats i pintures que revelen com eren els espais urbans fins no fa tant de temps. Fins i tot À Punt va emetre un programa a propòsit, «Ciutats desaparegudes».

La pèrdua de la ciutat de tota la vida s’ha convertit en una mena de tòpic elegíac del nostre temps. «Se canta lo que se pierde», diu un vers tan famós com encertat d’Antonio Machado. I el que es perd, per damunt de tot, és la joventut. Calcule que no m’enganyaré si dic que aquella ciutat d’abans, estimada i esvaïda, és l’escenari d’aquell temps vital. Dit d’una altra manera, els joves no tenen a penes passat, no han pogut acumular memòria cívica, i tan sols poden intuir-la en les paraules dels seus majors i en un cert sentit de col·lectivitat. Els meus estudiants actuals, vint anys més joves que jo, no poden enyorar un Café Lisboa lliure de turistes i ple de vida ciutadana, perquè no l’han conegut. Jo sí, i el puc evocar com el Lisboa «de sempre». Les persones que tenen vint anys més que jo em diran que el Lisboa «de veres» era «el seu», aquell en què les tertúlies literàries animaven la nit del Carme, més arruïnat però més autèntic llavors que ara. Igualment, si a mi m’entristeix la desaparició de les espardenyeries que envoltaven la plaça del doctor Collado, i d’altres negocis tradicionals que han sucumbit des del Trenc fins a la plaça de la Reina, el meu iaio, seixanta-cinc anys major que jo, trobava a faltar les orxateries, pastisseries i xocolateries que, durant la seua infantesa, omplien aquells carrers, un paisatge ignot per als meus pares i per a mi.

La ciutat es transforma inexorablement, per molt que nosaltres, arrapats al temps que fuig, intentem fixar-la sense horitzons de vellesa. Per això és important no caure en determinats paranys quan ens queixem pels canvis que –entre altres– el turisme imposa. La nostàlgia pot ser una bona aliada si va en companyia d’altres sentiments que mouen a l’acció. I és acció el que necessitem: per descomptat, en la València prèvia a l’esclat turístic hi havia potencialitats ara frustrades. Per exemple, una consciència col·lectiva sobre el present i el passat, basada en uns espais simbòlics on acumular experiències significatives. Uns espais dels quals, a hores d’ara, s’ha expulsat la vida veïnal.

El que hi ha en joc té una dimensió espectacular i global. Perquè ja no es tracta de preservar alguna cosa de la ciutat que fou, sinó de construir el que serà en el futur. València, Barcelona, Màlaga, Nova York, Florència, Kyoto… No farem res a força de laments i records, sinó de decisions polítiques valentes i conscients –des del nostre vot fins a les renúncies personals–, perquè el turisme no és més que una de les moltes manifestacions del capitalisme global, voraç i implacable, que amenaça la humanitat sencera amb una emergència climàtica desbocada. No n’hi ha prou amb la melancolia: potser és el moment de mirar avant amb ira.

Revista 496. Novembre 2023.