La revista degana en valencià

Mirar

09/07/2019

I

Mirar és condició de l’humà, qui sap si de les constituents; àdhuc, avantsala del llenguatge, el dir d’allò que m’envolta. Primigènia característica, gens consecutiva, ans fundadora del gran salt, de les que el va fer possible, segur. L’escopofília selectiva que ja deixava lluny de si les coses que tardarien a ser anomenades i, en canvi, acollia les guardades al calaix dels filferros amb què es construiria la diferència generadora i essencial, la bàsica carcassa, calessa de la nova espècie, malaguanyadament tan cega.

És més complicat, de fet, tenir cura del mirar que del dir, resulta bastant menys controlable. La seva presència gairebé sempre és ostensiva i tendeix a ocupar, amb pretensió possessiva; fins i tot quan es mostra, aparentment, respectuós, lleuger, quan sembla fer-ho des de la més pregona timidesa, i no pot deixar de ser colonialista de mena, subjugant i aclaparador, totalitzant, d’una contundència que les paraules es resisteixen a reproduir, si no és des d’una posició de poder prèvia, que al mirar no li costa gens tenir.

Des de l’Eclesiastès (Déu féu el món amb número, pes i mesura) i Sant Isidre (Suprimeix de totes les coses el número i tot s’extingeix) es reconeix la capacitat dels números per endinsar-se en els terrenys dels déus, regirar i escodrinyar els eixos de què estan fetes les seues morades, i si bé és cert que va ser l’ull de vidre Hubble qui ens va mostrar l’extensió de llurs prats, varen ser les passes de Cantor qui, modificant el concepte aristotèlic d’infinit en potència, ens va ensenyar, sobre el full en blanc i amb els números i prou, la grandiositat de les seues dimensions, per bé que entre Ptolomeu i Newton -Copèrnic, Galileu (L’univers està escrit en llengua matemàtica), Brache, Kepler (Les matemàtiques constitueixen l’ordre de la naturalesa)- semblàrem corpresos d’allò que els cels nocturns ens podien desvetllar, si miràvem, fins que els matemàtics de l’emperador (Nicolas de Condorcet, Antoine Laurent de Lavoisier, Jean Sylvain Bailly, Joseph-Louis Lagrange, Gaspard Monge, Jean-Baptiste Delambre, Claude-Louis Berthollet, Adrien Marie Legendre i Pierre Simon de Laplace) ordenaren la mecànica celeste, amb els números.

La gent s’agafa l’Epifania, si el jorn acompanya, quasi com un dia pasqual, empesos segurament per la fascinació que encomanen els nins amb l’arribada dels Reis. I així s’inicia un altre cicle, el de la vida renovellada cap a la llum, que tanmateix haurà de travessar encara la Quaresma, darrera penyora a pagar, preludi de la nit cristiana més llarga, la del divendres sant, però en aqueixes alçades de primavera la majoria dels humans ja estan amb el cap posat al xai que enfornaran per celebrar la resurrecció, la gran festa dels pobles, el blat recollit i l’arca domèstica ben llustrosa, amb la promesa del descans, també, ben merescut.

Europa eren les cendres romanes, lentament extingides en setze segles, a occident el IV, a orient el XV. El caliu restant i central, l’anomenat Sacre Imperi Romanogermànic, entre el XIII i el XX, dels Habsburg, de la dieta dels Augsburg, luterana i calvinista, que podríem considerar hereu de les despulles, no va saber conservar la darrera espurna, que la primera guerra mundial va apagar definitivament. I la segona guerra mundial va escampar-les, segellant així la impossibilitat d’una entesa futura entorn d’una nova fogaina. Això de l’euro, francament, no deixa de ser un posat efímer, si ho comparàvem amb les legions romanes, i els seus deixebles. Ubi sunt.

La idea d’Europa és una cosa, contràriament a allò que ara es ven, molt vaga i difusa. A Florència, recorde, l’any 1985 qui ens ensinistrava en l’art del guió, posava els límits llurs als Pirineus, i ho deia francament, sense cap ressentiment. Berlín, o París, Viena o Moscou, Londres per descomptat, hi eren, però Madrid no. A la casa on habitava de primeries, devora l’Arno, l’amic croat Helije ni es mirava l’hoste malasià, Abu Bakar. No exisitia. El racisme, que poc després va esclatar amb tanta cruesa a la guerra dels Balcans, el vaig poder palpar en visitar-lo a Split, l’any 1989. Havia fet bodes sordes amb una dona que no era de la seua ètnia i la tenia, de fet, amagada a les mirades forasteres. No la vàrem conèixer. Europa fou romana. La resta és, malgrat tot, literatura. 1994, Euroquè?

La casa de l’Arno, crec haver-ho dit en altre lloc, era d’un especialista en Raimundo Lulio, i així me l’anomenà quan jo em vaig presentar com a català de València, amb vint-i-quatre anys a les costelles i ignorant d’aquest pare de la prosa catalana, i ara, trenta anys després, si ho pense, se’m fa un nus a la boca de l’estómac en comprovar que som on érem, en un suposat Estat capaç d’amagar tot quant sone poc espanyol, fins i tot als cappares d’Europa. Sords de l’Avern.

Si bé ho miràvem, la passejada de dia 11 de gener de 2015 pels carrers de París no deixa de ser l’evidència d’una clausura que bé dura en el temps i que res no sembla poder alliberar: la de la idea d’una Europa distinta d’Àsia o Àfrica. Perquè si no, com s’explica que els confrares no es posen a caminar si la mascletada no és a ca seua, mentrestant a Nigèria o al Pakistan plouen cendres d’innocents?

Abans dels grecs, es diu, tot era mite, i fou la paraula, el logos, la cosa que va fer a la tribu ciutadans, amb més o menys consistència, una mica difusa encara en el món de les idees, per a Plató, ja més de peus en terra, però cec a qualsevol contradicció que es pogués plantejar en el disseny dels éssers, en el cas d’Aristòtil, i així fins arribar als segles dels voyeurs, XVI i XVII, que s’entestaren a mirar el cel i les coses per tal de recrear-los, més enllà dels noms, en el bressol dels números, i així hem esdevingut quadrícules que pasturen el cosmos, fins d’orella, atents a la brama del mercadeig estel·lar.

Hi ha zones al planeta que mai no deixaran de ser conseqüència d’algun estat anterior, on la gent s’ha atansat històricament –en els darrers dos-cents o tres-cents anys- i ha trobat el lloc on constituir-se en grup, són les parts de la terra on la barreja no és vista com una modificació de res, precisament perquè aquella és la seua condició de possibilitat. En canvi, hi ha altres zones, i ca nostra, la vella Europa, però també Àfrica o Àsia, àdhuc Oceania, parcialment, en són un exemple paradigmàtic, on la gent, de tant de temps que és idèntica, veu amb ulls gens indiferents l’altre divers, li és sobrer, i qualsevol mesura d’integració aparent no és més que una més o menys fracassada opció assimilacionista que tard o d’hora acaba esbotifarrant les costures que pretenien esborrar: l’evidència de la dualitat indissoluble. I aleshores sonen totes les alarmes i hom torna a copsar com de pròxima ha estat sempre l’escletxa de la separació entre pretesos iguals, veïns, a més a més. És el moment perquè els confrares es passegen per les capitals d’Occident, caminada prèvia de les desfilades de les esquadres militars.

Dante Aligheri, Francesco Petrarca i Giovanni Boccaccio, entre els segles XIII i XIV, representen la màxima expressió en matèria literària, que és tant com dir cosmovisió del món des de la ficció, però des de la més absoluta observació de les coses, també, prerenaixentista, i Nicolàs Copèrnic, Giordano Bruno i Galileu Galilei, entre el XVI i el XVII, la científica, altre cop amb la mirada com a eina que copsa la realitat, i uns i altres són la darrera condició de possibilitat de l’home des del catolicisme, que traspassarà l’opció de seguir sent al protestantisme, que s’ho mirarà tot ja des de les altures. I fins ara.

La gasiveria t’aparta del món, molt més que cap altre pecat, perquè et pela per dins, com els verms els ous d’estruços al capvespre, i només t’acaba quedant la corna del porc en què t’has convertit, incapaç de compartir res, ni el lloc on ets i les vistes del paisatge, menys encara la vida de què t’has desposseït i mors tot sol, clar, i alerta al dimoni, no s’endugui l’ànima low cost.

L’egoisme té cura si mudes de pell, si t’agafa de posar-te en el lloc de l’altre i n’aprens d’observar cabalment de què són indicis llurs mirades, llurs absències, i copses el fred de l’entorn més extern i el tornes caliu a l’abast; si en saps d’acomiadar-te de la reunió el temps suficient perquè hom cesse en les pertorbacions i fas de la teua eclíptica un camí excèntric i inclinat, que evite al màxim les topades amb els habituals; si esdevens, al capdavall, un cometa portador de noves.

L’univers és un teixit dinàmic d’espessor canviant bastit de nusos tensius d’impacte variable, des de les tènues influències dels espais aparentment no massius, fins a les intenses zones col·lapsades dels forats negres (que no són altra cosa que maromes que uneixen parts de textures diverses, universos distints), passant lògicament per tots els intervals coneguts de massa; i com qualsevol mòbil vibra d’entropia i s’acreix amb la variable temps, més aïna seguint les regles del caos. La col·lecció de teles vesteix l’existent.

En gairebé tot, la totalitat de les coses es comporta com una ona que ens retorna, tard o d’hora, canviades, les posicions de sortida, des dels elements minerals que assaonen el sòl de la taigà menats pels fidels salmons, fins a les fumaroles d’hidrogen que graviten majestàtiques a l’aguait d’una enèsima oportunitat de quall, sense oblidar, clar, l’estabilitat cíclica –per a la nostra mesura del temps- de la mecànica celeste que, a ca nostra, es resol en aqueixa subtil regularitat en què ens manlleva i ens dóna cada sis mesos la possibilitat de viatjar ara envers la llum, ara envers la nit, i permetre’ns, així, un balanceig de bressol entre la vida i la mort, suau i imperceptible, amb prou feines sinuós, de tan esprimatxat que es mostra de perfil.

Ha d’haver vides breus, contrastos que inflen les aparences d’altri.

Les persones resultem tan breus si ens comparàvem, per exemple, amb una bossa de plàstic del Consum, que costa de creure’s les coses assolides, en ciència o en filosofia, en art o en enginyeria, en la ficció o en la realitat més esfereïdora, i per això ens convé no deixar de sorprendre’ns del blau d’un cel de gener o de la rodonesa d’una gota d’aigua, perquè ens han precedit de lluny i hi seran encara una llarga estona després del nostre interval.

És possible que el món, fins on arriba la nostra comprensió llur, siga, exactament això, com ja deia Wittgenstein, el límit del nostre coneixement, per bé que des de la geometria lineal euclidiana, encara visible en Newton, hàgem assolit el regne de les formes i els números, quasi insondable, del càlcul, però sempre ens quedarà el regust amarg a la boca de saber-nos sotmesos al refugi, mentrestant la vida s’esdevé al defora, cosa que aprenguérem amb Nietzche, tot i que guaitem i escodrinyem les coses de la terrassa per entendre i explicar què som i què fem aquí, amb més o menys fortuna, emprant tots els recursos disponibles a l’abast en cada moment i, malgrat que la nostra experiència d’aquell s’eixampla, que mai basten per fer-ne un dibuix complet que afite els marges. És possible.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top