Mishima, una vida en quatre capítols

Imatge de ‘Mishima: A Life in Four Chapters’ (Paul Schrader, 1985).

Yukio Mishima va ser l’autor més famós del Japó. A la seua mort, va deixar una obra formada per 35 novel·les, 25 obres de teatre, 200 contes curts i 8 volums d’assaigs. Tant la seua vida personal com artística i els seus treballs han estat seguits de ben prop pel públic en general arreu del món.

La pel·lícula de Paul Schrader Mishima: A Life in Four Chapters (1985) és un dels biopics més poc convencionals que podem trobar al cinema nord-americà i, alhora, una de les millors propostes cinematogràfiques de les darreres quatre dècades sobre un escriptor i la seua obra. En aquest film, Schrader compon un collage complex i visualment impecable al voltant de l’afamat i controvertit autor japonés, interpretat per Ken Ogata. A través d’aquesta estructura fragmentada, el director investiga la profunda agitació personal de Mishima, així com les contradiccions d’un home que buscava trobar una harmonia entre l’art, la societat i ell mateix.

D’entrada, la premissa del guió, coescrit pel mateix Paul Schrader i el seu germà Leonard, sembla senzilla. Al llarg de l’últim dia de la vida de Mishima, quan va cometre seppuku en públic, la pel·lícula ens mostra la seua trajectòria vital mitjançant flashbacks. No obstant això, el relat no es limita a la recreació cronològica dels fets, sinó que es mescla amb evocacions més personals i simbòliques que reflecteixen amb major sinceritat el seu pensament ideològic. Per aconseguir-ho, Schrader utilitza tres estils visuals ben diferenciats: en blanc i negre, presenta els anys formatius de Mishima, des de la infantesa fins a l’edat adulta; en colors brillants, recrea esdeveniments de les seues novel·les més conegudes, com La casa de Kyoko, El pavelló d’or i Cavalls desbocats; finalment, amb un color més realista i versemblant, filma el transcurs de l’últim dia de la seua vida.

En aquest sentit, Mishima va ser plenament conseqüent amb el seu pensament conservador i, aquell dia, va validar en la seua ment tant la seua vida com la seua obra. Com a tradicionalista fervorós que creia en el codi dels samurais, va arribar a formar un exèrcit privat de seguidors devots a l’Emperador japonés. Així, el 25 de novembre de 1970, acompanyat de quatre joves, es va dirigir al quarter general d’un regiment de l’exèrcit japonés, va prendre com a ostatge un general i va exigir adreçar-se a les tropes reunides. Tot seguit, davant la indiferència dels soldats, va portar a terme el ritual del seppuku, culminant el seu ideal de vida i sacrifici.

Tot i que la visió de Schrader sobre Mishima puga semblar poc ortodoxa, la realitat és que difícilment es podria imaginar una millor aproximació cinematogràfica a aquest personatge. En efecte, el director tenia material potencialment sensacionalista amb què treballar, però va optar per un enfocament que evita el simple relat biogràfic i, en canvi, explora la dimensió artística i filosòfica de l’autor. Aquesta decisió li permet aplicar tocs estilístics que concorden amb la figura d’un home obsessionat amb la noció de bellesa. Al mateix temps, el resultat és un retrat profundament respectuós i ric d’un individu complex i turmentat.

De fet, al llarg de la seua trajectòria com a guionista i director, Schrader sempre ha sentit fascinació per personatges aïllats i en conflicte amb el món que els envolta. En els seus guions per a Taxi Driver o Raging Bull, per exemple, els protagonistes es preparen per a l’enfrontament: Travis Bickle, acumulant un arsenal d’armes, o Jake LaMotta, assajant un monòleg abans d’una actuació. De la mateixa manera, en Gigoló, el personatge interpretat per Richard Gere es prepara meticulosament per a seduir dones.

En aquest context, Mishima esdevé el prototip perfecte del personatge alienat que tant interessa a Schrader. Primer, està el xiquet, separat de sa mare i criat en captivitat per una àvia possessiva que no el deixa eixir a jugar. Després, l’escriptor, que cada nit torna al seu escriptori per a escriure en un aïllament quasi monacal. També hi ha l’home públic, uniformat i defensor del codi Bushido, que interpreta el paper de militar dins del seu propi exèrcit. Finalment, l’últim dia de la seua vida, Mishima es presenta com un home meticulosament preparat per a la seua mort, envoltat dels seus seguidors, vestit cerimoniosament i a punt per a complir el seu destí amb serenitat. En aquest punt, el seu art, la seua vida i la seua obsessió arriben a una sincronia total.

D’altra banda, Yukio Mishima va ser un artista que, possiblement, va viure més a través de la imatge que projectava al món que no del seu dia a dia. La seua devoció pel seu ésser performatiu transcendeix cultures i societats, tant la japonesa com l’occidental, i qüestiona com entenem l’art i la identitat. No obstant això, més enllà de la seua façana curosament construïda, es revela una persona trencada i profundament aïllada.

Per tot això, Mishima: A Life in Four Chapters és una obra mestra en la seua capacitat d’explorar el personatge sense jutjar-lo. Paul Schrader evita caure en discursos morals sobre la tragèdia de la seua mort o la possible pèrdua del seu talent. En canvi, intenta comprendre Mishima des de la seua perspectiva subjectiva, abordant temes com la purificació a través de la violència, la negació sexual i l’expressió artística com a motors de la seua existència. Així, Schrader aconsegueix fer una de les biografies més singulars i cinematogràficament captivadores mai realitzades sobre un escriptor. Al bastió de l’art i la serietat intel·lectual que és aquesta pel·lícula, el director s’enfronta al problema Mishima i ofereix una resposta fascinant mitjançant una realització cinematogràfica extravagant i, alhora, profundament reflexiva.