La revista degana en valencià

Missa en la televisió pública? Per què no?

17/08/2021

Per raons d’edat i de salut, m’incloc entre el grup de persones a les quals la covid-19 ha obligat a restringir la seua presència en espais tancats, fins i tot ara que sembla que, entre el procés de vacunació i la disminució dels contagis, comencem a albirar el final d’aquest llarg túnel. Si a les raons exposades d’edat i salut afegim la meua condició de creient i practicant, serà fàcil entendre que he hagut de recórrer a la TV per a complir amb les meues pràctiques religioses dominicals. I si, a tot el que he dit fins ara, hi afegim la meua condició de valencianoparlant desitjós que les celebracions de la meua fe puguen expressar-se en la llengua que utilitze habitualment, serà fàcil deduir que he valorat i celebrat que la televisió pública valenciana, és a dir, À Punt, haja oferit aquest servei tots els diumenges des que va començar la pandèmia i les seues restriccions consegüents.

Per això la meua perplexitat, i també la meua indignació, quan en el transcurs de la celebració d’avui mateix, festivitat del Corpus, hem sabut que fins ací hem arribat! La nostra televisió pública ha dit que, com que s’acaben les restriccions, s’acaben les retransmissions. Coincidisc amb el que ha expressat el sacerdot que regularment ha oficiat durant quinze mesos l’eucaristia retransmesa des d’À Punt: gràcies a la nostra televisió pública per haver tingut la sensibilitat d’oferir aquest servei a les persones que per edat, salut i les circumstàncies conegudes no haurien tingut la possibilitat de seguir la missa, i a més en la nostra llengua, si no haguera estat per aquest mitjà; però també ens preguntem amb ell per què no ha dʼestar en circumstàncies normals aquest servei que demanen molts ciutadans i ciutadanes que amb els seus impostos també ajuden al manteniment d’aquest mitjà públic.

I ací em tem que entrem en un debat que des de fa temps es produeix al si de la nostra societat i que, en la meua modesta opinió, es planteja en termes equivocats. M’explicaré. Encara que quan aquest debat es va iniciar se solia argumentar que les manifestacions de fe (com una missa en aquest cas) no cabien en un mitjà públic «ja que estem en un estat laic», crec que avui en dia aquest argument ja no s’utilitza perquè, com reconeixen fins i tot els més convençuts laïcistes, no és veritat que estem en un «estat laic» sinó en un «estat aconfessional», que no és el mateix com tots podem comprendre. És cert que podríem estar en un «estat laic», però els pares de l’actual Constitució Espanyola (que, agrade o no, és la que hi ha) van optar per la fórmula de lʼ«estat aconfessional», que és aquell en el qual l’Estat reconeix el fet religiós (article 16.1) sense adherir-se a cap religió i, per raons sociològiques, té en compte les creences de la societat (article 16.3).

I, des d’aquesta constatació innegable (estat aconfessional, no estat laic), arribem al moll de la qüestió. Per què una missa en una televisió pública? Precisament perquè és pública. La titularitat és de l’Estat o d’una Comunitat Autònoma (com en el cas d’À Punt), i per aquesta titularitat en el si d’una societat plural, des del coneixement que una part de la societat demana aquest servei, els poders públics per raons de bé comú han d’esforçar-se per donar resposta a aquesta demanda.

És cert, i no ho negarem, que hi ha molts ciutadans que per diverses raons (no són creients, són laics, fins i tot són antireligiosos) poden discrepar i manifestar la seua oposició públicament. Estan en el seu dret a manifestar-ne oposició, però ¿tenen dret a impedir que es preste aquest servei demandat per un altre sector de la ciutadania? Crec sincerament que no, que una cosa és manifestar la teua opinió i una altra tractar que la teua siga la que s’impose.

Per què amb els diners dels meus impostos s’ha de subvencionar una cosa amb la qual jo no estic d’acord? Aquest sol ser l’argument que s’expressa per a manifestar l’oposició a la presència del fet religiós en un mitjà públic de difusió. Com, evidentment, la majoria de persones que s’oposen a la presència del fet religiosos en un mitjà públic solen ser bastant raonables i comprensives, s’argumenta que «qui vulga una missa en la televisió, que se la pague». I ací crec jo que és on està, dit siga amb tots els respectes, el major dels errors.

En una societat plural com la nostra, hi ha partidaris de les festes de Moros i Cristians i també, encara que pocs, contraris a elles; hi ha partidaris del Carnestoltes i persones que el detesten, hi ha aficionats al futbol o a l’esport en general i altres a qui no agrada gens l’esport. ¿Fora lògic pretendre que, si no m’agraden els Moros i Cristians, el Carnestoltes o l’esport, amb els diners dels meus impostos no se subvencionara cadascuna d’aquestes activitats? ¿Podria exigir que amb els meus impostos no se subvencionaren les comparses i festes del meu poble perquè a mi no m’agraden? Podria un ciutadà al qual no li agrada el futbol, el bàsquet o l’handbol, exigir que amb els seus impostos no es retransmeteren partits o les fastuoses i festives celebracions amb què són acollits els nostres esportistes quan tornen després d’haver aconseguit algun trofeu important?

Si en una societat moderna només pogueren les Administracions Públiques subvencionar aquelles activitats que conciten adhesions unànimes, hauríem de convenir que més enllà del dret a vestir-nos, alimentar-nos, cuidar-nos i educar-nos (per citar coses que se suposa que són de general admissió) pràcticament no es podria subvencionar o donar espai a gairebé cap activitat. Les Administracions Públiques, amb els diners de tots, subvencionen activitats que demana la ciutadania, fins i tot sabent que no tota la ciutadania comparteix aquesta demanda. I, si no actuaren així, dedicant-se només a allò que té un consens social unànime, ens ficaríem en un vesper de difícil eixida. Les Administracions Públiques, per raons de bé comú, subvencionen activitats que demana la ciutadania, i entre tots solidàriament les paguem amb independència que ens agraden més o menys.

Senyors dirigents d’À Punt: gràcies pel servei que en temps de pandèmia han prestat a la comunitat cristiana de la nostra terra. Però, per raons de bé comú, exigim que aquest servei es mantinga més enllà de les actuals circumstàncies que actualment l’han propiciat. I això ho demanem perquè és una televisió pública on tots han de cabre. Sí a la missa en À Punt!

Inscriu-te al nostre butlletí

Top