Misteri albanés

24/07/2019

Indagar és cercar en coneixement d’alguna cosa. Un concepte que ens mena a escorcollar i explorar per tal de resoldre el misteri d’allò ocult, fosc i amagat, i explicar el secret sols reservat, en principi, als iniciats. Són aspectes que caracteritzen el cinema de misteri i, per descomptat, les pel·lícules del gènere fantàstic, que engloben el moviment irrealista, les atmosferes gòtiques, les històries sobre el mal i el cinema d’elements estranys i inexplicables, entre d’altres. En aquesta frontera difusa cal situar l’òpera prima The invocation of Enver Simaku, del realitzador valencià Marco Lledó Escartín (Alacant, 1984), format a la Facultat de Belles Arts de València i a l’Escola de Cinematografia i Espectacles (TAI) de Madrid. Ha dirigit la producció de més de 20 curtmetratges i actualment és el fundador, amb Maria Santolària (València, 1981), de la productora valenciana Pegatum Transmèdia, entitat que és al darrere de la producció d’aquest film, present en el passat Festival de Cinema Fantàstic de Sitges en la Secció Oficial Noves Visions, on va ser nominat a millor llargmetratge de ficció, i en la secció oficial de Nocturna Madrid 2018, on va aconseguir la menció d’honor del jurat.

The invocation of Enver Simaku és el primer film de l’Estat espanyol que es roda a Albània, on han participat més d’un centenar de persones en aquest projecte de la menuda, però ambiciosa, productora valenciana. A més de les localitzacions a la capital Tirana i al sud d’aquest país balcànic, cal afegir el rodatge a les poblacions valencianes d’Elx i Santa Pola al Baix Vinalopó i de Bigastro al Baix Segura.

L’obra arranca dels fets que van ocórrer a Albània, al febrer de 1997, sis anys més tard de la descomposició del darrer estat comunista d’Europa, amb les terribles conseqüències d’unes morts inexplicables, entre les quals hi és l’esposa de Julien, el narrador del film. La indagació, vint anys més tard, que empren Julien per trobar una explicació coherent als fets passats és l’eix central de la trama, amb una tècnica de recerca que utilitza diferents materials que s’acoblen en una sort de continuïtat, a partir de la filmació d’un fals documental sobre els esdeveniments que s’investiguen. Dificultats que el pols narratiu de Lledó, amb el suport de la impecable fotografia de Maria Santolària i l’eficaç edició de Sergi Dies, han superat amb escreix.

Marco Lledó, autor també del guió, ha realitzat una obra de mestissatge entre diversos gèneres, com ara el polític –amb la denúncia de la repressiva policia secreta de la Brigada Contraparanormal de la Sigurimi, creada per l’antic dictador comunista Enver Hoxha– i el cinema fantàstic, deutor principal de la trama, amb els éssers demoníacs i del més enllà al voltant del kukuth, una troballa ben original entre el mite i la religió, amb els seus vidents, l’assassí en sèrie, els posseïts i tota la parafernàlia del mal. No és fàcil encaixar tots aquests temes d’una forma versemblant amb la galeria de personatges que li són propis en una trama consistent que mantinga l’atenció i la inquietud de l’espectador des de la primera seqüència fins el final. Aspectes que confereixen un interés més que notable a aquesta òpera prima de Marco Lledó.

Article publicat al número de juny 449