Mite, religions i art: Sant Gabriel, missatger de Déu

26/05/2020

Aquest any 2020, el Museu de Belles Arts de Gant (MSK Gent, Flandes, Bèlgica) dedicarà una gran exposició a Hubert i Jan van Eyck, autors d’una de les obres més reeixides en la història de la pintura, l’Adoració de l’Anyell Místic, Retaule o Políptic de Gant (c. 1432), recentment restaurada. Entre els personatges de l’obra destaca l’arcàngel sant Gabriel, figura bíblica que molts dels glossadors de l’exposició no identifiquen adequadament i substitueixen el nom pel funcional «de l’Anunciació» o, pitjor encara, per l’inadequat «àngel de la guarda».

Fins a l’any 1970, el santoral incloïa l’arcàngel sant Gabriel en el mes de març, el 24 de març. I amb certa lògica, ja que si la festa de l’Encarnació se celebra el dia 25 el viatge a la terra del celestial anunciador bé que podria commemorar-se el dia anterior. Però, la reforma litúrgica decretada aquell any pel papa Montini, Pau VI,[1] va establir que la celebració de tots els arcàngels (el justicier Miquel, el missatger Gabriel i el sanador Rafael)[2] s’agruparen[3] el 29 de setembre.

 

 

Un missatger compartit

 

En les tres religions «del llibre» (referit a l’Antic Testament), la jueva, la musulmana i la cristiana, es reconeixen uns genèrics «àngels»,[4] però no serà fins al llibre del profeta Daniel (s. II aC) que un parell d’àngels principals o arcàngels ja figuren amb nom propi: Miquel (10:13)[5] i Gabriel[6] (8:16 i 9:21).

La tradició jueva fa protagonista Gabriel en quasi tots els episodis angèlics importants de la Bíblia, i sovint com a missatger de Déu, de manera similar a Hermes en la Grècia clàssica, respecte de Zeus; o, a Roma, Mercuri pel que fa a Júpiter. També per als musulmans, Gabriel/Jibrāʾīl és l’àngel més important, ja que després d’haver sigut el missatger d’Al·là (Déu) a pràcticament tots els profetes finalment va dictar l’Alcorà a Mahoma (2:98); i, a més, també protegeix a aquest dels complots de les seues esposes (66:4).

En el Nou Testament, Gabriel figura en l’evangeli de Lluc com el gran anunciador diví de la pròxima salvació: notifica al sacerdot Zacaries[7] el futur naixement de Joan el Baptista (1:19), i sis mesos després a Maria el de Jesús (1:26-38).

En les representacions canòniques de l’Anunciació, i per indicar-nos la virginitat de Maria, l’arcàngel sant Gabriel sol oferir-li un lliri blanc o assutzena, Lilium candidum (símbol de puresa),[8] com podem admirar en l’al·ludit Políptic de Gant dels Van Eyck, així com en les Anunciacions de Leonardo da Vinci (1475), Sandro Botticelli (1481)[9] i tants altres.

Sant Gabriel representa el missatger anunciador,[10] qui transmet la decisió del Déu-Pare a la dona que ha triat com a receptacle d’una divinitat que vol fer-se, també, humana. Una dona que és puríssima i immaculada[11] alhora que verge.[12]

 

Els canvis en el calendari litúrgic i l’antic inici de l’any de l’encarnació

 

Inicialment, els cristians –com a hereus culturals de Roma– comptaven el temps «des de la fundació de la ciutat» (ab urbe condita, AUC), però en el segle VI, a instàncies del papa Hormisdes I van prendre com a inici de l’era cristiana –Anno Domini– el del naixement de Jesús, i van considerar, en base als càlculs del monjo, erudit i matemàtic romanés Dionís l’Exigu (470-544) que Jesús va nàixer el 753 AUC, any que van designar com a any I de l’era cristiana.[13]

Però tot i decidit l’inici de l’era, les coses no estaven clares pel que fa al dia d’inici de cada any. Una de les fórmules més esteses entre els regnes cristians consistia a situar-lo el 25 de març,[14] efemèride de l’Anunciació (a Maria, qui seria mare de Déu) o l’Encarnació (fecundació de Maria per l’esperit de Déu), la qual cosa també té la seua lògica, car seria el primer dia de l’existència biològica de Jesús. Al Regne de València, eixa manera de comptar els inicis de cada any[15] va estar vigent des de la fundació del regne (1239) fins a l’any 1358,[16] quan es va convergir amb el sistema romà, amb inici en l’1 de gener.[17]

En definitiva, tot i que avui en dia l’antiga festivitat de l’arcàngel sant Gabriel, el 24 de març, ha quedat traslladada i desdibuixada, el record de la seua participació com a actor més o menys mitològic en una de les fites transcendents del cristianisme com és l’Encarnació, ens ha servit per a reflexionar breument sobre la història del calendari litúrgic. I també per a establir ponts de coneixement, en aquest cas mitjançats pel mitològic missatger Gabriel, amb una altra religió, la islàmica, que comparteix determinades arrels amb la cristiana. I entenem que trobar nexes d’unió entre religions, com també entre aquestes i les ciències, és un valor positiu a l’hora de bastir societats obertes i respectuoses.

[1]Antic cardenal de Milà (vegeu Saó de desembre 2019); la reforma va tindre com un dels punts clau el Motu proprio o document papal l’incipit o inici del qual era Mysterii Paschalis, que reorganitzava l’any litúrgic alhora que revisava el santoral.

[2]/–el/ és un sufix que vol dir ‘Déu’ i serveix per a formar noms teofòrics o al·lusius a Déu, com Gabriel, Miquel, Rafel, Daniel, Ezequiel, Isabel o Samuel.

[3]Potser per agrupar tots aquests éssers tan incorporis com misteriosos en un únic dia, i reservar al santoral persones «de carn i ossos» històricament verificables.

[4]Vegeu Saó d’octubre 2018: https://revistasao.cat/els-angels-ii-langel-custodi-una-advocacio-civica-i-religiosa/

[5]Vegeu Saó de setembre 2018 https://revistasao.cat/els-angels-protectors-i/

[6]En hebreu גַּבְרִיאֵל,, que significa ‘fortalesa de Déu’; en grec Γαβριήλ, Gabriēl; en àrab جبريل, Jibrīl o جبرائيل Jibrāʾīl.

[7]https://revistasao.cat/compartimentar-el-dia-les-hores-canoniques/ (Saó 415, setembre 2019).

[8]En ocasions, els lliris solen formar part de la decoració de l’estança, com en el Tríptic de l’Anunciació de Robert Campin (1432), L’Anunciació de Pedro Berruguete (1490) i tants altres. Un altre dels atributs de Gabriel sol ser una trompeta anunciadora.

[9]L’arcàngel sant Gabriel de l’Anunciació de Cestello, de Botticelli, sembla haver inspirat els àngels músics (1481) que ornen la volta de l’altar major de la Catedral de València, pintats per Paolo da San Leocadio i Francesco Pagano a instàncies del cardenal xativí Roderic Borja (1431-1503), el futur papa Alexandre VI (1492-1503).

[10]Per això a l’arcàngel Gabriel se’l considera el patró dels missatgers i treballadors de correus, dels diplomàtics, dels enginyers de telecomunicacions i dels professionals de la radiodifusió i les telecomunicacions.

[11]Vegeu Saó de desembre 2018: «La Puríssima o Immaculada Concepció».

[12]Vegeu Saó de setembre 2018: «La nativitat de la Verge».

[13]Dionís l’Exigu es va equivocar i va situar el naixement de Jesús uns cinc anys després del que correspondria atenent el còmput romà. Tot i això, mantenim aquell equívoc per raons pràctiques.

[14]Vegeu Saó de març 2019: «L’Encarnació i l’inici de l’any».

[15]Una manera de comptar, anomenada «estil florentí», compartida amb la resta de la Corona d’Aragó i moltes altres entitats polítiques d’aquella època.

[16]A Florència, però, es va mantindre fins al 1750, i encara actualment el 25 de març s’hi celebra tots els anys una gran festa i es fa una desfilada cívica «de la República Fiorentina».

[17]La disparitat entre l’inici oficial de l’any (1 de gener) i el presumpte naixement de Jesús (associat des del s. IV al solstici d’hivern) seria motiu d’un altre article, o de més d’un.