Els mitjans de comunicació en valencià avui

«Els mitjans en valencià no disposen d’un mercat normalitzat d’audiència i publicitat, ni una adequada visibilitat»

La secular política de minoració que pateix el valencià des del 1707 continua vigent. Més de tres dècades d’autonomia no han contrarestat segles d’actuació de l’Estat espanyol a favor del castellà, fet que reforça la tendència dels mitjans privats a utilitzar l’idioma majoritari per raons de mercat lingüístic. Els mitjans en valencià no disposen d’un mercat normalitzat d’audiència i publicitat, ni una adequada visibilitat.

L’inici de les emissions d’À Punt Ràdio, el passat novembre, i la previsió d’arrancar enguany la televisió autonòmica, obrin una etapa d’esperança després d’uns anys de repressió. L’estructura de mitjans en valencià (molt bàsica) creada abans de 1995 va quedar profundament alterada entre 2008 i 2015, període en què van tancar almenys 50 mitjans en valencià per la crisi econòmica i per decisions arbitràries de la Generalitat i alguns ajuntaments. La política de normalització iniciada per Joan Lerma va ser desmuntada pels governs del PP. Primer, l’any 1996, Eduardo Zaplana anul·lava les ajudes als mitjans en valencià. Després, les sancions econòmiques de Francisco Camps contra Acció Cultural del País Valencià (ACPV) obligaren l’entitat a tancar les emissions de TV3 al febrer de 2011. Alberto Fabra culminà la ignomínia amb el tancament de RTVV al novembre de 2013. I pocs mesos després (gener de 2014), ACPV tancava les emissions de Catalunya Ràdio per ordre del Ministeri d’Indústria. Una clara ofensiva contra la normalització de la llengua.

A més d’això, els governs del PP van afavorir la castellanització de l’espai audiovisual valencià mitjançant l’assignació de llicències de ràdio FM i TDT locals a grans grups de comunicació radicats a Madrid, alguns d’ells d’extrema dreta. Els resultats d’aquesta política han estat negatius per a la llengua, la cultura i l’economia: enfonsament del sector audiovisual, regressió del valencià en els mitjans i acceleració de la castellanització de l’espai comunicatiu.

 

Mitjans en valencià: 10,7 %

Els estudis recents revelen un situació minoritària dels mitjans en valencià. A l’abril de 2017 (dades d’un corpus elaborat per la Universitat de València coordinat per Guillermo López) hi havia 851 mitjans de comunicació al País Valencià, dels quals 91 en valencià –és a dir, el 10,7 %– que abracen els sectors de premsa, ràdio, televisió, agències d’informació i mitjans digitals, als quals cal afegir 64 revistes impreses i quatre digitals especialitzades en valencià de temàtica diversa. Hi predominen, doncs, els mitjans monolingües en castellà (605, el 71 %) i els bilingües en castellà (94, l’11,04 %) que empren el valencià de manera testimonial, als quals cal afegir 33 mitjans en llengües estrangeres.

Si comparem el nombre de mitjans en valencià de 2008 i 2017 (dades de l’autor d’aquest article), observem que en la darrera dècada hi ha hagut una turbulenta reestructuració del sistema comunicatiu. S’ha produït una forta baixada dels mitjans tradicionals (en 2017 hi ha 39 periòdics, ràdios i televisions menys que en 2008), però en canvi hi ha hagut un increment de 46 mitjans en la xarxa. Es constata també, junt a la repressió política, els efectes de la crisi i de la revolució digital en les redaccions.

 

Pel que fa a la premsa, en 2017 hi ha 20 publicacions informatives i 64 especialitzades, cap de periodicitat diària. La majoria sobreviuen amb grans dosis d’austeritat i voluntarisme. En això, les veteranes Saó i Els Temps tenen molta experiència de resistència, ambdues continuen actives malgrat els entrebancs polítics i econòmics, ara adaptades al món digital. Igual situació viuen els pocs periòdics comarcals operatius. A més, el valencià es manté fort en revistes especialitzades, sostingudes per universitats, editorials, associacions, sindicats i l’administració pública, com així ho constata el prestigi de L’Espill, Mètode i Debats en àmbits acadèmics i científics.

El sector radiofònic és el més dependent. Les ràdios en castellà, generalistes i temàtiques, acaparen les audiències. L’EGM de 2017 reafirma el liderat de la SER amb més de 497.000 oients diaris, seguida per la COPE,  Onda Cero i RNE. L’hegemonia de la ràdio espanyola ha estat inalterable; vint-i-quatre anys de Ràdio 9 (amb audiències que rara vegada superaven els 70.000 oients) mai han contrarestat aquesta situació. La ràdio en valencià resta reclosa en 24 petites emissores locals, especialitzades i universitàries, que a penes arriben al 2 % de l’audiència.

Altrament, el valencià ha sofert una gran regressió en la televisió a causa de tres situacions anòmales: el tancament de RTVV, la fi les emissions de TV3 i el fiasco de la TDT local. Les beneficiàries són les grans cadenes en castellà (les més vistes són Antena 3, Tele 5, La 1, La Sexta i Cuatro. La part més dolenta ha estat l’enfonsament de RTVV, que a més d’acomiadar 1.600 treballadors va deixar un deute de més de 1.200 milions d’euros. Una desfeta que ha arrossegat el sector audiovisual valencià a una tancada elevada d’empreses (120 en 2013, enfront d’una trentena en 2015), més de 4.500 treballadors a l’atur i la destrucció de dotzenes d’empreses de publicitat. A més, hi ha hagut un retrocés de la televisió local en valencià: sols emeten una dotzena d’emissores de les 22 que hi havia en 2008.

La part positiva, però, són els avanços en la recuperació dels mitjans de l’antiga RTVV i el creixement del valencià a Internet. En 2017 hi havia 45 mitjans digitals, la majoria de proximitat, dels quals el de major audiència és el Diari La Veu, l’únic valencià que figura en el rànquing dels 50 mitjans digitals en català de major difusió: ocupa el lloc 27, i al març de 2017 tenia 120.669 navegadors únics.

Aquest és, a grans trets, el panorama. Els valencians encara tenim el repte de salvar la llengua i d’articular un mercat cultural i de comunicació propi, connectat a la comunitat de llengua catalana.