Tens 0 productes a la teua cistella
12/09/2022
Els ateneus, els col·lectius de base, les associacions culturals o les assemblees de joves han sigut durant anys «la Conselleria de Cultura Alternativa» que ha permés, al País Valencià, que la música en valencià creixés de manera espectacular a partir dels anys 90. És una reflexió que ha fet moltes vegades el cantautor Pau Alabajos, i amb molta raó: els escenaris de les sales i els festivals s’han omplert de cançons en la nostra llengua malgrat tindre unes institucions públiques que li donaven l’esquena descaradament i uns mitjans de comunicació que, amb honroses excepcions, no han estat (ni estan) a l’altura d’un moviment cultural tan rellevant, tant per públic com per qualitat i diversitat estilística.
La música en valencià als mitjans públics: Canal 9, À Punt i RTVE
Una d’elles és Amàlia Garrigós, periodista d’Alcoi amb una gran sensibilitat musical que sempre l’ha introduït de manera transversal en la seua feina, com «una marca d’estil», com ella mateixa reconeix. Va formar part de l’extinta Ràdio Nou des dels seus inicis i en tots els seus programes «la música formava part del fil conductor»: des de Passatge a la nit, que va fer un especial la nit que va morir Ovidi Montllor amb les actuacions en directe d’Al Tall o Joan Amèric, fins al programa d’actualitat Ara per ara, on cada hora prescrivia alguna cançó.
Garrigós recorda els inicis de Ràdio Nou, a l’any 1989, com una «època daurada» per a la música valenciana i en valencià. Va tindre programes com Producte Nacional Brut, de Fermín Larrondo i Eduardo Guillot; De la nit al dia, de Raúl Torralba; Pop Nou, de Carles Sanchis; Directe al Nou, amb música en viu; Els nostres músics a Canal 9, o l’informatiu cultural Alta fidelitat d’Amàlia Garrigós i Pau Vendrell.
Amb l’arribada del Partit Popular al govern espanyol (1994) i a la Generalitat Valenciana (1995), es va iniciar «un desert a la ràdio pública valenciana. Ens vam quedar prou orfes. No hi havia sensibilitat, no només musical, sinó cultural, entre els nostres governants». Malgrat tindre el vent institucional en contra, la periodista va presentar El jardí de les delícies, un programa radiofònic que s’emetia els caps de setmana de 2003 a 2010 i on la secció El Musicari va ser l’escenari on més de 350 músics valencians tocaren en directe.
L’any 2002 va nàixer el segon canal de la ràdio pública, Sí Ràdio, dedicat a la música. Va acollir propostes com Microkosmos, de Mara Aranda; Sona V, de Vicent Xavier Contrí, o Para l’orella, de Rubén Penyalba. En l’última etapa, Canal 9 va emetre Els nostres músics, que més tard renaixeria com a Club de so. El músic i sociòleg Rafa Xambó recorda que li va arrancar un compromís a l’aleshores directora general, Rosa Vidal, de posar un disc sencer cada dia a Sí Ràdio, a més que «una de cada tres cançons» que sonaven «havia de ser en valencià», aprofitant la defensa que feia el PP del trilingüisme: «Va ser una victòria enorme, es va aplicar immediatament i sonava música de diferents èpoques i estils. L’audiència de Sí Ràdio va pujar». En tot cas, Garrigós deixa clar que «hi havia molt poca música en valencià» als mitjans públics, «de manera aïllada» i que «apareixia i desapareixia».
La periodista recorda que amb el PP, al principi, quasi tot era «música infantil, lleugera». Amb el temps, «va anar fent-se gran» i «es va convertir en un referent per a un sector que estava maltractat, invisibilitzat i, en alguns casos, boicotejat». «Quan no hi havia cap crítica al govern, bé; però quan arribaren grups de música combativa i deien el que pensaven, van sorgir els problemes i les reunions en els despatxos. Però el programa ja tenia trajectòria, estava consolidat i no es van atrevir a eliminar-lo. Hauria sigut un escàndol molt gran», assegura.
Un intent de censura molt conegut que va sofrir Amàlia Garrigós va ser quan, des de dalt, li digueren que no podia anar Obrint Pas als estudis de RTVV; ella va preguntar-ne el motiu i li respongueren que per motius ideològics. La locutora va respondre al seu superior que, si volien prohibir la participació del grup que en eixe moment «tenia més projecció internacional», els ho havia de comunicar ell, perquè ella no ho faria. «No ho van fer i vingueren. No vam ser herois: era el que tocava fer en la ràdio pública valenciana», subratlla.
L’actual govern d’esquerres porta en el poder des de 2015. Ha millorat la presència del valencià als mitjans públics? La ràdio d’À Punt va nàixer amb unes emissions en proves amb música en valencià el 13 de novembre de 2017; el 25 d’abril de 2018 ho faria la televisió. La Llei de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (CVMC) estableix específicament que almenys un 50 % de la música ha d’estar expressada en valencià, tant a la ràdio com a la tele, i que ha d’estar present de manera transversal.
Al principi va comptar amb una graella que va fer una empenta a la música: a la ràdio, podíem escoltar Territori sonor, creat i presentat per Amàlia Garrigós fins que va ser fulminada per defensar la permanència a l’equip d’una treballadora; endinsar-nos en l’inabastable món de les bandes musicals amb el programa radiofònic De banda a banda; unir-nos als viatges pel País Valencià de Pep Gimeno Botifarra i Miquel Gil, amb molta presència musical al Bambant per casa; o veure com dos grups o músics diferents s’intercanviaven una cançó a L’Estudi.
Hui, d’això, a penes queda el Territori sonor –i en un format molt diferent, ja que ha deixat d’emetre’s en directe– i el Sonem als caps de setmana, on podem escoltar una playlist sense locutor, un model criticat per Amàlia Garrigós: «No som Spotify o un fil musical. Som una emissora de ràdio, que és un mitjà de comunicació i d’informació. Podem fer radiofórmula, que hi haja una persona que estiga prescrivint, il·lustrant o informant sobre el que estem escoltant». El periodista cultural d’El Temps, Xavier Aliaga, en canvi, destaca que «la micropresència a la tele i a la ràdio s’ha normalitzat». «No és difícil escoltar en els informatius el nou disc de Zoo o de Smoking Souls. La proporció és la deguda? Segurament no, però hi ha una certa normalització. No estem com fa 20 anys».
Com millorar la presència de la música en valencià a À Punt? Tant Garrigós com Xambó coincideixen en la importància d’obrir el segon canal de ràdio, musical, que figura en la llei actual. El músic creu que ajudaria a «una major alfabetització musical», i la periodista troba que «falten més programes de música, especialment temàtics». I afegeix una altra clau: que À Punt tinga una «llibreria musical valenciana». Se’n faria càrrec una editorial valenciana i serviria «perquè periodistes i generadors de continguts tingueren accés a recursos sonors, fons musicals, etc.». «La música ha d’estar present en tots els gèneres periodístics i en tots els programes, no només en els especialitzats. Ara en À Punt tenen accés només a autors anglosaxons», apunta. Garrigós també defensa aprofitar el corrent de coproduccions que està havent-hi en sèries i pel·lícules entre els mitjans públics de parla catalana (À Punt, TV3 i IB3) per fer un programa musical conjunt i «unificar, crear sinergies i que ens coneguem».
Parlant de mitjans públics, no podem oblidar que les valencianes també sufraguen els públics estatals. Troben espai les nostres propostes musicals als mitjans arrelats a Madrid? Garrigós observa que n’hi havia més presència als anys 80 i 90 que no ara, quan a programes com Aplauso actuaren Ovidi Montllor, Raimon o Carles Barranco. «Això és prou increïble actualment. Ara és molt aïllada i anecdòtica», diu. On seria més representativa és a Radio 3, per on han passat grups com Senior i el Cor Brutal o Zoo. Per a la periodista, «s’hauria d’establir, per llei, un percentatge per a la música en llengües estatals que no són el castellà a Radio Nacional o TVE». Xambó comparteix que l’època en què «RTVE procurava ser de todos los españoles s’ha acabat. Ara és pràcticament impossible veure res que no siga en castellà o en anglés. Ni en gallec, ni en euskera ni en català. És molt fort perquè la paguem entre tots».
Els mitjans privats, espai per a la música en valencià… de «classe mitjana»
Als mitjans de comunicació privats, un esdeveniment va marcar un abans i un després en l’atenció que hom donava a la música en valencià: el tancament dels músics al Palau de la Música de València el 2 de març de 2005, farts de no tindre espais on poder tocar ni a penes ressò als mitjans. Va ser la llavor del Col·lectiu Ovidi Montllor (COM). Rafa Xambó, que en va ser un dels impulsors, ho recorda així: «Ens trobàrem gent de diferents generacions i ens ajudà a estar més connectats. Va ser un avís al conjunt dels mitjans i alguns ens feren un poquet més de cas. Hi hagué una aliança temporal, un poquet falsa, de tots els interessats a liquidar el PP». I protagonitzaren situacions que fins aleshores eren insòlites: «Miquel Gil o jo mateix anàrem a Cadena Ser, ens entrevistaren, posaren una cançó nostra… això no havia passat mai!».
Fora de l’àmbit públic hem vist illes comunicatives que han apostat per la música en valencià. Parlem de mitjans de comunicació comarcals com No me pierdo ni una, de Castelló, o Alacant Live Music, a la capital de l’Alacantí. També ha sigut destacable la feina de la revista digital Tresdeu, Sons de Xaloc, Vilaweb, Nosaltres La Veu, El Temps, L’Avanç –en la seua edició digital tenia un espai dedicat als músics valencians–, la revista Saó amb una secció fixa, la Cartelera Turia, Ràdio Klara, els comptes a les xarxes socials de Música en valencià i Música del País Valencià, o youtubers com Emma Tomàs. La revista Mondo Sonoro, d’àmbit estatal, també ha anat incorporant la música en valencià, i el Club Diario Levante va ser, en el seu moment, un important espai cultural a la ciutat de València.
Els ERO i la caiguda dels ingressos als diaris han passat factura a la música en valencià, com opina Xambó: «La degradació del periodisme ha repercutit en el fet de tenir menys aliats en els mitjans». En tot cas, la davallada en vendes dels periòdics i la implosió de les xarxes socials ha fet que els músics ja no depenguen tant d’ells: «Si et fan cas, magnífic; però si no, no passa res. La gent que fem música en valencià ja no necessitem tant els mitjans. Fent tuits i publicant en Instagram pots tenir més repercussió que amb una entrevista a la ràdio».
La periodista i youtuber Emma Tomàs, creadora de Diàlegs, creu que falta música en valencià als mitjans privats perquè en ells «prima molt que siga un producte, l’únic objectiu és que venga». Això deriva en el fet que sempre se senten «les mateixes cançons» i «no es done espai a qui en necessita». «És el periodisme màrqueting que tenim hui en dia», lamenta. En aquest sentit, Xavier Aliaga observa que la «classe mitjana» de músics valencians «pateixen un abandonament prou gran», ja que «es fa cas dels grans, dels que tenen èxit». I és que només grups com Zoo han sigut entrevistats en programes com La Resistencia de Movistar Plus. El periodista assenyala que aquesta qüestió està estretament lligada a la falta de professionalisme en el management al País Valencià, on la gran majoria de músics «s’ho han de fer tot sols»: ocupar-se de les xarxes, buscar actuacions, gestionar la relació amb els mitjans… I, per descomptat, valoren que la llengua encara continua sent una barrera per als músics a l’hora d’entrar en mitjans estatals. Així que les diferents nacionalitats reconegudes a la Constitució Espanyola no deixen de ser això, una declaració en paper sense una traducció real de convivència natural de les seues llengües als mitjans de comunicació estatals.
