Mocions populars partidistes

Deixeu-me dir per començar que la meua opinió sobre la crema de banderes o estripar de fotografies o imatges de persones, institucions o entitats, pot constituir una manca de respecte cap a les persones que es troben representades o cap a aquelles altres que se senten emparades sota els plecs d’una senyera.

Una cosa és això i una altra de ben diferent és demanar el pronunciament favorable als ajuntaments on el PP disposa de majoria simple o “ultradretana” perquè la resta de regidores i regidors donen suport a una desqualificació sobre uns actes viscuts a altra nacionalitat històrica del conjunt peninsular.

Clar, no es pot demanar peres a l’om, quan als pobles on ha estat presentada l’esmentada moció, no s’observen millores en la política municipal, en l’ensenyament, en la sanitat i en l’estat de policia i neteja dels barris, perquè, fins que això no passe, no serà que no s’haurien de preocupar per les coses que s’esdevenen a més de 300 kilòmetres de distància.

El País Valencià, la nostra gent, la manera amb què entenem la vida, es mereix un gran respecte i, és per això que abans de donar suport a aquesta mena de propostes partidistes (generalment redactades en la llengua de l’imperi) s’ha d’exigir als nostres representants de la dreta i de la ultradreta que respecten el nostre país parlant la seua llengua, promocionant els seus escriptors i escriptores, fomentant el seu ús i ensenyament, potenciant el nostre cinema, les nostres arts escèniques, els grups musicals que la dignifiquen i potencien, ajudant iniciatives culturals progressistes…

Perquè, en política, qui calla… calla; i ho fa perquè sovint no hi ha res a afegir o perquè estant amb desacord amb el que es proposa, la prudència parlamentària aconsella, no llançar més llenya al foc o no entrar amb banalitats innecessàries, quan hi ha tantes coses a resoldre dins de casa nostra.

Abans de posar-se en casa d’altri, s’ha de donar solució als problemes de l’habitatge, de l’ocupació, de mobilitat dels nostres pobles, el nivell de soroll dels nostres carrers, l’índex de neteja de les nostres vies urbanes, periurbanes i dels disseminats dels nostres termes, quan s’hagen tingut en compte les necessitats socials, econòmiques i de benestar de les persones més desprotegides, quan es facen actuacions en favor dels habitants no humans de les nostres viles, quan els polítics que ara governen donen mostres d’una talla que estiga a l’altura d’aquest País nostre.

La crema d’una fotografia, per molt “honorable” que puga ser la persona existent en el retrat, no modifica en res la seua validesa política. Les persones amb responsabilitats polítiques de cert nivell, mostren la seua talla, mitjançant l’actuació política que fan; les obres, l’actitud i la resolució dels problemes, són els que avalen la talla política.

Per què, saben una cosa? La democràcia suposa escoltar a l’altre, saber coordinar esforços i concitar acords entre desiguals. Sempre s’ha dit que la política és l’art de la paraula i de l’acord i amb aquesta mena de proposicions que han estat fent-se a segons quins ajuntaments valencians, el que es pretén és tibar la corda un poc més, per pretendre deixar en evidència aquelles persones que no pensen com nosaltres.

Cremar una bandera, esgarrar o cremar una foto, no suposa cap falta de respecte a res: ni a les persones ni a les normes que ens regulen. L’ofensa més gran que es pot fer al nostre poble, a la nostra gent, és quan se censuren els nostres escriptors, quan es pretén silenciar patums com Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Matilde Salvador, Carme Miquel, Isabel de Villena, Joan Rois de Corella, Carmelina Sánchez-Cutillas, Ausiàs March… quan es retiren les ajudes a les nostres revistes i publicacions, quan es retallen dotacions als premis literaris, quan es fa desaparéixer festivals musicals de volada, quan es posen entrebancs a la cultura, a la llengua, quan es posa en dubte la nostra identitat.

Al meu entendre l’acció política que s’està portant a terme ara, sols acontenta els de la corda i, a més, no fa més que reviscolar fantasmes superats i, el que és pitjor encara, actuen contra una llengua, una cultura i unes tradicions que són i sentim com a pròpies, per substituir-les pels seus referents d’una “España Grande y Libre” sense tenir en compte la pluralitat peninsular.

Abans d’obrir batalles o guerres inexistents, sols presents en la ment d’aquells que sembla que no tenen altra feina a fer, s’hauria de condemnar les que s’estan lliurant a Gaza, Cisjordània i Líban i, de moment, encara no s’ha sentit ni una sola paraula de la nostra administració nacional del País Valencià, sobre aquest genocidi a l’Orient Mitjà.