Model d’oposicions i procés avaluador

23/10/2019

 

 

Per a arribar a ser docent de l’escola pública, per a ser funcionari de la Generalitat Valenciana, has d’aprovar unes oposicions, que és el que porta fent-se des de fa dècades. S’ha modificat el procés avaluador, s’han llevat proves o s’ha reduït el temari…, però, realment, portem dècades amb el mateix sistema de selecció. I amb aquest sistema no es fa una bona selecció dels millors docents perquè, i no podem oblidar-ho, amb l’oposició –tal com està dissenyada– el que s’aconsegueix, en el millor dels casos, és saber qui sap més d’una matèria, qui ha tingut més sort en traure la boleta i desenvolupar un tema. Si aproves, ja estàs autoritzat a entrar en una classe i ensenyar la teua assignatura. Una altra cosa, fonamental per a mi, és si tens una mínima base pedagògica per a poder ensenyar i educar el teu alumnat.

Just ara, en escriure aquestes línies, ja ha finalitzat el procés d’unes oposicions docents, el més nombrós de la història del País Valencià. Un examen sobre un temari concret de la matèria. Després en ve un altre sobre un cas pràctic també de la matèria: exercicis, problemes… I si passes, si tens sort amb el tema que has de desenvolupar, després ja defenses la teua programació. I la pregunta és: si aprove amb aquest sistema, què estic demostrant?: que sé molta física, molta matemàtica, molt de valencià i no he fet faltes d’ortografia? Estic, en algun moment, demostrant, apuntant maneres, que estic capacitat per a poder exercir la professió docent davant la classe? Amb aquest sistema, es garanteix que siguen seleccionades les persones que millor podran ensenyar una assignatura, les persones que podran fer front i atendre la diversitat d’una classe, les persones que tenen els recursos pedagògics per a dur a bon port el seu alumnat? Sincerament, pense que no.

Tampoc no es pot deixar de banda que les persones que conformen els diferents tribunals que han jutjat la sapiència dels milers de persones que s’hi han presentat, són això precisament: persones, que han estat treballant tot el curs i que, just al final, han d’assumir la responsabilitat i el gran esforç de dirigir el procés de l’oposició amb calor, molta tensió, amb dies que mai no s’acabaven, amb normatives administratives quasi impossibles d’acomplir… Però tots ells i elles són humans i la selecció d’aquests tribunals es fa per sorteig sense tindre en compte les capacitats o no que puga tindre cadascú. Pot haver-se donat el cas que jo estiga en un tribunal i no saber realment fer classe, saber atendre un grup de 25-30 alumnes, però jo forme part del tribunal que ha de decidir, que ha de seleccionar.

Com que sempre s’ha fet, més o menys així, hem de continuar dècades i dècades fent-ho igual? Ens podem plantejar modificar tot el procés d’oposició? Podem aprendre alguna cosa –de les bones– de l’empresa privada en la seua selecció de personal? L’Administració pot negociar amb els sindicats docents fer una mena de revolució en el procés, o continuem com sempre? Començarà el procés amb una prova psicotècnica?

A parer meu, cal pegar la volta al procés: qui desitge ser docent, que entre a les classes, que tinga un tutor o tutora que l’avalue, que es banye i diga si pel que ha vist a classe, el candidat o la candidata té les condicions per a ser un bon docent. I després, que estudie molt per superar els exàmens de selecció. I si s’argumenta que això no és legal perquè no poden entrar a classe unes persones que no han aprovat una mínima selecció, caldrà, doncs, tindre en compte la visió pedagògica i les habilitats dels candidats i candidates, que hauran de demostrar clarament.

Sempre em faré la mateixa pregunta: què és millor, que una persona sàpia moltes matemàtiques i no tinga cap habilitat pedagògica, o tindre habilitats encara que no siga un gran matemàtic? La meua resposta està clara. I, clar, el personal (professor tutor, equip directiu, famílies, alumnat) s’ha de banyar també: han de fer un informe, una avaluació, han de dir què ha passat a classe. I en funció d’això, permetre o no que una persona arribe a tindre una plaça de docent.

Cert és també que sempre s’ha dit, a Espanya, que «tu aprova les oposicions, i després això ja ho tens per a tota la vida». De fet, ha de ser molt greu el que faces perquè t’arriben a separar disciplinàriament del cos docent. També dic: coneixem alguna empresa que no avalue constantment el seu personal? Si jo entre en una empresa, continuaré treballant sempre que no faça malifetes professionals. I si les faig, em recordaran on està l’eixida. Per què no és així en el sistema educatiu públic? Per què no es fa una avaluació del treball del docent cada cinc anys, per exemple?

L’educació pública no s’hauria de permetre tindre persones en els seus centres que han demostrat les seues incapacitats. I sé també que si han arribat a aquest final, molt probablement més d’un lector o lectora es deu haver enfadat o no hi estarà d’acord.

Seleccionem, però fem-ho tenint en compte què és el que volem, quins són els models de professorat que busquem, quines habilitats considerem més importants per al sistema d’ensenyament públic. Si tenim clarament definides aquestes coses, ja sols en caldrà dissenyar el procés selectiu, adaptat al segle xxi i a les necessitats de l’escola del segle /xxi. Sols demane que ho pensem, que reflexionem i que actuem.