Tens 0 productes a la teua cistella
Hi ha un model d’habitatge que ha predominat a l’Europa occidental promotora de l’estat del benestar i que és públic. Per contra, el model espanyol dona suport a la propietat individual i predomina el monopoli.
Model europeu públic
La crisi generalitzada a Europa durant el primer terç del segle XX va espantar les elits econòmiques. La Revolució bolxevic primer i les conseqüències de la Primera Guerra Mundial en foren l’avís. Llavors, els poders fàctics de països reformistes com el Regne Unit, Països Baixos i països nòrdics van decidir cedir en pensions, sanitat, infraestructures i habitatge per evitar revolucions. De fet, la classe treballadora europea ja havia començat a manifestar-se exigint un habitatge digne.
Els poders públics optaren per assumir-ne la gestió i intervenir el mercat. Sorgiren dues propostes —una per a lloguer i una altra per a compra— i, en totes dues, l’objectiu prioritari era frenar l’especulació. Per al lloguer, s’establia una legislació que sols permetia contractes en què no es poguessin fer fora els llogaters ni que els preus pugessin de manera irracional. Per a la compra, es constituïen grans sistemes públics que n’assumien el control total.
Cas modèlic fou el del Partit Laborista britànic (anorreat, en la dècada del 1980, per la primera ministra Margaret Thatcher1), ja que tothom tenia dret a un habitatge públic. El resultat: el 50% de l’habitatge britànic era públic, s’estenia per tot el país i desenvolupava diferents models arquitectònics que construïen i gestionaven els mateixos ajuntaments. S’adaptaven, doncs, als diferents contextos territorials on s’implantaven. Un altre cas modèlic hi ha estat el vienès2.
Model espanyol
Abans del franquisme
La política econòmica del segle XIX —continuada per la dictadura de Franco— va potenciar una migració d’assentament interior caòtica. A ciutats puixants econòmicament i a la capital, arribaren ingents quantitats poblacionals procedents del sud, del centre i d’Aragó. Fins a la dècada del 1950, aquests nouvinguts «desembocaven» en pisets miserables o en barraques.
Els analistes s’entesten a assegurar sense matisar que, tant llavors com ara, la demanda era i és molt major que no pas l’oferta. En el passat, s’hi construïa poc, malgrat haver-hi poques restriccions quant als requisits legals. Tanmateix, no es construïa sobretot pel mateix motiu que ara: als propietaris del sòl no els convenia, ja que treien avantatjosos beneficis per augmentar el preu de les seves possessions. Als amos els era igual com visqués la gent. Per què construir, doncs, si els propietaris del sòl i dels habitatges podien enriquir-se amb les rendes que en treien sense arriscar-se?
Així mateix, el barraquisme antic i actual s’assemblen. Amb tot, el d’abans, abraçava la classe treballadora de tots els sectors. El d’ara, aquell vinculat amb el turisme. Avui, viu en tendes de campanya i caravanes en àrees abandonades dels afores de les ciutats. Aquesta «miserabilització» apareix també en la fragmentació d’un habitatge en cambres per a diferents llogaters. Segons Jaime Palomera3, hi ha 3,4 milions de «barraquistes».
Aquesta estructura, llavors i ara, crea desigualtat, fractura les ciutats i neutralitza el benestar col·lectiu.
Durant el franquisme
Va aparèixer i es va consolidar una societat de propietaris4 que es regia sota un model diferent al dels països democràtics europeus, va triomfar i s’ha mantingut fins avui.
Cal dir, però, que l’objectiu del franquisme era el mateix que el dels països democràtics: evitar que la classe obrera s’hi rebel·lés. Les elits econòmiques saben que un propietari que té on menjar i dormir esdevé un ciutadà tranquil que no s’oposa al seu Govern. Si la gent no viu bé a casa, tendeix a reunir-se al carrer, seu de tantes rebel·lions contra els explotadors. En aquell moment, darreries de la dècada del 1940, encara hi havia prou sòl i pocs demandants d’habitatge. Per això, van desenvolupar la campanya publicitària «un habitatge, un propietari». Quant a grandària o qualitat, això rai! Només importava que l’obrer comprés un pis i esdevingués propietari…
Amb tot, la diferència fonamental entre el propietari dels països europeus i l’espanyol era que els primers ho eren per un dret establert en llurs Constitucions, mentre que els segons ho eren «gràcies a la generositat» del dictador i dels seus governs. Si bé, en tots dos casos, crearen una societat desclassada i consumista. Encara que, durant la dècada del 1970, va haver-hi una classe obrera forta i conscienciada.
Sota el sistema franquista va haver-hi tres etapes en l’adquisició del «piset». En la primera, regalava sòl i diners als promotors immobiliaris. En la segona, els promotors s’aliaven els promotors privats edificaven cases protegides a preus limitats. En la tercera, el ciutadà esdevenia propietari. El «karma» publicitari era: «compri un pis pel preu d’un lloguer». Per això, del 1960 al 1979, es van construir 3,4 milions d’habitatges: el 63% del total. Les mostres més significatives les trobem als afores de les grans ciutats, on s’amunteguen les torres de pisos.
Després del franquisme
Tots els governs han continuat el model. Així, del 1980 al 2023, s’han construït 2,7 milions de pisos protegits que la legislació espanyola permet que es privatitzen aviat i els ajuts públics a la construcció han finalitzat en mans del mercat lliure.
Tots els governs podrien haver reformat la legislació, però no ho han fet. Hauríem tingut així vora 6 milions d’habitatges a preu assequible.
Circumstàncies actuals i conseqüències
Mentre els països europeus similars al nostre controlen l’especulació i hi ha una política d’inversió per als més desafavorits, ací hi ha un 48% més de cases turístiques, moltíssims immobles buits i poques cases de protecció oficial.
Aquest model s’ha mantingut perquè la casa en propietat és la base de la classe mitjana i del consens social, i es considera un índex de prestigi i triomf en la vida pagar una hipoteca, tenir cotxe i formar una família. No passar-hi implica ser considerat un fracassat. Tanmateix, la situació present és cada cop menys igualitària
L’impost sobre successions5
O ningú no vol pagar-lo o només accepten que el preu en sigui irrisori. Per això grans i petits propietaris s’han unit contra qualsevol Govern que intenti implantar-lo. La publicitat neoliberal ha aconseguit que l’Estat sigui vist com el «gran lladre» dels sacrificats ciutadans. No se n’adonen, però, que els petits que no estan el mateix el seu cas que els grans propietaris i que, sense impostos, se’n va en orris el benestar social de la majoria.
REVIU, una web que ajuda de debò els llogaters
No fa massa va sorgir un article en Publico.es que informava de l’existència de la web «Reviu», la qual detalla l’estat real dels habitatges que les immobiliàries ofereixen per a lloguer.
1Primera ministra del Regne Unit pel Partit Conservador del 1979 al 1990. Defensora de polítiques neoliberals tan agressives que es carregaren l’estat del benestar.
2N’he parlat aquí:
https://pepaubeda.net/ca/articulo/habitatges-bons-i-barats-a-viena-i-singapur/
3El secuestro de la vivienda (Editorial Península, 2025).
4Segons Jaume Palomera.
5És un impost directe, personal, subjectiu i progressiu que té per objecte els increments patrimonials obtinguts per les persones físiques a títol gratuït i mortis causa. Depèn de cada comunitat autònoma la seua quantitat.
