Moisés Llopis: «Explicar català a estudiants xilens amb la serralada dels Andes com a paisatge no té preu»

Avui entrevistem al Moisés Llopis, un jove llicenciat en filologia catalana a la Universitat de València que va cercar sort —i la va trobar— fora de les nostres fronteres lingüístiques aparents, el seu viatge és d’un de molts kilòmetres, amb dificultats però amb una satisfacció que paga la llunyania des d’on m’escriu, Xile.

-Bon dia Moisés, en primer lloc gràcies per estar ací amb nosaltres. Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció de la teua feina és que trenques d’alguna manera el tòpic que diu que amb filologia catalana només pots anar a Catalunya, Illes i pocs llocs més, com ets sents?

-Bon dia. Bé, és cert que fer de professor de català a l’estranger pot semblar una mica estrany però el català no és l’únic cas. A Xile, també hi ha lectors d’italià, francès, portuguès i rus. Quan un veu aquesta realitat, se sent una mica més comprès. Però sí, és clar que no deixa de ser sorprenent que el català tinga una presència tan marcada en l’àmbit universitari i, sobretot, amb tanta normalitat.

-Què va suposar per tu agafar un avió de 13 hores per fer allò que més t’agrada en un país tan diferent com pot ser Xile?

-Sens dubte, ha estat el viatge més llarg que he fet en avió! Però també puc dir que va ser l’inici d’una experiència increïble que encara ara, després de vora dos anys, no em deixa de meravellar. Xile és un país impactant, tant per la seua cultura com per la seua geografia. Explicar català a estudiants xilens amb la serralada dels Andes com a paisatge no té preu.

-Imagine que quan vas començar a estudiar Filologia Catalana, no pensaves que la vida faria tants girs, quina idea tenies en un principi?

-I tant que no! Quan vaig començar a estudiar filologia, i encara ara, tenia clara la perspectiva de l’ensenyament secundari i, amb el temps, també hi vaig veure la possibilitat de la investigació. Amb el temps, he vist que ambdues alternatives s’han complert superant les meues pròpies expectatives. A hores d’ara treballem de valent amb la tesi doctoral i faig classe de català a Xile. Encara que aquesta segona experiència és temporal, és un molt bon entrenament i una preparació excel·lent per al futur.

-Parlant ja de la teua tasca a Xile, com és l’acollida d’un catalanoparlant a un territori on eixa llengua per molta gent és tristament desconeguda?

-Magnífica! Els xilens són molt acollidors i, a més, hi ha una comunitat catalana resident més o menys estable que t’acull i gairebé et protegeix quan arribes. Les universitats són molt atentes amb la llengua catalana i sempre estan disponibles per fer qualsevol activitat que tinga a veure amb la nostra llengua. Aquest any, per exemple, la Pontificia Universidad Católica de Chile va programar un encontre de llengües i cultures estrangeres, i el català hi va participar amb la Coral Catalunya, de Xile, i el grup mallorquí Donallop, va ser una jornada preciosa.

-Gràcies a la teua feina —amb més companys i companyes— hem pogut veure coses com castells humans a Xile o que els llibres en català comencen a estar a les prestatgeries xilenes, com arribes a aconseguir això?

-Una altra de les tasques dels lectors arreu del món és la dinamització dels estudis de català i, finalment, la difusió de la cultura. A Xile, tenim la sort de comptar amb una xarxa d’associacions (ANC, APOC, Coral Catalunya, Castellers de Lo Prado) que, any rere any, quasi independentment de la nostra tasca de lectorat, activen una sèrie de contactes per fer possible totes aquestes realitats. Un exemple preciós és el dels Castellers, la primera colla castellera d’Amèrica creada com un projecte social que involucra els més joves. Al darrere hi ha moltes persones, moltes, que treballen incansablement per fer-ho possible. I els lectors, és clar, hi posem la nostra més ferma convicció i voluntat per si els cal ajuda o suport d’alguna mena.

-Una de les crítiques que es fa —des de sectors dretans— és el gast econòmic que té la Generalitat de Catalunya amb eines com tenir l’Assemblea Nacional Catalana per tot el món, com t’ajuda a tu tenir llocs de suport com aquests?

-El treball de l’ANC a Xile és impagable, i completament necessari. Cada any, a Xile, són els encarregats d’organitzar la jornada popular de Sant Jordi, amb roses, llibres i botifarres; i també commemorem, gràcies a ells, la diada de Catalunya, l’11 de setembre. Malgrat les crítiques que se’n fan, per a mi ha estat i és molt motivador comptar amb la capacitat de convocatòria i la voluntat ferma de l’ANC en l’organització d’actes.

-Ens podries parlar sobre l’institut Ramon Llull? És una eina magnífica que ens permet viatjar als filòlegs catalans per mig món i des del meu parer és poc coneguda fins i tot, entre els mateixos filòlegs. Què és per tu l’Institut Ramon Llull?

-Bé, en primer lloc, l’Institut Ramon Llull ha estat l’organisme que m’ha donat l’oportunitat de ser a Xile! Però més enllà d’això, l’IRL és l’òrgan institucional que es preocupa, i molt, de la difusió de la cultura i la llengua catalanes arreu del món des de molts àmbits i perspectives: la traducció de llibres, el trasllat d’autors o artistes, la col·laboració en projectes internacionals, l’organització de jornades i congressos internacionals… Potser a l’Amèrica llatina, la presència de l’IRL és menor perquè la distància molt sovint és un impediment per realitzar molts projectes però, malgrat això, tenen la voluntat de treballar i col·laborar de la manera que siga. Vull dir, no obliden que hi ha algú a Xile fent classe, per descomptat que no! Enguany, per exemple, van col·laborar a l’encontre de la Pontificia Universidad Católica de Chile amb l’actuació dels Donallop.

-Una entrevista no pot ser-ho sense que l’autor es mulle una mica, què penses sobre que la Generalitat Valenciana encara no estiga instaurada dintre de la xarxa de ciutats Ramon Llull?

-M’agrada molt que m’hages fet aquesta pregunta. Considere que és indispensable que la Generalitat Valenciana forme part de l’Institut Ramon Llull i la seua xarxa. En un país normal, això seria necessari i no tindria discussió possible. No té cap lògica que no hi siga, sobretot quan les jornades preparatòries s’organitzen des de fa anys a Vinaròs i Morella, junt amb el suport de l’AVL, i també una part dels lectors som valencians. Ara que fa no res el Govern de les Illes Balears s’hi ha reincorporat, seria bo (molt bo, de fet) despertar a Xile amb la notícia que la GVA també hi és. Tancaria un cercle i un cicle. I, estic segur, n’obriria un altre preciós, de molta col·laboració entre els tres territoris catalanoparlants.

-Per últim, donar-te les gràcies per la teua participació i sobretot, per la teua feina com a mitjà de difusió, alguna cosa que vulgues afegir-ne?

-Gràcies a tu per l’entrevista. La veritat és que la tasca de lectorat de català és molt gratificant, et sents feliç amb els avanços dels alumnes, quan proven de parlar català i, finalment, ho aconsegueixen, i veuen que no els és una llengua tan allunyada com inicialment pensaven. A més, els alumnes xilens són esforçats, moltíssim, i alguns, passen el dia escoltant Catalunya Ràdio o mirant TV3 o IB3 per practicar la llengua i escoltar-la en altres contextos. Seria desitjable que també poguérem veure RTVV, com fa uns anys.