Molotov

Em permetreu compartir amb vosaltres la meua preocupació. Els últims mesos m’han sorprès per l’allau d’esdeveniments dolents que ens han afectat com a ciutadans del món (que ho som pel simple fet de néixer), com a persones assimilades per l’estat espanyol (que ho som per dret de conquesta) i com valencians i valencianes.

Al món s’ha aguditzat la caiguda dels valors tradicionals dels sistemes democràtics, de tal manera que les grans potències han encetat un perillós camí bel·licista en aigües de Veneçuela, a l’espai aeri de Polònia, a l’Iran i a Palestina. El genocidi de Gaza, perpetrat per Israel amb el suport del Estats Units d’Amèrica i el silenci còmplice de la major part del món occidental, és el major exemple de la deriva de la política internacional. Ucraïna encara no té pla de pau i, si açò es materialitza, ja veurem en quines condicions i a quin preu.

Com a valencià, he descobert que la ciutat d’Alacant és, per decret, de parla castellana; que el cap i casal ha canviat d’accent, que la jutgessa de la DANA està sotmesa a pressió pel Partit Popular i que Mazón no ha dimitit.

Avui, però, vull centrar-me en la dinàmica que s’ha imposat a l’estat espanyol. No podem negar que s’ha creat una mena d’Internacional Ultradretana i que els partits del nou feixisme mundial segueixen un patró definit, de maniobres i activitats desestabilitzadores, per tal de guanyar posicions al mapa polític global. Els ultres espanyols s’han sumat a la iniciativa i pretenen actuar segons el manual de Trump. Potser, però, els caldria afinar més en els seus mètodes i discursos perquè aquest “nou” feixisme espanyol recorda, i molt, a l’antic.

Vaig a atrevir-me a proposar una hipòtesi que, de segur, resultarà polèmica: a l’estat espanyol, atenent als fets històrics dels últims cent anys, a l’origen dels partits que conformen l’arc conservador i al seu discurs inalterable, la dreta i l’ultradreta són una mateixa cosa. I potser puc arriscar-me a proposar la teoria de què la seua presumpta distància és funcional, de manera que uns s’han ocupat de l’arenga parlamentària i els altres són especialistes de l’aldarull. Per tal de d’atorgar imparcialitat als meus arguments, també defense que el PSOE actual no és socialista, ni obrer.

La dreta espanyola té el costum, que arrela en segles passats, de no acceptar els resultats democràtics quan no els han afavorit. Estimen la democràcia només quan els permet ocupar la presidència. Aquest mal perdre posa en perill els ciments del sistema de les urnes, perquè l’obsessió malaltissa dels conservadors és recuperar el poder sense tenir en compte els efectes dels mitjans utilitzats per governar. El que possiblement ocorre és que els partits progressistes consideren els altres com adversaris polítics, mentre que, per a la dreta, els adversaris són alguna cosa més: són l’enemic.

La retòrica de Trump (agressiva i grollera) és, comparada amb la que les nostres dretes han usat tradicionalment, la d’un simple aficionat. L’any 2018, Largo Caballero va encetar un discurs al parlament dient: “Nosaltres, els representants del partit socialista, els demagogs, els intransigents, els pertorbadors, com se’ns ha anomenat ací i se’ns està anomenant constantment…” Cent anys més tard, les dretes qualifiquen els progressistes de lladres, corruptes, colpistes, dictadors, traïdors o fills de puta (recordeu l’absurda broma de “me gusta la fruta”).

Després dels anys reaccionaris i pseudofeixistes del Bienni Negre, al 1936, la CEDA va guanyar les eleccions, però no va poder governar perquè l’aliança d’esquerres va aconseguir la majoria parlamentària. Des d’aquell moment va iniciar-se un moviment d’agitació i propaganda que perseguia desestabilitzar el govern progressista, impedir les seues polítiques, vulnerar el drets constitucionals i acabar amb la República. Tot allò va provocar un clima de violència al carrer i un cop d’Estat que va provocar la guerra. A hores d’ara, la dreta ha aconseguit polaritzar la societat espanyola, ha creat un important clima de tensió (amb la convocatòria de manifestacions contra les polítiques de l’esquerra) i fa ús dels mitjans de comunicació que els són afins per propagar la desinformació i la mentida, al seu favor.

Així les coses, és innegable que hi ha paral·lelismes entre el que va ocórrer abans de la guerra civil espanyola i els fets que podem observar, al parlament i al carrer, cada dia i de manera persistent. A més, tant abans com avui sempre hi és Catalunya al mig.

No és la meua pretensió, però, insinuar que podem patir un final com aquell. No estic profetitzant una guerra. Només vull denunciar que la manera de procedir de la dreta espanyola no ha canviat gaire des de l’any 1931. I, consegüentment, que la dreta espanyola és genèticament antidemocràtica. PP i VOX són els hereus de la CEDA, de Gil Robles, de Calvo Sotelo, de Franco, dels seu ministre Fraga, dels vertaders responsables del 21-F…

Què pot ocórrer en el futur, és una incògnita. El fet és que, aquest article, en aquells temps pretèrits suposaria la meua persecució i potser altres coses pitjors. Si avui es repetiren els mateixos esdeveniments, la meua resposta, clara i contundent, seria esperar a casa i preparar un còctel, assegut a prop de la porta. En situacions d’emergència, el millor és no perdre la calma.