Molt més que un corrent d’aire

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: Marinada

(Premi de Poesia «25 d’Abril» Vila de Benissa, 2022)

Autora: Mercé Estrela Tena

Editorial: Viena Edicions

Any: 2023

Després de llegir i rellegir el llibre de poesia Marinada, de Mercé Estrela, m’adone que, en definitiva, l’autora ens està exposant, per mitjà del fil conductor de la imatge omnipresent de la mar, la seua trajectòria existencial des dels inicis fins a pràcticament l’actualitat. Mercé Estrela, tot i ser una escriptora nova, és una dona jubilada i en plena maduresa vital que ha iniciat relativament fa poc la seua incursió en el món de les lletres. Aquest és el camí que també han seguit algunes altres escriptores valencianes, escriptores que han començat a editar llibres més o menys al voltant de la jubilació, com per exemple Imma López, Josepa Montagut o Imma Mànyez. I també tenim el cas (un cas relatiu) de l’excel·lent novel·lista Elvira Cambrils, que tot i que no començà a publicar després de jubilar-se, sí que ho va fer a partir dels 52 anys, una edat relativament tardana.

El títol del llibre, Marinada, fa referència al nom d’un vent, aquell que bufa del costat de la mar. Aquell que ens du regust de salnitre i humitat, i que a més a més ens transporta a una mirada evocadora de les vivències del passat, de la nostra infantesa i joventut, i fins i tot de la nostra maduresa més recent. Ens trobem davant d’un poemari que, tot i l’aparent senzillesa, no és un llibre fàcil de llegir per a un públic lector en general. Un poemari que requereix de més d’una, de dues i de tres lectures, i que cal assaborir en cada una de les seues paraules. Són versos, en general, plens d’imatges vitals i impregnats al màxim de la llum mediterrània. Cal posar èmfasi en l’extens repertori de vocabulari mariner, molt ric, que s’hi fa servir: farallons, ganyes, ormeigs, esculls, galió, sorral, posidònies, conquilles, llagut, corn marí, vela llatina…

El llibre està dividit en tres parts d’onze poemes cadascuna, i cada part s’inicia amb un títol. Tres títols que, segons algun crític literari, són sinònims i signifiquen aproximadament el mateix, i fins i tot són sinònims del mateix títol del llibre: «Vent salobre», «Regust salnitre» i «Flaire de sal». Precisament, una de les coses que més m’ha cridat l’atenció del llibre és la gran coherència interna que presenta, i també l’enorme cohesió en conjunt. Tal com diu Enric Iborra: «M’agrada Marinada perquè és un llibre molt travat». Es pot dir que tots els poemes tenen com a motiu la mar o aspectes relacionats amb l’àmbit marítim mediterrani.

En la primera part del llibre, «Vent salobre», se’ns parla d’un seguit d’escenes o postals quotidianes en què pràcticament desapareix el jo poètic (excepte al final del primer poema) per a substituir-lo per la descripció objectiva de paisatges i hàbits socials del treball o de la festa, ja siguen basats en records de la infantesa o la joventut, ja siguen alguns altres de caràcter històric. Crida l’atenció que en aquesta part hi ha alguns poemes amb referències històriques, com aquell que comença amb l’any 1940 o aquell que comença per «Allon. 1538», que parla d’una de les festes tradicionals de la Vila Joiosa.

En la segona part, «Regust salnitre», el jo poètic apareix amb força i pren molta presència en uns poemes en què la visió de la mar es converteix ací en una manifestació de l’univers intern de la poeta. Les sensacions al voltant de la mar prenen un aire no tan lluminós ni resplendent com en la primera secció, sinó que ens fan albirar evocacions de pesantor, d’amenaça i fins i tot de pèrdua, en contrast amb uns altres versos d’una gran sensualitat: «Vaig perdre navilis i velams / també la bandera corsària / en aquella travessia nostra».

En canvi, en «Flaire de sal», tercera part del poemari, sembla que la poeta s’ha allunyat de la mar i la busca en la ment o en la imaginació, de manera que sent una gran enyorança per la seua presència: «On és la mar? —es pregunta—, que enlloc / veig onades i veles. / Se l’ha engolida el temps?». I també: «Lluny, el Mediterrani hissa senyera…». Però la mar sempre retorna en forma de pensaments, de records, de referències al paisatge mediterrani, recorrent illes i illots que parlen la nostra llengua (com diu Manel Alonso), recorrent muntanyes des d’on s’albira i s’escolta… «Tornes sempre amb les xarxes farcides / i el record de petjades al cor de la mar», proclama la poeta en to evocador. És com si, en una edat ja madura i experimentada, rememorara un temps llunyà de joia i diversió. Ací la poeta s’amera d’un sentiment de pau reposada i de plenitud personal.

Marinada és, doncs, molt més que un corrent d’aire que naix per contrast entre la mar i la terra, entre la fredor i la calidesa. Es tracta d’un vent en forma de paraules que ens submergeix en les experiències del passat i del present, que dona lloc a versos en què el regust de mar es fa sentir en les experiències vitals acumulades al llarg del temps. Enhorabona a aquesta nova escriptora pels seus lluminosos versos.

Revista número 502. Maig 2024.